10 minuts i 19 segons al cor del desastre: Txernòbil, un passeig per la irrealitat

La visita a la central de Txernòbil i a la zona que l'envolta és un xoc. Un viatge en el temps i una visita a un altre món. Tot alhora. L'explosió del reactor 4 de Txernòbil ara fa 35 anys ha deixat un bocí de terra on el temps s'ha aturat. Una ciutat buida i parada a l'any 1986. Un univers, el soviètic, congelat tal com era, en un racó de món oblidat entre Ucraïna i Bielorússia. Un reactor nuclear adormit que ningú sap com tractar. Tot és de debò. I tot té un to d'irrealitat.
 

La central on tot va passar

No va ser fàcil accedir a la central. Després de tramitar els permisos a través del consolat de Barcelona, l'oficina diplomàtica li comunica a la nostra productora, Hanneke Van Spaandonk, que la planta nuclear tanca les portes i restringeix als treballadors imprescindibles l'accés a la central. Gerro d'aigua freda. Ho teníem a tocar i sembla que se'n va en orris. Des del consolat ens diuen que segueixen intentant-ho i que no donen res per perdut.

La nostra aposta és explicar què passa a la central. El reportatge que preparem forma part de tot un programa en què es parla de la ciutat abandonada de Prípiat, de la zona d'exclusió, de què va passar fa 35 anys, de les conseqüències per la població...  La central, més específicament el reactor 4, és el que ens queda per explicar. I nosaltres som els que ho hem de fer. També tenim previst anar a Prípiat, i a diferents llocs de la Zona d'Exclusió, però la unitat 4 de Txernòbil és el nostre objectiu: el lloc on va passar tot. Què en queda? Què hi fan? Què hi volen fer? Quin calendari hi ha damunt la taula?

La sala de control del reactor 4, a tocar del munt de runa radioactiva que dorm sota els dos sarcòfags, és el lloc que més ens connecta amb el desastre. Allà es van trobar la por, la vanitat, l'obediència, la rigidesa... de tres homes, amb l'ocultació, la mentida i la disfunció d'un règim que feia aigües. I una prova rutinària, amb un reactor defectuós, va acabar amb la catàstrofe nuclear més gran de la història.

La sala és, des de fa un temps, oberta a visites concertades, però la Covid ha tancat la central. La petició nostra a les autoritats ucraïneses, amb el suport del país a Barcelona, acaba sent aprovada i ens obre les portes de la central. El realitzador David Burillo explica amb tot detall el nostre periple per la planta nuclear en aquesta crònica viscuda.
 

Quan Iúlia Marusitx, l'enllaç de la central amb la premsa que acompanya l'equip de TV3 diu: "Aquesta és la sala de control del reactor 4", a mi se'm fa un nus a la gola. Empasso saliva i veig que al David li brillen els ulls. Uns minuts més tard, enregistrant l'entradeta a càmera per incorporar al reportatge, encara em costa respirar. La màscara protectora, el neguit per fer la feina en el limitat temps que tenim i l'emoció de ser allà s'han apoderat de mi.
 

Miro l'enorme panell, rovellat i gairebé desmantellat per complet. Hi ha els forats on els manòmetres mostraven la temperatura a cada racó del cor del reactor, els indicadors de situació de les barres de control, els displays amb la potència de sortida, i del règim de funcionament de les bombes... el famós botó AZ-5 que va desencadenar la catàstrofe.

Ser allà és reviure el diàleg que van tenir Diatlov, Akimov i Toptunov... Percebre la tensió de l'operador del reactor en rebre ordres contraries a tots els protocols, patir la fuetada d'angoixa que van sentir quan el reactor els va fugir de les mans. Pàgines i pàgines llegides sobre aquells instants de la matinada d'un 26 d'abril de 1986, reportatges de televisió, podcasts informatius... Tot balla dins el meu cap. La nostra professió, sovint, et regala moments com aquest.
 

Abans que ens n'adonem, la Iúlia ens indica que hem de marxar. No sé quant temps hi hem estat. Després mirarem amb el David els time codes horaris de les imatges que hem gravat per saber-ho amb exactitud: 10 minuts i 19 segons. En cap moment he pensat en la radiació.

La sala és a tocar del que queda del reactor. Vint metres, ens diu la Iúlia. El mesurament, a la sortida, dels dosímetres que portem, indica que estem molt per sota del límit del llindar autoritzat. La radiació incorporada depèn del temps d'exposició. Per això és baixa. L'impacte emocional de la visita no depèn del temps. Per això crec que la portaré enganxada molt de temps. Com si fos radioactivitat.

