10 anys dels crims dels Pallaresos, clau en la investigació d'homicidis sense cadàver
El 27 de març del 2009, la Julia Lamas i el Maurici Font -cunyats i majors d'edat- van desaparèixer.
El 27 de març del 2019, el Ramón Laso -parella de la Julia i cunyat del Maurici- està a la presó complint condemna per doble homicidi.
La Unitat Central de Persones Desaparegudes dels Mossos d'Esquadra (UCPD), en este tipus de casos, els ha posat un nom: desaparicions d'àmbit criminal. És una pista per entendre que no totes les desaparicions són iguals. N'hi ha que amaguen un fet delictiu: l'homicidi.
"Homicidio es porque hay un cadáver", es defensa Ramón Laso. La Justícia, però, no ho veu igual, no li cal tenir el cos de la víctima perquè sinó "el delicte que més greument atempta contra la integritat de les persones -l'homicidi i l'assassinat- és el que més fàcilment podria resultar impune, sempre que el delinqüent adoptés les precaucions suficients per desfer-se del cos", segons consta en una interlocutòria del 2011 del jutjat d'instrucció número 1 d'Hellín (Albacete).
El que cal als jutges és que hi hagi prou proves. Tampoc és necessari que sigui per prova directa (com podria ser el testimoni d'una persona que hagi presenciat el fet delictiu), pot ser amb prova indiciària o indirecta, és a dir, amb un conjunt d'indicis -no un de sol- que encaixen com un puzle. Indiciari seria que algú situés el sospitós al lloc dels fets però sense que n'hagués vist l'agressió.
Des de la dècada dels vuitanta que hi ha sentències del Tribunal Constitucional i també del Tribunal Suprem que avalen la prova indiciària "és un fet que en els judicis criminals no sempre és possible la prova directa. Prescindir de la prova indiciària comportaria, en ocasions, la impunitat de certs delictes, i especialment dels perpetrats amb particular astúcia, la qual cosa provocaria una greu indefensió social", segons una sentència del Tribunal Constitucional del 1985.
El cas Imperium, que és com policialment s'anomena la investigació de la UCPD de Mossos pel doble homicidi de la Julia i el Maurici va comportar una sentència pionera a l'estat espanyol, no només no s'han trobat mai els cossos de les víctimes, sinó que tampoc se sap quina va ser l'arma ni l'escena del crim, ni s'ha trobat sang de les víctimes ni hi ha cap testimoni directe ni una confessió.
I va obrir camí perquè els jutges es familiaritzessin amb esta temàtica, en què els investigadors primer aporten indicis per demostrar que les persones desaparegudes no han marxat per voluntat pròpia, ni s'han perdut, ni han tingut un accident, sinó que han estat víctimes d'homicidi. I en una segona part de la investigació, aporten indicis incriminatoris cap a l'agressor.
Fins llavors, les sentències condemnatòries per homicidi sense que s'hagués trobat els cadàvers, o bé comptaven amb una confessió de l'agressor, com la de Miguel Carcaño en l'homicidi de Marta del Castillo; o amb restes de sang de la víctima, com les que van trobar en un rellotge que Josep Ribot va entregar a la Policia Nacional quan investigava la desaparició de l'exparella. Per este indici i d'altres, Ribot va ser condemnat per l'Audiència de Girona; era a principis dels anys noranta.
I en l'època en què els Mossos investigaven el cas Imperium, la Policia Nacional havia resolt un cas similar per prova indiciària a Albacete: l'homicidi d'una dona, de la qual no se n'ha trobat mai el cos. L'Audiència va condemnar un home amb qui mantenia una relació la víctima però el Tribunal Superior de Justicía de Castella-La Manxa, la va revocar. Tot i reconèixer que l'acusat havia mentit, valoraven que hi ha casos de gent que tot i tenir éssers estimats, se'n va i els deixa.
Des del 27 de març del 2009 fins al 27 de març del 2019 hi ha hagut una evolució en com la justícia rep estos casos. El febrer del 2014 els investigadors de la UCPD van detenir per homicidi un home a Badalona. La magistrada instructora, després de prendre-li declaració, va concloure que hi havia indicis que la desaparició era contra la voluntat de la víctima i veia indicis també que implicaven al detingut i el va enviar a presó. Això sí, pel delicte de detenció il·legal, no per homicidi.
Feia constar la magistrada que la qualificació jurídica podria canviar a homicidi quan la investigació avancés més, que els mossos estaven intentant localitzar el cadàver; deia. I la fiscalia tampoc va gosar tipificar el cas d'homicidi, sinó de detenció il·legal. La investigació poc més va avançar, perquè ja estava gairebé enllestida, però sí que és cert que un boletaire va trobar el cadàver de la víctima. La condemna de l'Audiència de Barcelona (2016) va ser per assassinat.
En casos més recents, com el de Ramon Franch a Els Pallaresos per l'homicidi de Carme Gallart, tant fiscalia com el jutge instructor van tipificar els fets d'homicidi, ja des de gairebé l'inici. L'Audiència de Tarragona va condemnar l'agressor, agent immobiliari, encara que el cos de la víctima no s'ha trobat.
S'entén millor l'aplicació de la figura de la detenció il·legal si mirem més enrere, just després de la dictadura franquista. Santiago Corella, el Nani, va desaparèixer de la comissaria de la policia on l'interrogaven. Hi havia testimonis que n'havien sentit els crits de tortura. Es podria dir que és el primer cas conegut d'homicidi sense cos des de la democràcia, però va arribar a judici i es va condemnar els policies per detenció il·legal.
Eren els principis dels anys vuitanta, des de llavors fins ara, han evolucionat tant les investigacions com l'engranatge policial-judicial.
El 27 de març de 2009, la Julia Lamas i el Maurici Font -cunyats i majors d'edat- van ser víctimes d'homicidi.
El 27 de març de 2019, el Ramón Laso -parella de la Julia i cunyat del Maurici- està a presó complint condemna per doble homicidi perquè el sense cos no hi ha delicte és un fals mite.
