30 anys de l'assassinat de Guillem Agulló, una mort que va marcar una generació

Anava a passar els dies de Pasqua a Montanejos, amb uns amics, i ho tenien tot preparat: les tendes de campanya, el menjar, la il·lusió. Guillem Agulló mai tornaria a la seva ciutat, a Burjassot: va morir assassinat la matinada de l'11 d'abril del 1993, ara fa 30 anys.

Antifeixista i independentista, un grup de militants d'ultradreta el van assetjar i, d'una punyalada al cor, van acabar amb la seua vida. Només un d'ells, el neonazi Pedro Cuevas, va ser condemnat a 14 anys de presó, en va complir només quatre. La mort de Guillem, assegura la família, va eixir barata.

La mort de Guillem, això també, ha marcat moltes generacions. Avui en dia el crit "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó" continua ressonant als carrers i s'escriu a les parets. Guillem s'ha convertit en un símbol de la lluita per les llibertats, però com va marcar el seu assassinat aquelles generacions?

Betlem Agulló, germana de Guillem: "Quan jo era menuda a l'escola ens van demanar que parlàrem sobre els nostres ídols i jo vaig parlar sobre Guillem. En vida ja era un referent per a mi. Jo no em podia imaginar que algú et poguera assassinar per la forma que teníem nosaltres de pensar."

Josep Nadal, diputat de Compromís: "Jo tenia 16 anys i recorde veure el taüt de Guillem cobert amb una estelada, i allò em va marcar molt. Veure aquella imatge a la televisió quan, en principi, era només un succés."

Rafa Molés, productor de cinema: "L'assassinat de Guillem Agulló va ser per a mi un despertar. Jo tenia 18 anys, com ell. Després he vist clar que no podem eixir un dia a reivindicar allò que significa Guillem, ho hem de fer cada dia."

"Amb l'assassinat de Guillem em van prendre mitja vida"

"No recorde qui va portar la bandera exactament, recorde estar posant-la damunt del taüt", relata Betlem Agulló. La germana de Guillem afegeix: "A la nostra història recent, als caiguts per la República se'ls soterrava amb la bandera." "I vam tenir molt clar que a Guillem l'havien assassinat per una qüestió política i que la seua bandera era l'independentisme", diu.

Betlem Agulló no perd mai ni el somriure ni la dolçor. Tampoc la serenitat i contundència amb la qual parla. Tenia 14 anys quan van assassinar el seu germà i aquell crim la va marcar. Era el seu germà gran, el seu referent, amb Guillem ho compartia tot. Amb la seva mort, assegura, li van prendre mitja vida i la va trencar per molts cantons. El primer trencament va ser el xoc amb la realitat, no es podia imaginar que aquells valors que compartia tota la família foren motiu d'assassinat o repressió. Allò no hi cabia, al seu cap:

"I llavors és quan pares i dius: 'Ostres, que aquesta forma que tinc jo de pensar em pot dur a la mort!' Va ser un bany de realitat molt fort per a una xiqueta de la meua edat."

El segon trencament va ser l'ofec de la pèrdua. Tenia una pena i una opressió que no la deixaven respirar. En arribar a casa tot eren plors. El dol. Va estar dos anys contant com passava un dia i un altre dia, per veure si amb el pas dels dies passava el dolor i es podia arribar a conviure amb aquella pèrdua.

Aquell ofec es va unir al tercer trencament, amb el seu entorn. Els interessos, les curiositats, el temes de conversa de les seves amigues no li interessaven. Va passar la pantalla de l'adolescència de cop. I no podia respirar.

"Hi havia una forma de no poder respirar en aquell moment que no sabien superar, i que no podíem avançar. I recorde una sensació, que només em va passar en aquella època, i la recorde amb una angoixa grandíssima i era despertar-me i pensar que tot havia estat un malson. I passar uns segons fins a adornar-me que no, que era real."

Del dolor, diu Betlem, van passar al coratge, i del coratge a la resistència. Els faltava un membre de la família, però la família continuava endavant. Perquè defensar Guillem era defensar un tema de justícia i llibertat, era defensar els valors de la família.

"Nosaltres respiràvem i dèiem: 'Per Guillem, per Guillem, per Guillem.' Perquè Guillem no es mereixia això."

Guillem Agulló s'ha convertit en un símbol de l'antifeixisme i l'independentisme. I en 30 anys, per a Betlem, Guillem s'ha convertit, també, en punt d'unió. Perquè avui en dia, i no en té cap dubte Betlem, no hi ha ningú al país que no siga conscient que a Guillem el van matar per la seva ideologia.

"Tots nosaltres hem perdut una part d'identitat. Jo no soc tant Betlem, soc la germana de Guillem, i mon pare el pare de Guillem, i ma mare la mare de Guillem. Però és igual perquè la família de Guillem no som persones individuals, som un col·lectiu. I com a col·lectiu familiar ens defensem i ens ajudem."

"Amb Guillem la meva generació va descobrir el feixisme"

Josep Ramon Nadal tenia 16 anys quan Guillem Agulló va ser assassinat, i estava estudiant a l'institut. El franquisme, diu, no quedava tan lluny quan Guillem va morir i molts joves van descobrir què significava el feixisme.

Que el feixisme "no era una qüestió de bandes de desarrapats que podien estar més o menys organitzats per caçar rojos", que el més fort era el que hi havia al darrere, perquè "al darrere hi havia els cossos i les forces de seguretat de l'Estat, la Guàrdia Civil, hi havia la Justícia i la premsa, i també els sectors econòmics".

