10 anys del 9N, el primer gran pols sobiranista a l'estat espanyol

Del 9 de novembre del 2014 n'han quedat moltes imatges a la retina col·lectiva. Les llarguíssimes cues de votants, ben ordenades, pacífiques als col·legis habilitats per al procés participatiu; l'abraçada del president de la Generalitat, Artur Mas, amb el diputat de la CUP David Fernàndez; la resposta, improvisada a última hora del vespre, del ministre de Justícia, Rafael Catalá, a Madrid davant d'un micròfon apedaçat amb cel·lo. El sobiranisme havia fet el primer gran pols al govern de Mariano Rajoy, l'assaig general del que passaria durant la tardor del 2017.

Aquell dia es va preguntar, per primer cop, als catalans sobre la independència del país. Mil punts de votació i 40.000 voluntaris per a un procés participatiu --que tenia el suport de Convergència i Unió, Esquerra, Iniciativa i la CUP-- en què van participar 2,3 milions de persones. Com recorda Joana Ortega, aleshores vicepresidenta del govern, es va arribar a aquell diumenge amb moltes incerteses.

"Hi havia el dubte de si els ciutadans acudirien als col·legis perquè nosaltres havíem preparat tot l'operatiu, però l'havíem deixat en mans dels voluntaris. Va ser un èxit col·lectiu."

Lourdes Pinyol era una d'aquelles voluntàries:

"Va ser molt emocionant. Gent molt gran il·lusionada per votar, que feien unes cues perfectes. Per més que s'haguessin d'esperar, s'esperaven."

Els qui arribaven amb el sobre i la butlleta a la mà havien de respondre a una pregunta binària, on el doble sí equivalia a donar suport a un estat independent. El procés de negociació entre els partits sobiranistes per trobar el desllorigador havia estat molt complex i la formulació final permetia mantenir el consens amb aquelles formacions que, com la Unió de Josep Antoni Duran i Lleida i la Iniciativa de Joan Herrera, no eren independentistes tot i que una part del seu electorat, sí.

S'havia passat de la idea inicial de convocar una consulta a un procés participatiu, un canvi de terminologia per intentar salvar els obstacles legals --el Tribunal Constitucional n'havia prohibit la llei i el decret-- que, finalment, no va deslliurar els seus promotors d'haver de retre comptes a la justícia espanyola: s'obrien els primers casos penals contra polítics per causes vinculades al procés.

L'abraçada de Convergència amb la CUP

Políticament, la jornada va ser rodona per al sobiranisme. El sí-sí es va imposar amb gairebé el 81% dels vots, mentre que un 10% s'inclinava per algun tipus de relació confederal amb Espanya. Un 4,54% dels votants van votar en contra de la independència.

L'eufòria dels organitzadors, que havien viscut unes setmanes prèvies molt tenses, es va desfermar amb un gest que ja s'ha fet icònic: l'abraçada entre Mas i Fernàndez, dos perfils polítics que representaven espais socials molt allunyats. De fet, només dos anys després, el gener del 2016, la CUP enviaria el president "a la paperera de la història", cosa que va facilitar l'arribada de Carles Puigdemont a la Generalitat. Fernàndez hi treu ferro.

"Era una abraçada entre dues persones molt distintes, però que havien fet una cosa que havia fet tothom. La imatge no deixava de ser una rèplica del que passava al carrer."

La judicialització de la política

Els mesos previs al 9N van ser políticament convulsos. A l'abril, el Congrés va rebutjar cedir a la Generalitat la competència per convocar referèndums, com havia demanat una delegació formada per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera. Mesos després, l'Estat vivia un moment molt delicat amb l'abdicació del rei Joan Carles I i l'entronització del nou monarca, Felip VI.

En paral·lel, els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP, veien amb preocupació l'ascens, no només de l'independentisme sinó de Podem, una força jove que emergia com a reacció al malestar per la crisi i la desigualtat econòmica.

En aquest context, els dos governs van intentar mantenir canals de comunicació oberts, discrets i fora del focus, abans del 9N. Els interlocutors eren l'expresident del Parlament Joan Rigol, l'assessor del PP Pedro Arriola i José Enrique Serrano, excap de gabinet de José Luis Rodríguez Zapatero. L'objectiu del govern de Rajoy era que la consulta tingués un perfil baix i, sobretot, que Artur Mas no en capitalitzés els resultats.

Davant de l'èxit de participació, però, a finals d'aquell diumenge el ministre de Justícia va haver de sortir en una compareixença pública a l'hora del telenotícies per enviar un missatge de duresa, que xocava amb el discurs que havia mantingut La Moncloa, que fins aleshores havia deixat la resposta als dirigents del partit. Catalá va avançar que estaven recollint dades per si la Generalitat tenia "responsabilitats penals".

Anys després, la justícia va inhabilitar Mas, Ortega i els consellers Francesc Homs i Irene Rigau i el Tribunal de Comptes els va embargar els immobles. "Va ser molt dur", admet l'exvicepresidenta.

? "Hi ha llums i ombres. El poble català va demostrar una voluntat de voler ser i tirar endavant. Les ombres van venir el novembre del 2017"

Artur Mas, expresident de la Generalitat, sobre la consulta del 9N, 10 anys després#ElsMatins3Cat

? https://t.co/V2FrF4mKxv pic.twitter.com/rEhWXeznn7

— Els matins TV3 (@elsmatins) November 8, 2024

Assaig general per a l'1-O

El 9N arribava després de les consultes populars sobre la independència en diversos municipis. L'any següent, el 2015, Artur Mas va avançar les eleccions i l'independentisme va plantejar aquells comicis com un plebiscit, amb una candidatura unitària de Convergència i ERC, amb el suport de les principals entitats independentistes.

El procés accelerava i el 9N n'havia estat el tret de sortida, tant per al sobiranisme com per a l'Estat, com admet Ortega.

"Va marcar el futur polític i va ser el primer cop que la resposta del govern espanyol va ser seguint-nos escanyant i judicialitzar la política."

Fernàndez afegeix que, si aquest 2024 hi ha una mesa de treball entre Junts i el PSOE a Ginebra per intentar resoldre el conflicte polític, és gràcies a la feina feta des d'aquell 2014. Deu anys després, però, el paisatge polític a Catalunya no té res a veure amb el d'aleshores.