30 sequeres com l'actual en els darrers 700 anys

"Les sequeres que ens preocupen més són unes que van tenir entre 12 i 14 anys de durada. Es tracta d'estudiar-les bé, no fos cas que ara estiguéssim entrant en un episodi semblant", afirma el paleoclimatòleg Mariano Barriendos.

Fa anys que Barriendos recorre els arxius eclesiàstics i municipals, recollint les notes dels registres oficials que parlen del temps que feia.

Aiguats, nevades, pedregades, temporals, sequeres o fins i tot terratrèmols han quedat anotats i permeten reconstruir, sovint dia a dia, com evolucionava el temps. 

"Podem treballar les anomalies climàtiques des de finals del segle XIII fins a l'actualitat, de forma sistemàtica"

"A finals de segle XV, Ferran el Catòlic ja va establir unes pautes de funcionament de la burocràcia que permeten disposar de sèries documentades, sobretot en el món municipal, que encara avui en dia són actives", explica Barriendos 

Barriendos és investigador visitant a l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua del CSIC. Ell, i ara el seu fill, han dedicat la vida com a investigadors a recopilar tota aquesta informació, que era als arxius i "només" calia que algú hi pares atenció.

5 graus per classificar les sequeres gràcies a l'activitat eclesial

Històricament, quan deixava de ploure, a les esglésies es començava a resar i es demanava a Déu o als sants perquè tornés la pluja. És el que es coneix com a rogatives "pro pluvia", unes peticions que fins i tot avui dia, en ple segle XXI, es continuen organitzant a les esglésies i parròquies de Catalunya. 

En el següent gràfic, els valors positius són les sequeres greus --quan no plovia i les rogatives "pro pluvia" augmentaven--, mentre que els valors negatius són absència del fenomen --és a dir, períodes molt plujosos en què no es resava per tenir més precipitacions.
 

D'aquesta manera, els pics més alts de la gràfica mostren les sequeres més greus, com és el cas del període 1563-1565, el 1750-1755 o la més greu més recentment del 1812-1825.

Cinc nivells de rogatives

Mariano Barriendos ha elaborat una gradació dels actes religiosos en funció de la gravetat de la sequera: "Hi havia fins a 5 nivells de rogatives": 

► Les dues primeres eren cerimònies, que es feien dintre de les esglésies: "Els feligresos resaven o s'exposava alguna relíquia o imatge religiosa. Eren cerimònies que responien a una situació de sequera moderada."

► Un nivell 3 ja consistia a fer processons per a la població: "Un recorregut pels carrers, per les vies principals, amb relíquies o imatges de sants, de verges a qui es demanava que fessin d'intermediari perquè nostre senyor tingués a bé donar pluja a la població."

► Si la sequera s'agreujava, es feien immersions de relíquies en aigua: "En el cas de Barcelona, es recollien totes les relíquies i el bisbe de la ciutat les remullava al port."

► I, en els nivells més greus, el nivell 5, se sortia en processó de les ciutats: "A Catalunya, la majoria de poblacions anaven de pelegrinatge a Montserrat, a fer-li una rogativa a la Mare de Déu de Montserrat."

Molins de vent per moldre el pa en temps de sequera

Un dels períodes més secs a Catalunya va arrencar a inicis del segle XVII. Va començar el 1627 i no va acabar fins al 1650. Era una època en què el gra es molia en molins impulsats per aigua, la forma més eficient en aquella època per fer girar les rodes del molí.

Però, a causa de l'absència continuada de pluja, els rius eren secs i cada cop es feia més difícil obtenir la farina necessària per fer el pa que menjava tothom. L'alternativa eren els molins de vent.

"Tot i que són poc eficients en el nostre territori, al port de Barcelona es van instal·lar molins de vent per intentar captar la brisa marina i tenir un mínim d'energia mecànica per fer anar els molins fariners", explica Barriendos. I afegeix:

"De fet, hi ha gravats de l'època en què es veu al rengle de molins per captar el vent i transformar-lo en energia mecànica, per poder fer la farina que calia produir cada dia per coure el pa."

Aprendre del passat per afrontar el futur

La recerca de Mariano Barriendos ha anat prenent rellevància en el marc de l'emergència climàtica, sobretot de cara a entendre amb quina freqüència es produeixen les situacions més extremes.

Ell ho té clar: "El que es tracta és conèixer el millor possible el clima del passat, sobretot els episodis més greus i veure quines pautes tenen":

Es va aprendre alguna cosa de la sequera del 2008? Van aprendre alguna cosa els catalans del segle XVII? Barriendos ho té clar: "Era un fenomen que sorprenia la població i les autoritats":

"Sorprenent per poc habitual. Havien perdut la memòria de com gestionar-ho i les pautes que aplicaven eren pràcticament les mateixes que ara."

"El que no fa la societat normalment i no ho hem vist en època històrica", diu Barriendos, "és sobreactuar i fer molta més inversió o més esforç del necessari per superar una sequera":

"Normalment, la resposta s'ajustava a cobrir les necessitats del moment i no anava més enllà. La societat, quan tornava a ploure, es relaxava i deixava de gastar recursos per captar aigua o generar energia de forma alternativa. De fet, a la Barcelona del passat, després de la sequera del 1627-1650 els molins de vent es van desmuntar, no els hem vist més."