10 anys d'El Tarajal: "Volien matar-nos, com si fóssim animals"

"Va ser el pitjor que havia vist a la vida, mataven gent com si fossin animals". Eren les cinc de la matinada del 6 de febrer de 2014. Ell tenia només 14 anys i també va decidir començar a nedar en la foscor.

Creia que serien només tres minuts dins de l'aigua. El temps just per vorejar l'extrem de la tanca que s'endinsa al mar i arribar a la platja d'El Tarajal, ja a dins de Ceuta.

Eren desenes de persones, molts adolescents com ell o encara més joves, que feia setmanes que esperaven el millor moment dins dels boscos propers a la zona.

Els primers van començar a nedar tots junts. Ell, en canvi, va decidir allunyar-se'n per evitar cops involuntaris de braços o cames. Molts no sabien nedar, explica. I menys sense llum, en un mar de febrer.

La Guàrdia Civil ja els estava esperant. I tot d'una, l'impacte. "Quan vaig treure el cap de l'aigua per respirar, vaig rebre el tret". Directe al coll, sota la barbeta: "No podia respirar, no podia nedar, no podia fer res".

Abans de perdre el coneixement, va tenir el temps just per retornar a la sorra. Recorda el coll inflat, ofegar-se entre pots de fum i també alguns dels cossos dels seus companys.

"Vaig quedar-me KO en qüestió de segons, però just abans vaig veure set nois estirats a la platja. Ja estaven morts". La següent imatge que recorda ja és a l'hospital.

14 dels seus companys acabaven de morir quan intentaven arribar a Espanya. L'actuació policial, deu anys després, continua impune amb les seqüeles encara obertes pels supervivents i amb gairebé totes les famílies sense poder enterrar els seus familiars.

Més de 6.000 quilòmetres abans de la bala

Manfred Aurelien Kolla va decidir marxar de casa als 10 anys. Vivia amb la mare, a la població camerunesa d'Edea. Però estava inquiet. Creia que era un destorb per a la subsistència de la família.

"Era difícil sortir de l'escola, arribar a casa i no tenir un plat a taula. Em molestava el fet de veure així a la meva mare. I vaig pensar que, encara que no els anés bé del tot, segur que estarien millor si jo deixava d'estar allà".

Primer se'n va anar a viure a casa d'un amic. I quan va fer els 12 anys, va decidir agafar un autobús i posar rumb cap al nord. La primera parada seria Nigèria, on confiava que una cosina li donaria un cop de mà.

Va seguir les seves indicacions. Va arribar al mercat d'Abuja, la ciutat i el lloc on ella l'havia d'estar esperant. Però mai la va trobar. "No em va venir a buscar". Segurament per ella, Kolla també hauria estat una llosa.

"Un paradista em va veure palplantat aquelles tres hores. Va agafar el telèfon, va marcar el número de la cosina, i en explicar-li que jo l'estava esperant, va tornar a penjar. ‘No l'esperis més', em va dir".

La seva història segueix encara amb molts mesos al davant fins a arribar al Marroc. Setmanes d'ajudar aquell home a vendre roba, per estalviar una mica de diners. I encara molt més temps fins a recórrer els 6.491 quilòmetres del trajecte d'Edea, al Camerun, fins a la tanca de Ceuta amb el Marroc.

En total, un any, deu mesos i 23 dies per recórrer tota aquella distància i preparar-se per creuar la tanca. "Va ser una època difícil, molt difícil, però em va servir per a l'aprenentatge de la vida, per tenir molta paciència i per pensar bé les coses abans de dir-les. Tot això ho he après en el camí", explica Kolla.

La matinada del 6 de febrer de 2014

Devien ser unes 800 persones als boscos propers a la tanca, explica Kolla. Feia setmanes que hi malvivien. Ell no dormia de nit, perquè així podia observar els guàrdies, quant de temps tardaven a fer els canvis de torn.

No era, ni de bon tros, l'únic adolescent. "N'hi havia moltíssims més que encara eren més petits que jo. Per això havia de fer-me gran tant sí com no. I perquè, a més, allà ningú et deia, ‘ei, et donaré un cop de mà'. Ja no em considerava un nen. Tot ho aconseguia pels meus propis mitjans."

