90 anys del Parlament de Catalunya: la crònica d'uns inicis que van fer història
- TEMA:
- Parlament de Catalunya
Malgrat la imatge tradicional, revolucionària, que es té de l'etapa republicana dels anys trenta del segle XX, els polítics van tenir molta cura a fer una evolució institucional i legalista de la monarquia a la república.
D'aquesta manera, tot el continu històric que va des de la proclamació republicana de Macià l'abril de 1931 fins a la investidura com a president, el 14 de desembre de 1932, segueix un escrupolós tràmit democràtic que dura uns dinou mesos: pacte polític per recuperar la Generalitat; negociació, redacció --amb retallada al Congrés dels Diputats-- i plebiscit per aprovar l'Estatut d'Autonomia a l'agost; convocatòria electoral per al 20 de novembre i constitució del Parlament, el 6 de desembre.
Fins i tot, el complex sistema polític català dels anys trenta, fragmentat ja aleshores pels eixos nacional i social, va tenir una representació institucional matisada pel sistema electoral de la República: una legislació que donava àmplia representació al partit més votat i poca al segon.
Una proporció de 80-20, que és la que va resultar en les eleccions del 20 de novembre de 1932: una àmplia majoria per l'Esquerra de Macià i una representació testimonial per a la Lliga de Cambó.
És a dir, el primer Parlament acollia, malgrat tot, els sectors més centrats de la política de l'època a esquerra i dreta.
D'antic polvorí de la fortalesa a Parlament de Catalunya
Per acollir els 85 diputats electes aquell novembre, la Generalitat provisional havia rebut de l'Ajuntament de Barcelona un vell edifici de la Ciutadella, un dels pocs que havien salvat de l'enderroc de la caserna borbònica l'últim quart del segle XIX. Es tractava de l'antic polvorí de la fortalesa.
Un edifici massís, de parets gruixudes, dels més grans del recinte, i que havia estat remodelat per convertir-lo en palau reial. Finalment, es va dedicar a acollir les obres del Museu d'Art Modern.
L'edifici va tornar a ser remodelat per ser la seu del Parlament de Catalunya. El president Macià va delegar en el jove Josep Tarradellas l'organització de les obres, que van estar enllestides en temps rècord. No prou, tanmateix, perquè la sala de plens estigués operativa, de manera que es van habilitar unes cadires i bancades confrontades, a l'estil del parlament britànic, per poder fer les primeres sessions.
Quinze dies després de les eleccions, el 6 de desembre, es van convocar els diputats i el govern provisional per a la sessió inaugural. Podem imaginar, i veure en algunes fotografies, la gernació de diputats, polítics de tots els partits, majordomia, seguretat, administratius... recorrent amunt i avall l'escala noble i la seva balconada, els salons de Canelobres, els Rosa i Gris dels Passos Perduts, tots ells junts per primer cop, i introduint-se al saló de sessions per celebrar el primer ple.
L'elecció del primer president del Parlament
Eren "tres quarts de quatre i cinc minuts de la tarda" --com explicita el diari de sessions--, reunits sota la presidència del diputat de més edat, i líder de la Lliga, Raimon d'Abadal. De seguida es van fer les votacions per escollir una mesa provisional. La va presidir Lluís Companys, que va rebre els vots de tots els partits de la majoria, 67 dels 83 diputats que van constituir finalment el Parlament.
En paral·lel, el president Macià havia sortit del Palau de la Generalitat en un vehicle descapotat. Milers de persones van acompanyar el seguici pels carrers de Barcelona fins al parc de la Ciutadella, on va arribar a dos quarts de cinc. Quatre minuts després ocupava el seu escó, el primer a la dreta de la presidència. Des d'allà pronuncia un discurs que després es radiaria i s'enregistraria en cinema:
"Em plau saludar-vos, honorables diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l'usurpador de les nostres llibertats. Renascut l'esperit immortal de la nostra raça, prenc possessió victoriosa d'aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra."
La primera sessió es va allargar quasi dues hores, interrompuda per la desfilada militar i les celebracions al parc. Després d'escollir la resta de la mesa, es va aixecar la sessió.
La investidura de Francesc Macià
En aquells primers dies, la cambra es dedica a organitzar el seu funcionament, el reglament interior, les comissions permanents, com les d'Economia, Treball o Cultura. Una setmana després, el dia 13, se celebra la constitució definitiva del Parlament i es ratifiquen els càrrecs de la mesa provisional escollida el dia 6, que ja passen a ser efectius.
