10 anys de Podem, l'assalt al cel frustrat per les lluites internes

Quinze de maig de 2011. La Puerta del Sol de Madrid o la Plaça Catalunya de Barcelona acullen protestes permanents de milers de persones empeses pels efectes de la crisi econòmica i financera marcada per retallades, congelació de les pensions, pujades d'impostos i el rescat bancari.

En els següents mesos, part de la societat es comença a organitzar per fer front a l'statu quo, tant econòmicament com socialment i fins i tot territorial, amb les vies catalanes cap a la independència. Hi ha un clam generalitzat contra el govern de Zapatero i després el de Rajoy, als quals s'acusa de caragolar la societat mentre es rescaten les caixes amb diners públics.

El gener de 2014 un grup de professors de Dret de la Universitat Complutense de Madrid fan un pas per canalitzar el descontentament en forma de resposta política i funden Podem.

Diuen que hi ha una altra forma de governar, asseguren que hi ha d'haver un relleu de partits i polítics, volen acabar amb el bipartidisme i amb tot el que representa el règim del 78.

Del carrer als governs

Les primeres eleccions de Podem són les europees de 2014, treuen 5 diputats i més d'un milió de vots. El 8% dels votants compren el discurs dels professors universitaris.

Podem reivindica una altra forma de fer política, desplega una xarxa territorial que li permet arrelar-se per tot Espanya, les marees, els Comuns, Esquerra Unida... i són pioners en l'ús de les xarxes socials per arribar al màxim nombre de persones.

Tot i que la ideologia dels morats és clarament d'esquerres, no parlen de dretes o esquerres i prefereixen distingir entre els de baix i els de dalt, la casta versus la gent. Està clar que beuen de les aigües del kirchnerisme argentí o de Syriza, la coalició d'esquerres grega que es rebel·la contra les retallades que la sotmet Europa després d'haver rescatat la seva economia.

A les generals del 2015 Podem assoleix 69 escons al Congrés i 5 milions de vots. I a les municipals aconsegueixen els ajuntaments de Barcelona, Madrid, València, Saragossa o Cadis, però no volen quedar-se aquí. Volen arribar a La Moncloa, governar i plasmar en la realitat tot allò que ja han dibuixat als carrers, en els cercles de Podem.

Les lluites internes

En paral·lel als èxits la formació morada viu diverses crisis internes amb la marxa de líders històrics que discrepen de Pablo Iglesias. És el cas de la gallega Carolina Bescansa, Tania González, José Luis Monedero i sobretot Íñigo Errejón, amic i company d'Iglesias i que s'enfronta obertament amb ell pels fons i les formes a l'hora de fer.

Pel record queda quan en un debat al Congrés, Iglesias acusa els socialistes de Sánchez de ser hereus de Felipe González, "aquell que enterrava amb calç viva alguns etarres". La cara d'Errejón va ser un poema i confirmava que el divorci era ja només qüestió de temps.

Errejón forma el seu partit, Més Madrid I Més País amb l'alcaldessa madrilenya Manuela Carmena. 

El 2018 i arran d'una condemna al PP pel cas Gürtel, Podem força una moció de censura contra el govern de Rajoy i Sánchez la guanya.

L'assalt als cels

El novembre de 2019, després d'una repetició electoral, Podem assumeix la fita i entra en el primer govern de coalició a Espanya.

Iglesias és vicepresident de Sánchez, però les desavinences no cessen en un govern amb dues ànimes i de vegades amb dos discursos totalment oposats. Tot i això, la coalició tira endavant, però el 2021 Iglesias fa un pas inesperat, deixa el govern per presentar-se a les autonòmiques de Madrid i fracassa davant Isabel Díaz Ayuso.

Poc després, Iglesias nomena successora: Yolanda Díaz.
 

Podem es veu "traït" per una dels seus

Yolanda Díaz representa per Sánchez una alternativa més còmoda i fiable que Podem, a part d'haver estat una ministra de Treball que ha col·leccionat acords amb empresaris i sindicats d'aquells que donen confiança i vots als governs.

Díaz decideix allunyar-se de Podem i forma Sumar. S'envolta de totes aquelles víctimes que ha anat deixant Iglesias pel camí, des dels dissidents andalusos de Teresa Rodríguez a Esquerra unida i el Partit Comunista, passant per Més País d'Errejón o els Comuns.

A més, arracona els morats, que en les últimes eleccions i dins de la formació de Díaz aconsegueixen només 5 escons i deixant fora de les llistes Irene Montero, fins aleshores ministre d'Igualtat i bandera pels morats.

La secretària general dels morats Ione Belarra va acusar Yolanda Díaz de fer amb Sumar "un partit unipersonal que vol deixar fora del govern Podem". En el primer gran debat d'aquesta legislatura, els de Belarra van votar contra el decret que volia pujar el subsidi d'atur, una maniobra que alguns veuen com una revenja contra Sánchez i Díaz.

En aquests 10 anys, la formació morada ha arribat a tocar el cel i ara es troba en el moment més complicat des de la seva existència. Sorgeix la pregunta de quin serà el seu futur i si continuarà sent una eina útil com ho va ser en el seu naixement.