Prípiat, la ciutat fantasma

No és freqüent, però el dijous 8 d'abril, cap a les quatre de la tarda, érem sols a Prípiat, la ciutat abandonada des de fa 35 anys. Sols vol dir sols. Literalment. Quan nosaltres vam entrar, dos periodistes britànics, vestits amb equips de protecció blancs de dalt a baix, sortien d'aquella mena de terra de ningú. Ens vam quedar sols.

Deu minuts abans havíem travessat el darrer checkpoint militar. Un soldat, poc uniformat i amb un posat desmenjat, va aixecar la barrera. Vam passar i la mitja dotzena de gossos que s'havien arreplegat al voltant del cotxe es van tornar a ajaure.
 

Érem cinc, el traductor i productor local, Oleksii; el conductor, Vitali; el guia preceptiu, Evgeni, i l'equip de TV3, el realitzador i càmera David Burillo i jo.

El punt de control és a tocar dels primers blocs de pisos. Quan la barrera es tanca a la nostra esquena, ja som a l'avinguda Lenin, el carrer principal de Prípiat, un boulevard originàriament ample i enjardinat, ara convertit en un estret camí d'asfalt esquerdat i conquerit per pollancres, roures, castanyers bords, aurons… Darrere les branques dels arbres, es perceben els esquelets fantasmals dels blocs de pisos. "Veus aquella finestra? -diu l'Evgeni-. Doncs allà vivia Brukhanov, el director de la central. I en aquest altre edifici, darrere els arbres… Aquí hi ha l'apartament de Toptunov, l'operador que va perdre el control del reactor…"

L'avinguda ens mena fins a la plaça Lenin, el centre de la ciutat, amb l'hotel Polissia, el Palau de Cultura, un gran centre comercial i el parc amb els cotxes de xoc i la nòria al darrere.
 

Jo em vaig quedar a la plaça, assegut en les restes esmicolades del que era un pedrís, escrivint introduccions per gravar-les una estona més tard. El David va marxar a rodar imatges, i el traductor i el conductor, armats amb càmeres variades, també van desaparèixer. Semblava clar que no tindríem problemes de comunicació idiomàtica en un lloc conegut, precisament, perquè no hi ha ni una ànima. El guia, l'Evgeni, es va quedar amb mi una estona, però també va marxar quan va veure el traductor al darrer pis del Palau de Cultura. Havia de posar una mica d'ordre. És prohibit entrar i, sobretot, pujar als edificis.

Em vaig quedar sol enmig d'aquella immensa plaça, reconquerida per arbres que brotaven a les esquerdes obertes al ciment, i envoltat d'enormes edificis. El silenci aclaparava. La plaça major, el lloc més vibrant d'una ciutat viva i plena d'energia, era un cementiri de quietud. Centenars de finestres dels blocs de vivendes soviètiques abocades a la plaça em miraven com forats negres sense ni un bri de vida. Vaig tenir un calfred. Era irreal i molt torbador, ser allà. El passat t'enviava el vigor d'una ciutat de 50.000 habitants, però el present et confrontava al buit més absolut. I el futur… no hi ha futur per a Prípiat.
 

Em vaig aixecar i vaig anar a buscar algú. No els trobava. Vaig deambular pels carrers de la ciutat fantasma una estona, fins que vaig veure el David fent imatges del gran supermercat. Els carros, les caixes i les prestatgeries veuen passar el temps sota la crosta de verdet de ferro que l'aigua filtrada del sostre els va deixant.

Per gravar les introduccions que havia preparat vam recórrer diversos llocs més de Prípiat. Visita obligada al parc d'atraccions: la nòria i els cotxes de xoc -tot per estrenar- s'han convertit en la icona, no només de la ciutat, sinó de la catàstrofe de Txernòbil. La brisa fa gronxar els cistells de la nòria i envia grinyols de rovell. Uns carrers a l'est, l'hospital on van ser tractats els primers bombers procedents de la central és, ara, un espai on estris i instrumental mèdic de fa 35 anys s'escampen per terra. L'escola número u ja s'ha ensorrat. Les guarderies conserven els bressols i les joguines. Al gegantí poliesportiu, les piscines, els camps de bàsquet, una pista de boxa i els gimnasos van morint a poc a poc. Bona part de les estances i tots els pisos són buits. Els saquejadors s'ho han endut tot. Mobles, electrodomèstics, estris de casa, roba… tot radioactiu, s'ha anat venent als mercats ucraïnesos durant aquests 35 anys.
 

Pocs minuts abans de les 18.00 sortim. És l'hora límit. Entre les 18.00 i les 08.00 és prohibit ser a Prípiat. Només els "stalkers", gent que entra de nit a la ciutat per l'espai prohibit del bosc altament radiactiu, pot ser que s'hi deixin caure. L'última mirada, a través del vidre del darrere del cotxe, ens envia la imatge d'aquella desmesurada natura morta, estovada per la preciosa llum de tarda.

