2022, l'any en què s'ha declarat l'emergència oceànica

La llegendària oceanògrafa i exploradora dels fons marins des dels anys 50, la doctora Sylvia Earle, no ha parat de repetir-ho a la Conferència de les Nacions Unides dels Oceans:

"Necessitem protegir els oceans com si les nostres vides en depenguessin perquè és així. Els oceans poden viure sense els humans però nosaltres no podem viure sense ells."

Són el pulmó de la Terra i estan en perill.

En els últims anys, els ecosistemes marins s'han degradat a una gran velocitat. De fet, ja hem perdut el 50% dels esculls coral·lins en els darrers vint anys. I són ecosistemes clau, els grans embornals de CO₂ a l'atmosfera. Doncs bé, els científics estimen que més del 90% quedaran devastats l'any 2050, si no fem res per aturar-ho.

En l'acord final de la Conferència, més de 150 estats membres s'han compromès voluntàriament a conservar o protegir com a mínim el 30% de les aigües marines, l'any 2030. El secretari general adjunt d'Afers Jurídics de les Nacions Unides, Miguel de Serpa Soares, va assegurar a la clausura que la conferència havia estat un gran èxit: "Estic impressionat pels nous compromisos que han assumit els països."

Però les ONG no tenen la mateixa sensació. Lamenten la lentitud dels polítics a l'hora d'aplicar aquests compromisos, que per ara no són vinculants. Pilar Marcos, responsable de la campanya dels oceans de Greenpeace, criticava que no s'ha canviat ni una coma de l'esborrany final de la Declaració de Lisboa, penjada a la web de les Nacions Unides des del 25 de maig passat:

"La situació actual dels oceans no es mereix tanta declaració, i sí més acció. A Greenpeace hem vist molts compromisos voluntaris, al llarg dels anys, i ara el què es necessita són decisions fortes."

Els compromisos seran vinculants, però el procés pot trigar anys. En primer lloc, han de tancar el Tractat dels Oceans, el mes d'agost vinent. Aquest és un instrument clau per implementar aquesta protecció. I, després, els països hauran de ratificar el seu compromís i decidir quan entra en vigor, remarca Marcos:

"La millor manera de valorar aquesta cimera serà a l'agost, quan els països es tornin a reunir a la seu de les Nacions Unides, a Nova York. Allà és on han de tancar el text. I serà llavors quan veurem la protecció real dels nostres mars, i no en aquesta setmana de paraules."

L'Eve Galimany, experta en estratègies de remediació de la contaminació marina de l'ICATMAR i de l'Institut de Ciències del Mar del CSIC, opina que la Conferència de Lisboa sí que marca un abans i un després. A partir d'ara ja no només es parlarà d'emergència climàtica. A Lisboa s'ha introduït el concepte d'"emergència oceànica":

"L'emergència oceànica és multidisciplinària i transfronterera. S'ha complicat tant la situació que hem de treballar conjuntament investigadors, ONGs, societat civil i polítics. Si no, no ens en sortirem."

L'emergència oceànica està provocada sobretot per la contaminació per plàstics, la destrucció d'hàbitats, la mineria i la sobreexplotació de les pesqueries, apunta:

"No podem esperar que vinguin les normatives des de dalt. Tots hi podem fer alguna cosa encara que sigui a petita escala. I de fet ja hi ha molts països que han decidit avançar-se a la proposta de les Nacions Unides de protegir el 30%, l'any 2030, mitigar la contaminació marina i aportar finançament per restaurar els esculls coral·lins."

Colòmbia ha estat el primer país a anunciar que a partir d'aquest moment ja protegeix el 33% de les seves aigües marines. Avançant-se 8 anys al 30% per al 2030. I, després, també l'Equador ha anunciat que ha signat un tractat amb Costa Rica, Panamà i Colòmbia per crear una nova àrea marina protegida de 60.000 quilòmetres quadrats, enganxada a la de les Galàpagos.

Altres promeses importants que s'han fet a la conferència són les d'assolir les zero emissions de diòxid de carboni per al 2040 i reduir la contaminació marina per plàstics, que s'ha incrementat en els darrers anys. Si no canvia res, es calcula que el plàstic que arriba al mar es multiplicarà per cinc l'any 2050. Actualment, entre 8 i 11 tones d'aquest material acaben a l'oceà cada any.

Un dels èxits de la cimera ha estat el de la campanya a favor d'una moratòria de la mineria d'aigües profundes. No ha estat a l'agenda oficial però sí que se n'ha parlat molt en els esdeveniments paral·lels. La biòloga Sylvia Earle, l'actor d'"Aquaman" Jason Momoa i el president de l'arxipèlag de Palau, Surangel Whipps Jr., n'han estat alguns dels promotors. També s'hi han unit els presidents de Fiji i Samoa i, més tard, la inesperada declaració d'Emmanuel Macron, que va demanar que es posi fi a la mineria d'alta mar.

Els Parlamentaris per a l'Acció Global també han llançat una declaració que ja han firmat representants de 42 països. Demanen més temps fins que hi hagi els coneixements científics suficients per valorar l'impacte que pot tenir la mineria d'aigües profundes en els fons marins. I és que ha començat una carrera per explotar minerals com ara el cobalt, el coure o el níquel per fabricar dispositius electrònics o piles.