ANÀLISI

... I el món es va parar a NY

La periodista Núria Bacardit i la realitzadora Patrícia Artigas, de vacances a Nova York en el moment de la tragèdia, van cobrir per a TV3 la caiguda de les Torres Bessones i els posteriors esdeveniments que se'n van derivar. Deu anys després ho reviuen per al 324.cat.

Actualitzat
Va ser un soroll petit, llunyà, gairebé insignificant. Com si fos un petard. Vam continuar dormint. Fins que els plors, les sirenes i els crits que se sentien de tot arreu ens van desvetllar del tot. Érem al barri de Lower East Side, relativament pròxim al World Trade Center. Ens estàvem a casa la Susan, una amiga nord-americana.

Al menjador, la Susan plorava, desconsolada, assenyalant el terrat, incapaç de dir-nos què passava. Hi vam pujar i vam veure les dues torres cremant. Tots els veïns de l'edifici eren allà i s'ho miraven incrèduls. No havíem vist els avions impactant a les torres i no sabíem què passava. Vam pensar que just aquell dimarts, aquell 11 de setembre, teníem pensat pujar-hi per veure les vistes -magnífiques, ens deia tothom- que hi havia des de dalt.

Anàvem pujant i baixant. Del terrat al pis, i del pis al terrat, per veure la televisió i intentar entendre què estava passant. El telèfon no parava. Un cop tots vam haver parlat amb la família, vam començar les connexions telefòniques amb la tele des de casa la Susan. Només podíem explicar el que vèiem. El desconcert primer, i la incredulitat i l'horror de veure desplomar-se aquells dos edificis on treballaven més de 40.000 persones. Eren milers els novaiorquesos que vèiem fugir a peu de la zona del desastre. I seguíem sense entendre res.

Cap a mig matí, hora local, vam intentar desplaçar-nos cap a l'edifici de la Unió Europea de radiodifusió per fer els directes per als telenotícies: l'edifici és a l'altra punta de la ciutat. Ho vam fer sense pensar. Perquè el que realment volíem era tornar a Barcelona. Feia basarda pensar que l'espai aeri estava tancat i que no podíem marxar d'allà. Va durar poca estona. Va ser el moment del canvi de xip. De turistes a periodistes, i la perspectiva va ser diferent.

Arribar a la Desena Avinguda es va convertir gairebé en missió impossible. El transport estava paralitzat. Caminàvem intentant trobar algun taxi. No només no en vam trobar cap sinó que la ciutat que mai dorm, que bull d'activitat les 24 hores del dia, s'havia buidat del tot. Ningú al carrer. Ningú. Tots els establiments, tancats. El silenci només el trencaven els helicòpters policials que sobrevolaven la ciutat i les fileres de camions i tancs de l'exèrcit que passaven pel nostre costat. Nova York s'havia convertit en la ciutat fantasma. Vam tenim la sensació d'estar en una guerra. Vam parar l'únic cotxe que circulava per Manhattan, li vam demanar que ens portés i ho va fer.

La UER, col·lapsada de periodistes, es va convertir en casa nostra durant uns dies. Des del terrat fèiem els directes. Érem unes 20 persones alhora. En filera, fent-ne per a diferents televisions del món. Com que no dúiem mòbil, fèiem guàrdia davant les cabines del vestíbul esperant les trucades de la tele. El primer dia, no ens vam adonar que havíem estat més de 12 hores sense menjar, fins que un guarda de seguretat ens va portar una poma i un refresc... J. D., es deia. I ens va cuidar molt tots els dies que vam ser allà.

Tornar de la UER a casa la Susan ens va fer adonar de l'estat de setge que hi havia a Nova York. La policia barrava el pas a partir del carrer 14 cap al sud, tret dels veïns que ho acreditessin. Com que nosaltres no podíem, vam demanar a la policia que ens acompanyés a casa i parlés amb la Susan. I també ho van fer. La commoció dels novaiorquesos els havia fet treure també uns sentiments de solidaritat i amabilitat que ni ells sospitaven tenir...

Cada dia ens llevàvem a les cinc del matí i caminàvem catorze carrers fins arribar a la zona oberta a la circulació per poder agafar un taxi que ens portés a l'edifici de la UER. I a la nit, el camí a la inversa. Mirant enrere, mai se'ns hauria acudit caminar soles de matinada per Nova York, però l'excepcionalitat de la situació feia que tot fos estrany i res semblés perillós.

Els dies posteriors a l'atemptat, els carrers, places i estacions, es van inundar de fotos de desapareguts, flors, espelmes i missatges de familiars, esperançats encara de trobar vius els seus… Els novaiorquesos no van anar a la feina. Estaven absorts seguint el recompte de víctimes i les possibles conseqüències dels atemptats.

Deambulaven amb la por pintada a la cara, i les constants amenaces de bomba no hi ajudaven. La pudor de fum que havia deixat el núvol gegantí, en desplomar-se les torres, es va sentir durant dies.
 
Uns quatre dies després dels atemptats van obrir els carrers pròxims a la zona zero. Dos dits d'una pols grisa cobrien el terra, el mobiliari urbà i els taulells a l'interior de les botigues. En alguna encara s'hi veien escampats alguns dòlars d'una compra estroncada a corre-cuita. Al fons, es veia el que quedava de les torres: un esquelet de formigó i alumini. Semblava ben bé com si hi hagués hagut una explosió nuclear.

Era difícil recordar com eren les torres abans de l'impacte. La seva imponent alçada i el símbol que representaven pels EUA estaven reduïts a ferralla.

Deu anys després, el record segueix molt present. Present però diluït. És la sensació d'haver viscut una pel·lícula. Encara ara fa molta impressió pensar que érem allà, a Nova York, el dia que van atemptar contra les torres bessones. Aquell 11 de setembre que ho va canviar tot.

També la nostra amistat. Vam fer un viatge improvisat sense gairebé conèixer-nos i deu anys després, ho estem recordant, passant juntes les vacances, com fem cada any des de llavors.
Anar al contingut