17A: Lliçons apreses?

Tots els serveis d'intel·ligència ho admeten. Un atemptat és un error, un error en l'anticipació. Anticipació és, per ells, la paraula clau, la seva raó de ser. Assumit això, cal aprendre de cada error.

I set mesos després dels atemptats de l'agost, toca plantejar-se, amb serenitat i extrema sinceritat, quines lliçons ens han donat, a tots, aquells esdeveniments tràgics. A tots.

Encara hi ha secret de sumari; no sabem tot el que va passar. Les respostes -i fins i tot les mateixes preguntes- són, per força, limitades. Però cal començar a fer una feina que no pot esperar.

L'objectiu que ha guiat el treball "17A: LLIÇONS APRESES?" és intentar entendre alguna cosa d'un fenomen que ens resulta, en bona part, incomprensible. I si del que es tracta és de lluitar contra el terrorisme, la pregunta és lògica: com combatre sense conèixer qui o què es combat?

Aquesta és una de les moltes preguntes que es fa el periodista, assagista i exostatge d'Estat Islàmic Nicolas Hénin. I nosaltres les hem traslladat als entrevistats.

Primera constatació de l'antropòleg Jordi Moreras, especialista en l'estudi de comunitats musulmanes a Catalunya:

"Malauradament, el cas de Ripoll ens ha demostrat que es pot cridar la jihad en català, i això ens ha de fer pensar clarament que el nostre model d'integració requeriria necessàriament un reajustament."

Com diu Lurdes Vidal, directora de l'àrea del món àrab a l'Institut Europeu de la Mediterrània, una pregunta que és necessari abordar és com i per què uns joves van fer un canvi de rumb tan radical a la seva vida.

"Quines són les seves fractures internes?"

"Per què aquests nois sí i uns altres no?"

Un dels punts més calents de l'activitat jihadista a Europa és el municipi de Molenbeek, a tocar de Brussel·les capital. D'allà va sortir el grup que va fer els atemptats del novembre del 2015 a París, amb 130 morts, i els de Brussel·les, l'any següent, amb més de 30 morts.

L'encarregat de la prevenció de la radicalització violenta a Molenbeek ens explica el "modus operandi" de qualsevol reclutador, cosa que inclou Abdelbaki es-Satty, que exercia com a imam a Ripoll:

"Hi ha el reclutador que s'adreça a un jove, que va als seus espais de socialització, que sap a quin jove cal aproximar-se i que treballa sobre la seva vulnerabilitat, i, en un moment donat -després d'haver creat una relació de confiança-, abordarà el fenomen religiós,  ja que el que intenten és traduir a un discurs religiós les frustracions socials, individuals i emocionals."

I Jordi Moreras sentencia:

"Si nosaltres no som capaços d'interpretar l'element emotiu que hi ha darrere d'aquests processos, probablement no estarem entenent res."

Notícia relacionada: Abdelbaki es-Satty: retrat d'un impostor

Hi ha moltes coses encara que no s'entenen. Entre altres, com és que res no es va detectar ni a nivell policial, ni social. Ens ho reconeix sense ambigüitat el cap de la Comissaria General d'Informació, Manel Castellví:

"En tot cas, i això és el que més ens preocupa, no han estat detectats per cap servei d'informació, bé siguem nosaltres ni altres cossos policials. És a dir, aquells indicadors que sempre s'utilitzen i que van més enllà del que la cultura popular parla sobre indicadors de radicalisme, en aquest cas, no s'han produït."

S'ha parlat amb molta freqüència de la "taqyia", una estratègia de dissimulació utilitzada fa segles pels xiïtes per protegir-se dels sunnites, però uns experts afirmen que parlar en aquests casos de "taqyia" pot resultar abusiu i reductor.

Al capdavall, qualsevol persona que se situa en la il·legalitat, la que sigui, dissimula. No cal, doncs, atribuir-ho tot a aquesta estratègia particular. Això vol dir que la "invisibilitat" de la cèl·lula de Ripoll és més complexa.

I suposa que tots els indicadors establerts per fer saltar les alarmes no han funcionat. I que els signes que les persones més pròximes als nois podien observar no s'han llegit, no s'han interpretat com calia.

Ara, doncs, una lliçó ben clara és la de revisar indicadors i protocols. I assegurar encara més no tant la detecció, sinó la prevenció. No es tracta de "descobrir" un jove que s'està radicalitzant, sinó impedir que iniciï aquest procés.

El cos dels Mossos d'Esquadra n'és conscient i revisa la feina feta. Però Lurdes Vidal insisteix: tothom, les famílies, les escoles, ha de tenir noves eines, i el primer recurs no ha de ser trucar a la policia.

Els fets i les polèmiques

La cèl·lula de Ripoll, en alguns aspectes, ha trencat esquemes: els nois implicats no pertanyien a unes famílies completament marginades per condicions socioeconòmiques. Però, en altres aspectes, sí corresponen a determinats patrons de conducta. I també són comparables a altres cèl·lules que han actuat a l'estranger.

Un cop més, els preparatius dels atemptats han necessitat desplaçaments. Uns moviments per Europa que només s'han detectat i interpretat a posteriori, i han demostrat la necessitat de la cooperació internacional.

