50 anys de l'execució de Puig Antich: els companys de militància reivindiquen la seva lluita

La fitxa de classificació de Salvador Puig Antich a la presó Model diu: "És intel·ligent i molt perillós. És sistemàtic, fred i calculador." Ricard de Vargas recorda: "Sí que era molt intel·ligent, i perillós ho era per al sistema, per a la policia, per al franquisme i per al capitalisme."

Ricard de Vargas Golarons pot parlar amb autoritat perquè el coneixia molt bé. Es van conèixer la tardor del 1972, quan tots dos van començar a militar al MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament. "El MIL va néixer fruit de la radicalització de les lluites obreres i veïnals contra la repressió franquista", explica el Ricard. 

Necessitaven diners perquè volien formar els treballadors i omplir les caixes de resistència i aquí van començar les "expropiacions", com ells anomenaven els cops als bancs per aconseguir fons.

Al Ricard li deien "el llengües", perquè parlava set idiomes. Per això, es dedicava a traduir textos per a l'editorial clandestina que van crear, edicions Maig del 37, i també s'ocupava de la infraestructura del grup, com per exemple els pisos francs:

"Vivíem en la clandestinitat. Jo no estava fitxat, però ell sí i havíem de prendre mesures de seguretat estrictes. Ens trobàvem en bars, al carrer o en pisos i locals llogats."

Quan van relaxar les mesures de seguretat, van caure. En l'operació per detenir Puig Antich, un policia va morir en el tiroteig. No hi ha hagut mai la certesa de qui va disparar les bales que el van matar. Els militars el va condemnar a mort, en un judici sense cap garantia legal. Va entrar a la Model el 2 d'octubre del 1973. A la presó, no va coincidir amb Ricard de Vargas. Ell hi va entrar un any després i va sortir amb l'amnistia del 77.

El Felip i el Salvador, companys de lluita

Felip Solé Sabaté va conèixer Salvador Puig Antich l'any 1969. Els seus cosins, els Solé Sugranyes, hi van tenir molt a veure, especialment Oriol Solé.

Felip Solé no era del MIL, era del Grup Autònom. En el que coincidien amb el MIL és a voler canviar el nom:

"La policia es va inventar un nom, l'OLLA, Organització de la Lluita Armada, per anomenar-nos. Però nosaltres rebutjàvem les sigles i les jerarquies. Tot ho fèiem per consens. Érem antiautoritaris, antidogmàtics i llibertaris."

A partir de l'any 1972, el MIL, de Puig, i el Grup Autònom, de Solé, van començar a col·laborar en les accions als bancs. Eren cops per aconseguir diners per finançar-se. Tots dos eren especialistes a fugir en cotxe.

Va arribar un punt que les dues organitzacions es van plantejar fusionar-se i d'aquí va néixer una relació molt més profunda dels dos joves:

"El Salva i jo vam ser els encarregats de parlar de la fusió. Ens veiem molt sovint i parlàvem de moltes altres coses i, al final, érem amics."

Pla per alliberar Puig Antich de la presó

La caiguda del MIL va deixar la fusió en segon terme. Van crear un comitè de solidaritat i van centrar els esforços a ajudar els detinguts i salvar la vida del Salvador. Felip Solé, però, explica que "des del primer moment, a diferència de molts altres, estava convençut que el condemnarien".

La solidaritat passava per alliberar-lo de la presó. Van mirar de fer-ho quan era al Clínic i ho van desestimar perquè hi havia molta gent i hi podia haver ferits. Finalment, van creure que el més viable era assaltar el furgó que el portava al judici:

"Ho vam descartar perquè ell no hi va estar d'acord i la norma absoluta és que qui és a la presó mana."

Estaven convençuts que ho podien fer. Tenien prou infraestructura: "Teníem pisos francs, cotxes i estàvem alliberats, és a dir, no estàvem fitxats, fèiem vida normal", explica Solé.

"L'hauríem portat a un pis perquè es recuperés de les ferides i, després, l'hauríem tret per França."

Però no va poder ser i van executar Salvador Puig Antich per garrot vil el 2 de març a les 9 i 40 minuts del matí.

Geor Welzel, la torna de Puig Antich

Pocs minuts abans de matar Salvador Puig Antich a la Model, van executar a la presó de Tarragona Heinz Ches. Es tractava d'un ciutadà polonès que havia matat un guàrdia civil a l'Hospitalet de l'Infant, el desembre del 1972.

El van condemnar a mort i, d'aquesta manera, el franquisme volia demostrar que l'execució de Puig Antich no era política, eren delinqüents comuns. Però el mateix Consell de Ministres que va donar l'"enterado" de Ches i Puig va commutar la pena de mort a un guàrdia civil que havia matat el seu cap d'un tret. 

El judici militar també va ser una farsa, però els militars ho van intentar maquillar. Van designar un defensor civil a l'atzar, Jordi Salvà Cortés, amb molt poca experiència.

El ponent del tribunal militar coincidia habitualment en un bar amb Salvà a l'hora de l'aperitiu: "Xaval, et faré dues confessions", li va dir quan li va oferir la feina:

"La primera és que el condemnarem a trenta anys, amb la qual cosa tu et lluiràs. I la segona és que necessitem una toga entre tants sabres, perquè hi haurà premsa estrangera que seguirà el judici."

Van enganyar l'advocat i al ponent perquè la decisió de condemnar-lo a mort ja estava presa. 

Anys més tard, el periodista Raúl Reibenbauer va descobrir que Ches es deia, en realitat, Geor Michael Welzel i que era de l'Alemanya Oriental i no pas polonès.

El traductor, un personatge de pel·lícula

A banda de l'advocat i d'un soldat de lleva que va fer de secretari del tribunal, queden pocs protagonistes d'aquesta història. N'hi ha que són poc coneguts, com qui va fer de traductor: Carles Segarra.

Però en aquesta història, res és el que sembla. Ches no era Ches i Segarra es deia, en realitat, Karel Holemans. El seu fill Carlos ha reconstruït la seva vida de pel·lícula a "Los espías no hablan".

Va néixer a Bèlgica. Era nacionalista flamenc, cavaller templer i pintor reconegut; té obra al Reina Sofia, per exemple. Va espiar per als nazis i la seva dona era de la resistència.

"Jo no sabia res de la història del meu pare --afirma Carlos Holemans--. Quan va morir la vaig començar a descobrir." 

Acabada la guerra, el van condemnar a mort per col·laborar amb els nazis. Va fugir a Espanya i va acabar a Tarragona, on es va convertir en traductor del govern militar.

Va ser un dels testimonis de l'execució. Va quedar traumatitzat per la crueltat. Era la primera execució del botxí, que anava begut. Un desastre, tal com recorda el seu fill:

"Va quedar traumatitzat. La meva mare em va dir que s'havia passat 15 dies sense dormir."

Ningú no va reclamar el cos de Geor. El van enterrar a la fossa comuna del cementiri de Tarragona. Avui hi ha una creu i una placa que ho recorda.