Els gendarmes tampoc ho posaven fàcil. En diferents batudes, els cremaven les barraques i la roba que tenien per foragitar-los i fer-los marxar dels amagatalls.

Aquella matinada van preferir esperar-se a intentar creuar unes hores més. Que almenys ja fossin les cinc o les sis del matí. Que hi pogués haver una mica de llum i qui sap si alguna càmera de televisió.

No s'esperaven la dimensió del dispositiu de la Guàrdia Civil que ja s'havia desplegat a l'espigó d'El Tarajal. Tampoc els mitjans que estaven a punt d'utilitzar per frenar-los costés el que costés.

"Ens estaven esperant. A trets". 14 persones van morir en aquella actuació policial, o bé pels impactes de les bales de la goma, o per les dificultats de respirar amb els pots de fum, o simplement ofegats en aquell pam de mar. "Ens apuntaven directament a nosaltres, era així".

Nou dels cossos van ser recuperats i identificats al Marroc. Només un ha estat repatriat al seu país d'origen, al Camerun, i enterrat per la seva família.

Cinc cadàvers més continuen a Ceuta i només un d'ells ha estat identificat. Són les informacions que recull l'entitat Coordinadora de Barrios. Juntament amb l'Associació Pro Drets Humans d'Espanya i la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat mantenen un fil obert als tribunals.

El tribunal d'instància, el jutjat d'instrucció número 6 de Ceuta, no va apreciar "relació de causalitat" entre les morts i l'actuació dels agents. I després de tres arxivaments en la justícia ordinària, inclosa la del Tribunal Suprem, l'última bala que els queda és el recurs d'empara plantejat al Tribunal Constitucional.

Aquesta setmana també s'ha conegut que un altre supervivent, Ludovic N., ha demandat Espanya davant del Comitè contra la Tortura de l'ONU perquè denuncia que en cap moment se'l va escoltar. A Kolla tampoc li van prendre mai declaració.

"Els nois que van morir aquell dia van pagar per tots nosaltres, per tots els que seguim amb vida. M'agradaria que, almenys, les autoritats es dirigissin a les famílies que no saben encara què se'n va fer, dels seus familiars. I que els diguin alguna cosa".

Fonts del Ministeri de l'Interior expliquen que estan a l'espera de les resolucions que puguin adoptar el Constitucional i Nacions Unides. I no concreten que ara mateix el govern espanyol plantegi mesures específiques d'acompanyament a famílies i supervivents.

"Els familiars tenen a la seva disposició els serveis de suport i assistència de les Oficines d'Atenció a les Víctimes dependent de l'administració de Justícia i de Fiscalia. En tot cas, tant aquest ministeri com les forces de seguretat prestaran tota l'ajuda necessària dins de les seves possibilitats", diu Interior.
 

Deu anys després, camí de tornada

Va passar només mig any fins que Manfred Kolla va aconseguir pujar a una llanxa amb set persones més des de Tànger. Una embarcació de salvament els va interceptar i els va dur a Algesires.

El van acollir en un centre de menors, va fer l'escolarització obligatòria i amb la majoria d'edat va començar a treballar d'ajudant de cuina en un restaurant de Madrid.

Va conèixer la Susana, la seva parella, amb qui fa pocs mesos s'ha traslladat a un municipi de Múrcia. Ara, amb 24 anys, té feina amb contracte indefinit en una planta química, han tingut dos fills i acaben de signar la compra d'un pis fa tot just uns dies.

I junts, també, són actius a les xarxes socials. Al compte de TikTok @aurelysusi fan vídeos on comparteixen situacions del dia a dia. Algunes de les quals, comentaris que els fa la gent pel color de pell.

"No tothom veu amb bons ulls que hagis vingut a Espanya. Intentes treballar com tothom, fer-ho bé, no tenir problemes, però tot i això hi ha qui et diu, ‘no hauries de ser aquí, ens prens la feina... Quan potser la realitat és que estic fent la feina que ell no vol fer".  

Cap al mes de maig planegen fer un viatge al Camerun tots quatre, amb els fills de 4 i 17 mesos. I és el que els fa més il·lusió.

"Des que vaig venir a Espanya no he tornat al meu país, i vull anar-hi per presentar a la meva mare aquests dos tresors. I sí, estic molt content pensant en això".