És clar que, com ens diu el cap del Centre Europeu contra el Terrorisme d'Europol, Manuel Navarrete, perquè la cooperació internacional funcioni és necessària una bona cooperació al si de cada estat.

I aquí, malauradament, com després d'altres atemptats a altres països europeus, s'ha observat falta d'informació i de coordinació entre forces de seguretat i també entre policies i serveis d'intel·ligència.

El fet no és nou, i altres exemples anteriors han fet ben evident aquest fenomen. La fiscal coordinadora contra el terrorisme jihadista, Dolores Delgado, ens adverteix dels perills:

"Hi ha una competitivitat molt gran. La competitivitat és bona, però amb coordinació, i no podem, en aquest sentit, desaprofitar la informació. I quan no hi ha coordinació, perdem informació. I la información és seguretat."

No és, doncs, un tema banal. Les conseqüències són nefastes, segons el catedràtic de Ciències Polítiques de la UB Joan Antón-Mellón, especialista en serveis d'intel·ligència:

"Tothom ha de tenir clar que aquest és un tema d'estat i, per tant, que polititzar-lo és un error del qual només podem sortir tots perjudicats. La idea ha de ser, si parlem exactament del nostre cas, que l'Estat no és Madrid, sinó que l'Estat és qualsevol instància administrativa. En un país, com més avançat està i més democràtic és, la cooperació entre els diferents cossos és més real i, per tant, es redueix la competència corporativa entre els cossos."

Una de les grans incògnites que encara planen sobre el cas és la naturalesa i la durada de la relació d'Abdelbaki es-Satty amb el Centre Nacional d'Intel·ligència, el CNI.

Tothom sap que treballar amb confidents és normal. Si és així, què és el que no és "normal" en el cas de l'imam de Ripoll?

El seu director ha parlat a la Comissió de Secrets Oficials del Congrés. Però ningú no dona explicacions a la ciutadania. I el Congrés ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació. Per què? Es pot debatre sobre la utilitat d'aquestes comissions; però, com es va veure en el cas de França després dels atemptats del 2015, els debats -gairebé tots públics i transparents- d'aquella comissió van fer aparèixer sota els projectors les greus disfuncions i la descoordinació dels serveis d'intel·ligència i dels cossos policials. Va tenir el mèrit, si més no, de fer aparèixer la urgència de posar-hi remei.

L'exjutge antiterrorista Marc Trévidic, que va exercir el seu càrrec durant deu anys, ens explica com "va veure comportaments increïbles" entre els cossos policials i com resulta de senzill invocar la "raó d'estat":

"La raó d'estat existeix a tots els estats; el que passa és que ningú no sap el que vol dir. El problema és que és molt pràctic. Amb aquest enunciat, es poden posar segells de ‘secret', ‘confidencial defensa', ‘secret defensa', documents que ningú no pot veure. Quan aconsegueixes esbrinar alguna cosa, t'adones que no sempre és per interessos fonamentals de la nació que les coses s'amaguen. Pot ser per coses molt més simples, vendes d'armament amb retrocomissions... coses així."

I aqui?

El personatge Abdelbaki es-Satty, aquí, va poder exercir com a imam. A Bèlgica, no. A Bèlgica, el cas els va servir per implantar immediatament un triple control a l'hora de contractar un imam, a part de les reformes més profundes que estan posant en marxa. I aquí? S'ha posat en marxa alguna mesura immediata? Ja sabem que el perill no ve de les pregàries que es fan a les mesquites.

Es-Satty a Ripoll no feia públicament un discurs radical, però el seu "càrrec" li conferia una respectabilitat de la qual treia rendiment a l'hora de reclutar. L'administració pública necessita interlocutors visibles i representatius.

L'Executiu de Musulmans de Bèlgica és qui discuteix amb el govern belga disposicions i acords. El seu president, Salah Echallaoui, té clara la política que vol dur a terme, i l'Executiu ha establert entre altres coses, que una formació d'imam a l'estranger no servirà per exercir a Bèlgica. I aquí?

Aquí, cada comunitat musulmana, cada mesquita, és un món. I fa el que pot amb els recursos que pot. Una situació que fa que Jordi Moreras ens afirmi que:

"Probablement, un terç dels imams de Catalunya, només un terç, actuen en tant que imams. La resta actua de forma benevolent, de forma voluntària, sense preparació, però en tot cas designat per la comunitat. I això és quelcom que fragmenta i alhora debilitat la comunitat a l'hora de poder dir: ‘Nosaltres, com a musulmans, diem això i volem fer això.'"

La UCIDCAT, la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, afirma que vol una formació contínua dels imams:

"Volem construir alguna institució aquí a Catalunya. No volem cap país de fora de l'estat espanyol, o del territori català que influeixi amb un comandament a distància per controlar els imams o controlar qualsevol cosa."

La llista de "coses per fer" és més llarga, però ara ja no té el mateix caràcter que fa 8 o 10 mesos. A tots se'ns ha girat feina. Ara, les "coses per fer" s'han transformat en "deures" pendents que cal encarar amb urgència. Si el futur ens prepara una altra situació semblant a la del 17A, ja no ens servirà cap de les explicacions o justificacions que aquesta vegada s'han donat.