3 minuts i 40 segons amb la boca oberta: un eclipsi total de sol per recordar a Pensilvània

El dia comença bé i malament a Erie, Pensilvània, una ciutat de 90.000 habitants situada en el camí de l'eclipsi total de sol.  

Malament perquè plou i el cel està ennuvolat. La Danielle Miller, meteoròloga del canal local de la FOX, no perd l'esperança i entre directe i directe ens diu que hi ha una finestra d'oportunitat a les tres de la tarda. Aquí el moment en què la Lluna es menjarà tot el Sol està previst a un quart de quatre. Ai.   

Els "ais" se senten al voltant de la plaça Perry, al centre de la ciutat. Hi ha prevista una fira on es repartiran ulleres d'eclipsi i es faran xerrades. En Charles Blue i en Thimoty A. Livergood treballen a la NASA i hi participen, però abans es refugien en la mateixa cafeteria que nosaltres, menjant-se una galeta decorada amb la frase "eclipsi 2024", mentre creuen els dits perquè escampi la boira.  

I aquí comença la part "bé" d'una jornada d'eclipsi total que tothom que ha viscut descriu també com una jornada de comunió col·lectiva i emocions compartides. 

En Thimoty demana paper i llapis i ens dibuixa el que veurem, amb permís dels núvols. Parla amb passió de la corona del Sol, de les flamarades que potser veiem si queda del tot cobert, de les estrelles que es faran visibles, de com baixarà la temperatura, que ens fixem en els ocells.  

"És la tercera vegada que intento veure un eclipsi total de sol. L'any 99 a França, va ploure. El 2017 a Kansas City, hi havia núvols. Avui? Ai". Ens pregunta si n'hem vist mai algun i quan dubtem, diu que això vol dir que no: "Si n'haguéssiu vist un, ho recordaríeu. Un cop l'has vist, en vols veure més. Podria ser que avui estiguéssiu a punt d'estrenar una nova addicció".  

Cervesa d'eclipsi 

A la cerveseria del Chris s'han preparat per a una gentada, tot i que l'ambient a quarts de dotze és tan gris com el dia: "Les autoritats fa anys que ens van mentalitzar que avui seria un gran dia per a la ciutat, i van fer bé, perquè no estem acostumats a aquests esdeveniments, on podem doblar o triplicar el nombre de visitants".

Han fet una cervesa especial per l'ocasió, la "Blackout berry", i també confia que els núvols no desanimin la gent ni a l'hora de sortir a veure l'eclipsi ni de remullar-ho.

Alguns clients ja ho estan fent, després d'haver conduït 5, 6, 7 o 10 hores: venen de Baltimore, de Nova Jersey, de Filadèlfia o de Virgínia. Es comencen a posar la bena abans de la ferida, assegurant que el viatge haurà valgut la pena igualment. Ai. 

Ens canten "El desembre congelat" i el sol treu el cap   

De tornada a la paradeta de la NASA, totes les consultes van en la mateixa direcció: però si està núvol què veurem? I els dos astrònoms miren de convènce'ls que també estarà bé, que notaran com baixa la temperatura i es fa de nit i que, sobretot, facin servir les ulleres igualment.

Mentre matem l'estona, l'astrònom Charles ens sorprèn amb una versió de la nadala "El desembre congelat" apresa d'un professor català a la Universitat de Màlaga fa 35 anys.

L'eclipsi no sé si el veurem, però això sol ja fa tot un fenomen. I a més a més, lluny d'atraure la pluja, al cap d'uns minuts els núvols comencen a trencar-se i el cel blau es fa amo i senyor de l'esplanada d'herba on es comencen a concentrar centenars de persones.

Famílies, colles, parelles, nens disposats a aprendre més que si fossin a l'escola, persones amb cadira de rodes, visiblement malaltes, que es posen les ulleres i comencen a gaudir d'un espectacle que tot just acaba de començar.

"Visc a dues cantonades, quina sort que tinc. La vida és preciosa, només cal mirar amunt, i et regala moments com aquest", diu l'Al Zemmer, connectat a una màquina d'oxigen i sense deixar de mirar l'eclipsi, encara parcial, a través de les seves ulleres. Són quarts de tres del migdia. 

3 minuts i 40 segons amb la boca oberta

La Lluna s'ha anat menjant el Sol i cap a les tres de la tarda, la temperatura ha baixat força i la llum també, però no és fins a les 15.16 h en punt que entrem, d'un segon per l'altre, en el que es coneix com un eclipsi total de sol. No és una cosa que només es mira, se sent.

Sents la gent del teu voltant cridar, aplaudir, alguns ploren, d'altres s'abracen. És fosc com la nit, però al cel hi ha llum, mig grisa, mig platejada. Com si hi hagués una pel·lícula de vernís de gel.

Et pots treure les ulleres i mirar directament al sol, que és una rodona negra amb una corona que brilla i sobresurt al seu voltant. Tot té un punt irreal, de comunió col·lectiva, de moment únic.

No saps quants segons queden, però ho voldries etern, perquè t'adones que no t'has fixat en els ocells, que vols retenir els matisos dels colors i intueixes que el que estàs veient és molt millor que el que veuràs per la tele.

Una nova cridòria avisa que ve un altre moment per recordar: l'anell de diamant. La Lluna comença a enretirar-se i deixa un primer bocí de sol al descobert que agafa la forma de pedra preciosa incrustada en un anell. Dura segons, i de seguida t'has de tornar a posar les ulleres per protegir-te d'un Sol que torna a aparèixer lentament i que encén de cop la llum del dia. Què ha passat?

La ciència té l'explicació i nosaltres tenim l'emoció d'haver-ho viscut. I de voler-ho compartir com quan has vist una bona pel·lícula, llegit un bon llibre o estàs enamorat i ho vols explicar als quatre vents.

Ja ens havia avisat l'astrònom: quan veus per primera vegada un eclipsi total de sol en vols més. A Erie, Pensilvània, hi ha qui s'acomiada dient "Fins d'aquí 20 anys", perquè als Estats Units no en tornaran a veure cap d'igual fins al 2044.

Però també hi ha qui ens busca i ens diu amb un somriure còmplice: ens veiem a Mallorca el 2026!