20 anys del desastre del Prestige i la travessia continua als tribunals

El 13 de novembre de l'any 2002, un fort temporal de pluja i vent afectava Galícia. Dues dones van morir a la Corunya després que una grua es desplomés, i el mal temps va obligar a deixar amarrats més de 6.000 vaixells de pesca. Però ningú es podia imaginar el que vindria.

A un quart de quatre de la tarda, el capità d'un petroler que es trobava a 50 quilòmetres del cap de Fisterra enviava un SOS. Era el Prestige. Tenia una via d'aigua i estava sotsobrant davant la Costa da Morte. I portava gairebé 80.000 tones de fuel.

Es tractava d'un vell petroler, de 26 anys d'antiguitat, que en feia tres que no passava cap inspecció, i que havia estat sancionat dues vegades per infraccions de seguretat.

Dues hores més tard del SOS, els primers litres de fuel comencen a vessar-se per l'oceà Atlàntic. La tripulació és evacuada amb helicòpter, i només hi queden el capità i dos oficials.

Des de la costa, els veïns del petit municipi de Muxía, armats amb prismàtics, ja es temen el pitjor.

"Està fotut, això. Està molt fotut. S'està posant lleig."

Tot i que el capità és partidari de portar el vaixell a port per reparar-lo, les autoritats espanyoles prenen la decisió d'allunyar-lo mar endins, tan lluny com sigui possible. La màxima preocupació és que la taca de petroli que es comença a veure al voltant del petroler no arribi a la costa.

Només el primer dia, ja s'escampen 6.000 tones de fuel. L'endemà, ajudat per uns remolcadors, i amb molts esforços, el Prestige inicia les maniobres d'allunyament, amb el perill de partir-se.

El 16 de novembre, les primeres taques de fuel comencen a arribar a algunes platges. Però el govern espanyol treu pit. El ministre d'Agricultura i Pesca, Miguel Arias Cañete, assenyala: "La ràpida actuació de les autoritats espanyoles, que ha permès remolcar el vaixell fins a distàncies molt llunyanes de la costa, i controlar els vessaments, fa que no temem per una catàstrofe ecològica, com ha passat en èpoques anteriors."

"L'aprenentatge del passat ens ha permès reaccionar amb molta rapidesa, i no es preveuen grans problemes en les aigües espanyoles."

L'enfonsament del Prestige

Després de sis dies de trajectòria erràtica, i perdent fuel pel camí, el Prestige es parteix en dos. S'enfonsa, engolit per l'Atlàntic, el 19 de novembre, a 250 quilòmetres de la costa.

La marea negra ja fa dies que no para de créixer, però el pitjor encara ha d'arribar. Dins el petroler hi queda la major part de la càrrega que portava.

A la costa, els veïns intenten evitar l'inevitable, fent barreres de protecció amb el que poden. Algunes, amb coixins, sacs de fruita i porexpan. I intenten netejar el mar des de les barques. És un esforç estèril.

Desenes de milers de tones de fuel ho impregnen tot, davant la impotència de les moltíssimes famílies que viuen de la pesca i el marisc.

I arriben les primeres manifestacions massives. Emergeix la plataforma Nunca Máis, que omple el centre de Santiago de Compostel·la amb milers de persones, al crit de "mai més" i "govern dimissió".

La pluja no impedeix una marxa multitudinària a què se sumen pescadors, mariscadors, ecologistes, sindicats i partits polítics. Apunten no només al govern espanyol, sinó també al gallec. Algunes pancartes retreuen al president de la Xunta, Manuel Fraga, haver-se'n anat un cap de setmana de cacera pocs dies després de l'accident.

L'executiu espanyol, per la seva banda, segueix minimitzant la dimensió de la catàstrofe. Amb la marea negra afectant ja les costes asturiana, cantàbrica i portuguesa, el llavors vicepresident espanyol, Mariano Rajoy, pronuncia una de les seves frases més cèlebres. Es refereix així al fuel que s'escapa del Prestige: "Surten uns petits filets, n'hi ha quatre --em diuen-- solidificats, amb aspecte de plastilina en estirament vertical. Deuen sortir d'algunes de les esquerdes, els tècnics estan estudiant-ho."

Rajoy afegeix: "Hi ha una dada esperançadora, a la zona de l'enfonsament no s'observen les taques de chapapote que els últims dies s'han acostat a la costa."

Quan Rajoy verbalitza els seus famosos "filets de plastilina", el 5 de desembre, el president espanyol, José María Aznar, encara no ha visitat la zona afectada. No ho farà fins un mes després de l'inici de la crisi.

Qui sí que hi havia anat, pocs dies abans, era el rei Joan Carles, que veu de primera mà com milers de voluntaris, en molts casos de forma autogestionada i sense recursos, s'esforcen a treure el viscós chapapote, terme que es va popularitzar.

És la marea blanca, la de la solidaritat, i acaba formant una de les imatges icòniques d'aquell desastre, que acaba amb més de 60.000 tones de fuel vessades al mar i 2.000 quilòmetres de costa afectats. És una de les pitjors catàstrofes ambientals de la història d'Espanya i d'Europa.

Deu anys després, el judici

Deu anys després, el 2012, va arribar el judici. La instrucció s'havia eternitzat, dificultada, també, per l'enrevessada estructura empresarial al voltant del Prestige.

Era propietat d'una empresa domiciliada a Libèria, controlada per armadors grecs, i navegava amb bandera de conveniència de les Bahames, on les normes de seguretat són molt més flexibles. El vaixell l'havia noliejat la filial suïssa d'una petrolera russa, propietària de la càrrega.

Al banc dels acusats s'hi van asseure el capità, Apostolos Mangouras; el cap de màquines, Nikolaos Argyropoulos, i l'exdirector general de la Marina Mercant, José Luis López-Sor, la persona que va donar l'ordre d'allunyar el vaixell mar endins. Aquests dos últims van ser absolts, i el capità només va ser condemnat per un delicte de desobediència, per no fer cas de les autoritats espanyoles durant les primeres maniobres de remolcament.

Segons el tribunal, el Prestige "tenia deficiències estructurals i el seu aspecte no era bo, però tenia els certificats exigibles per navegar". Com que no hi va haver cap condemna per un delicte ecològic, no es determinava qui havia d'assumir les indemnitzacions.

Però el Tribunal Suprem, després, corregiria la sentència. El capità va ser finalment condemnat a dos anys de presó per un delicte mediambiental, amb l'agreujant de catàstrofe. S'obria la porta --ara sí-- a reclamar indemnitzacions. La justícia les ha fixat en 2.500 milions d'euros.

Començava aquí una altra batalla, la de cobrar els diners. Els haurien de pagar l'asseguradora (The London P&I Club), l'empresa propietària del Prestige (Mare Shipping) i el Fons Internacional per a la Indemnització de Danys Causats per Hidrocarburs (FIDAC).

Però avui dia dels 2.500 milions només n'han arribat 172. L'asseguradora n'ha d'abonar 900, però va acudir als jutjats del Regne Unit per evitar-ho. Amb tot, aquest mes de juny, la justícia europea va advertir que l'arbitratge britànic no pot bloquejar el compliment de la sentència exigit per Espanya.

El Prestige és al fons del mar, però, 20 anys després, la seva travessia continua... als tribunals.