50 anys del Watergate, semblances i diferències amb l'era Trump

La nit del 17 de juny del 1972, un guarda de seguretat de l'edifici Watergate feia la seva ronda habitual per aquesta flamant construcció davant del riu Potomac al seu pas per Washington. De sobte, es va trobar amb una porta d'accés que tenia cinta adhesiva al pany, de manera que impedia que es tanqués. Sense donar-li més importància, la va treure però, al cap d'una estona, va tornar a passar pel mateix lloc i, de nou, hi havia una cinta a la porta.

El guarda, convençut que allò era obra de lladres professionals, va trucar a la policia, que, amb molta prudència i pistola en mà, va anar avançant pels llargs passadissos del Watergate buscant els delinqüents. Quan van passar per davant de la porta de les oficines del Comitè Nacional Demòcrata van sentir soroll i hi van entrar. A dins, es van trobar cinc lladres que estaven instal·lant aparells d'escoltes telefòniques i robant informació del partit, que en aquell moment estava a l'oposició. Faltaven només sis mesos per a les eleccions presidencials.

Aquella cinta adhesiva està a l'origen del que es considera l'escàndol polític més transcendental dels Estats Units de l'últim mig segle. Durant dos anys, va haver-hi un degoteig de fets i denúncies que van acabar desembocant en la dimissió del president republicà Richard Nixon i van canviar la política i el periodisme nord-americans per sempre. Va ser un daltabaix nacional que té algunes semblances i diferències interessants amb l'actualitat.

L'escàndol va esclatar el juny del 1972 i ben aviat es va anar intuint que la Casa Blanca estava implicada d'alguna manera en l'espionatge. Molts es preguntaven quin impacte tindria això en les eleccions. I en va tenir? Doncs no: Nixon va arrasar en la reelecció i va guanyar tots els estats menys Massachusetts i el Districte de Colúmbia.

El Watergate, però, no es va dissipar i, al cap d'un any, anaven sortint més revelacions que apuntaven directament al Despatx Oval. Nixon va sortir a l'agost del 1973 i va dir solemnement:

"Ni tenia coneixement previ del robatori al Watergate ni tampoc he participat ni sabia res de l'encobriment de la investigació".

Nixon mentia a consciència i, l'agost del 1974, les investigacions van demostrar que estava al corrent de l'espionatge als demòcrates, que havia abusat del càrrec i que repetidament havia obstruït les investigacions. Acorralat i a les portes de la destitució, va dimitir humiliat. En bona part perquè, segons va dir: "Els últims dies ha quedat clar que no tinc el suport polític necessari al Congrés per continuar la meva presidència".

És a dir, el seu Partit Republicà, després d'aguantar-lo molt, es va armar de valor i bona part dels congressistes i senadors li van retirar el suport i van deixar clar que estaven disposats a jutjar-lo i a condemnar-lo per abús de poder, obstrucció a la justícia i desacatament del Congrés. Fent un viatge en el temps de 50 anys fins a l'actualitat, aquesta rebel·lió republicana seria un fet impensable i va quedar clar a l'hivern del 2021 quan van absoldre Donald Trump en el judici al Senat per haver intentat subvertir la democràcia i el seu rol en l'assalt al Capitoli.

A què es deu la diferència? Ens ho respon Bill Galston, expert i historiador del grup d'estudis Brookings Institute:

"El 1974, els republicans no van creure que fer fora Nixon acabés amb les seves carreres polítiques, no temien una represàlia i van pensar que els seus electors entendrien que actuessin seguint la seva consciència. Ara, en canvi, els republicans creuen que si trenquen amb Trump ho pagaran amb la fi de les seves carreres polítiques, perdran les pròximes primàries i seran considerats uns traïdors".

Nixon també va caure perquè, sorprenentment, cada part del sistema va treballar per destapar la veritat del Watergate: la premsa indagant durant dos anys, el Departament de Justícia aguantant les pressions o el Congrés tirant endavant una investigació on va acabar sortint tota la porqueria. Tots van remar en la mateixa direcció pel bé comú. Una unitat fruit d'una era de consensos i pocs extrems, ara també impensable, segons Galston:

"Fa 50 anys, ja érem un país dividit per moltes bandes. Però les divisions ara són més profundes perquè els partits s'han tornat ideològicament més homogenis. Abans, trobaves demòcrates conservadors i republicans liberals i era possible trobar molts punts d'entesa i en comú. Avui, això ja és història i els electors només esperen que el seu partit faci d'oposició frontal de l'altre partit. La polarització és molt més aguda".

Un altre element clau diferencial entre el 1972 i el 2022 és que llavors hi havia uns pocs mitjans generalistes que tenien bona reputació i eren pràcticament l'única font d'informació que rebien els nord-americans. La ciutadania es creia el que deien la CBS, la PBS o els diaris locals i nacionals.

En canvi, ara la desconfiança dels conservadors cap a la premsa tradicional és immensa i prefereixen mirar només mitjans com Fox News, que molt sovint ofereixen una "realitat" alternativa o veuen la resta com a "enemics del poble". El resultat és que ningú es posa d'acord sobre uns mínims fets o veritats i això és letal per a qualsevol país.

Finalment, en un inici, el Watergate va servir per purificar el sistema i renovar la política dels Estats Units: es van fer lleis per evitar nous excessos i la sensació era que el país havia extirpat una forma de fer política molt perjudicial i s'havia purificat.

Paradoxalment, però, també va ser un punt d'inflexió que va deixar ferides encara obertes. La més profunda, el declivi accelerat en la confiança dels ciutadans cap a les institucions i el govern. Als anys 60 estava al 70%; després del Watergate, al 35%; i avui, només al 20%.