"La gent de la meua generació va captar molt bé què era el feixisme i que existeix una relació entre l'extrema dreta i certs poders judicials, la policia... És el que vam veure en el cas de Guillem Agulló. En aquell moment nosaltres denunciant allò ens sentíem sols, però ara ja és una cosa pública i notòria."

Dos anys després va començar el judici a l'antiga seu de Bancaixa, a Castelló. Josep tenia 18 anys i estudiava a la Universitat de València. Des de València, dos autobusos organitzats per l'Assemblea d'Estudiants Nacionalistes van eixir cap a Castelló. I ell hi va anar.

Però en aquell moment, recorda, l'assassinat de Guillem ja era un tema que estava al carrer i l'ambient en aquell judici l'havia escalfat, diu Nadal, el diari Las Provincias. Aquell diari publicava escrits contra Guillem i els seus amics i, recorda indignat, va criminalitzar la víctima.

"El dia del judici a la policia li va costar molt poc carregar contra la gent que érem allí. Jo tenia 18 anys però hi havia gent molt més jove, de 16 anys, gent dels instituts de Castelló que també hi havien anat."

En acabar la sessió, quan els dos autobusos tornaven cap a València, la policia els va parar i els van portar a tots a la comissaria. Allí els van fitxar i els van prendre les empremtes dactilars. Per a ell va ser una època difícil, feia poc que havia marxat de casa a estudiar a la ciutat i no els va poder explicar als seus pares el que havia passat.

El judici el recorda amb impotència i indignació. Impotència perquè veia com hi havia un sector de pes dins de la societat valenciana que estava contribuint a treure-li importància al cas i tapar-lo. Indignació quan la defensa de l'assassí va presentar un testimoni protegit, era com un insult, es lamenta. L'organització independentista Maulets va recusar el tribunal, i els va posar un milió de pessetes de multa.

Els jutges van rebutjar l'al·legació de l'acusació per assassinat polític, ho van considerar una baralla entre joves. Només hi va haver un condemnat, Pedro Cuevas. Amb una pena de 14 anys de presó, només en compliria quatre per bona conducta.

El 2005 Cuevas va ser detingut en el marc d'una operació que volia desmantellar una xarxa neonazi. Era l'operació Panzer. Se'ls van confiscar un gran arsenal d'armes, esvàstiques, punys americans... El jutge va anul·lar les escoltes telefòniques que havien destapat el cas i va absoldre tots els detinguts.

"L'assassinat de Guillem va fer que haguérem de fer una esmena a la totalitat al sistema. Ja no era només una qüestió de si guanyava un partit o altre, allò va deixar molt clar com funcionava el sistema."

Josep Nadal i un grup d'amics formarien el grup la Gossa Sorda. Ara és diputat a les Corts Valencianes per Compromís.

"Amb la mort de Guillem jo vaig prendre partit"

Quan Guillem Agulló va morir van nàixer, als carrers, milers de Guillems. Però, per al productor Rafa Molés, el País Valencià encara va viure durant molts anys en una espècie de tenebra que va passar a tots per sobre. I només hi havia alguns símbols on agafar-se. I a Guillem, la seva família va haver de convertir-lo en un símbol que, segons ell, era com una llum. Una llum molt fugaç que passava en alguns moments al carrer, a les manifestacions:

"Quan assassinen Guillem jo tenia 18 anys. I la mort de Guillem a mi em va impactar molt. Primer havia sigut en un poble de Castelló, que és d'on jo era. I perquè tenia la mateixa edat que jo. De sobte per a mi va ser com un despertar. Per què hi ha gent que està disposada a matar per odi?"

Rafa Molés es convertiria en productor i, quan va tenir l'oportunitat, va produir la pel·lícula "La mort de Guillem". Havien passat 23 anys de l'assassinat d'Agulló i a ell li retronava la pregunta: "Per què no ho hem fet abans? Arribem tard?" Però és que, segons explica, no s'hauria pogut fer abans. No hi havia ni les condicions polítiques, socials ni mediàtiques per fer-la. Era el moment, la societat la va assumir i ell va sentir que va ser útil.

L'estrena de "La mort de Guillem" es va fer de manera simultània a les televisions públiques –TV3, IB3 i À Punt-, amb alts índexs d'audiència.

"Aquesta pel·lícula i Guillem ens van servir 23 anys després per dir: 'No, no, és que això està ací! I el fet que hem estat tants anys callats o no hem tingut la suficient força ens exigeix una lluita més concreta.'"

Molés pensa que durant aquest temps la societat ha avançat però l'extrema dreta també. Opina que la sensació de derrota ha fet que "el feixisme s'haja instal·lat als parlaments". I amb la pel·lícula ha complert un doble objectiu: pagar un deute per l'assassinat de Guillem Agulló i prendre partit.

"L'espai que li hem deixat al feixisme ens l'ha ocupat i ha arribat a les institucions. La sensació que sempre hem fet menys del que podíem per a mi ha sigut molt gran. I amb tot l'activisme que em va despertar Guillem vaig saber que si tu no lluitaves, algú estaria disposat a ocupar el carrer i que fora d'ell."

Rafa Molés recorda les paraules dels pares de Guillem Agulló, Guillem i Carme, que "no calen herois per a grans lluites", que allò que cal és lluitar cada dia i, quan tens l'oportunitat entre les mans, no deixar-la escapar.