Hem estat unes hores vivint al 27 d'abril de 1986, quan els 50.000 habitants de la ciutat van ser evacuats. "Tornareu d'aquí tres dies", els van dir. No han tornat. Ni hi tornaran mai. El temps només corre fora de Prípiat.

La zona d'exclusió i els "samosseli"

El cercle que va dels 10 km als 30 km de la central és el que concentra la poca activitat humana a la zona d'exclusió. En aquesta zona s'hi troba la ciutat que dona nom a la central: Txernòbil. La població està, igual que Prípiat, abandonada, tot i que alguns dels edificis de Txernòbil acullen treballadors que, temporalment, són a la zona: personal de manteniment de l'àrea d'exclusió, dosimetristes que mesuren la radiació, guies pels grups de turistes que visiten la zona, restauradors que els allotgen… En total unes 2.000 persones que no hi estan instal·lades, però que hi treballen, amb torns i limitació d'estada a la zona. Els guies de Prípiat, per exemple, treballen dues setmanes dins la zona d'exclusió i han de sortir-ne les dues setmanes següents, per poder tornar-hi.

Hi ha, però, un grup de gent que hi viu de manera permanent. Són els "samosseli", literalment, "els que han tornat". Es tracta de gent gran que, després de ser evacuats i viure en llocs variats del país, han decidit tornar a casa seva, peti qui peti. Solen ser gent gran, disposats a córrer el risc de la radiació per poder ser a casa.

N'hi ha uns dos-cents. El govern ucraïnès ja ha acceptat que hi són i tolera la seva presència. Fins i tot mira de fer-los un seguiment.

Nosaltres vam visitar dos samosseli. El traductor ens va informar que s'havia instaurat una norma no escrita entre visitants i periodistes: ja que els samosseli són molt hospitalaris i sempre que algú pica a la porta li paren taula, es recomana portar-los una mica de menjar per ajudar-los a estirar les minses pensions que reben. De pujada, ens havíem aturat en un supermercat als afores de Kíev i vam omplir unes bosses amb aliments que no es fan malbé.

Basil Lavrienko, de 65 anys, i la seva dona han tornat al poble Teremtsi després de viure fora més de 20 anys. Vivia a la ciutat de Txernòbil. "Des de la finestra del menjador es veia la central, a l'horitzó." De fet, l'explosió de fa 35 anys el va agafar pescant a prop de la planta. Els va tocar canviar d'ofici, de manera de viure... de vida, en definitiva. I quan ja no va poder més, va decidir que tornava.

"Jo no hi feia res, lluny de casa, i m'estimo més viure aquí. No tinc por. De tant en tant passa algú del govern a mesurar la radiació i diu que estem bé."

Arribar a casa seva no és fàcil. Els controls de l'exèrcit no hi deixen entrar ningú que no porti un salconduit emès per les autoritats. Això els aïlla encara més. El camió que els porta subministraments passa molt de tant en tant. I la presència de forasters els alegra una mica la rutina.

Quan arribem, han parat una taula amb pa acaba de fer, tota mena de peix fumat, cogombres... i vodka. El Basil el fa en un petit alambí casolà que ens ensenya. "Jo no en puc beure, ja. El metge m'ha dit que ni una gota." Omple tots els gots de la taula tan de pressa com es buiden. Al tercer got afegeix: "Aneu amb compte amb aquest vodka. El fem amb aigua radioactiva del pou i puja molt de pressa al cap!" Quan aturem els gots a mig camí amb cara de circumstàncies es posa a riure. "L'aigua és bona... És bona... nosaltres en bevem cada dia!" I es riu dels forasters... Sempre tan primmirats.

Els samosseli no poden viure a casa seva, però hi viuen. El govern ucraïnès ha tirat la tovallola i tolera la seva presència en una zona on és prohibit d'instal·lar-se. Xilan Mikhalio ha recolonitzat casa seva als afores de Txernòbil. Ens ensenya el rusc d'abelles, els impecables cavallons amb les patates i les cols, i un llibre de poesia que ha escrit la seva neta. Tots els retornats són grans. Cap jove, amb fills, s'ha instal·lat a la zona d'exclusió.

"La gent hi ve per tornar a la vida abans de morir. Què més s'hi pot fer en un lloc que l'han declarat mort?"

El forat negre de Txernòbil són 2.600 km quadrats, la mida de Luxemburg. Li diuen també "La Zona". El lloc on no es pot viure. Fer-hi un recorregut és veure passar des de la finestra del cotxe centenars i centenars de cases abandonades. Petites llars que la natura es va menjant. La franja més perifèrica dels 30 km potser tornarà a ser habitable. Els 10 km que envolten la central són plens de cartells que prohibeixen l'accés als boscos de la zona per presència de radioactivitat. Una zona morta.