El 14 de desembre de 1932 se celebra la sessió d'investidura del primer president de la Generalitat moderna. Els candidats són Francesc Macià, d'Esquerra Republicana, i Ramon d'Abadal, de la Lliga (Cambó feia poc que havia tornat del seu exili de París i no s'havia presentat a les eleccions). Intervenen el mateix Macià i el portaveu lligaire, Lluís Duran i Ventosa.
Com els anteriors plens, no és un debat encara tan pautat com els actuals, no intervenen tots els partits amb grup parlamentari, i els candidats a la investidura no proposen un programa de govern per a la legislatura.
El que fa el president Francesc Macià és un discurs d'enaltiment patriòtic, enllaça les antigues Corts amb l'última junta de braços reunida a Barcelona el juliol de 1713. Una assemblea, diu el president, que no li sembla ara ja tan llunyana amb el nou Parlament. Macià acaba pronunciant un dels seus eslògans que més han perdurat:
"Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l'he promesa al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa."
Macià, però, no esquiva el principal retret polític que li fan molts dels seus adversaris: els 19 mesos de govern provisional sense supervisió parlamentària i la renúncia que va representar passar de la República catalana dins d'una república federal espanyola a acceptar l'autonomia.
"Potser no sigui aquest el moment ni el lloc d'esmentar els motius que m'induïren a passar de la República Catalana al restabliment de la Generalitat de Catalunya. Però no vull acabar aquest discurs sense deixar-hi constatat que raons d'ordre polític i social em feren veure que seguir dient-nos República Catalana era un perill per a la República espanyola i per a les nostres llibertats..."
"No és aquesta l'hora, tampoc, de perdre el temps en planys per aquelles facultats de l'Estatut que han deixat de ser-nos reconegudes. Hora és més aviat d'afinar les nostres aptituds per a treure'n tot el profit, i més, de les que ja hem recobrat avui."
Macià reclama l'aprovació de la feina feta pel govern provisional davant l'aclamació de la majoria. El portaveu de la Lliga, Lluís Duran i Ventosa, es va mostrar comprensiu amb la solemnitat de la jornada, però no volia renunciar a passar comptes ben aviat, encara que la petició es fes fora de l'ordre del dia:
"Si en aquests moments entauléssim un debat sobre la gestió política del Govern provisional de Catalunya, sobre la gestió administrativa i les orientacions a què ha fet referència l'honorable senyor President, evidentment alteraríem la solemnitat d'aquest moment històric. D'altra banda, entenc també que dificultaríem la constitució del Govern definitiu."
"Per això, em permetrà demanar al President de la Generalitat (...) que es designi una Comissió que pugui examinar la gestió d'aquest Govern provisional i, en un dia pròxim doni el seu dictamen al Parlament, permetent-nos a tots, aleshores, discutir àmpliament, amb tot el respecte, amb tota lleialtat, el que ha passat durant aquest any i mig."
Acabada la discussió, el president del Parlament va ordenar la votació dels dos candidats. El president provisional va obtenir 63 vots, i el candidat de la Lliga, Raimon d'Abadal, 11, tal com recullen totes les cròniques de l'època i, per descomptat, el diari de sessions.
El que no expliquen és per què ni Macià, ni Companys, ni els diputats membres del govern provisional --que surten del ple expressament en el moment de la votació-- ni tampoc algun de l'oposició no van votar.
En el resultat final s'observa que falten 9 vots per arribar als 83 del plenari. El diari de sessions no explica el perquè de l'absència. Sobten, també, els només 11 vots del candidat de la Lliga, que amb Unió Democràtica de Catalunya sumaven 17 escons.
També és significatiu que el Diari Oficial de la Generalitat no publiqués mai la proclamació de Macià com a president de Catalunya. Un fet simbòlic que remarca la continuïtat històrica de la institució i que intenta desvincular la Generalitat de l'autoritat de Madrid, en no haver-hi cap representant, ni rei ni president de la República, que rubriqués el nomenament.
Durant els primers mesos de 1933, les obres de remodelació del palau del Parlament encarregades a Tarradellas van acabar amb la construcció de la sala de plens en forma d'hemicicle, que no va ser retocat més fins a l'ampliació dels anys 80 per acollir els 135 diputats actuals.
- ARXIVAT A:
- Parlament de Catalunya Generalitat de Catalunya