"A internet és molt difícil crear-s'hi una identitat falsa" (II)
David de Ugarte, economista, tecnòleg i emprenedor, fa dècades que deixa les seves reflexions a internet sobre com aquesta tecnologia ens permet tenir un debat obert i actiu per canviar les realitats socials. "De les nacions a les xarxes".
En aquesta entrevista reflexiona sobre la propietat intel.lectual, les identitats que creem a internet, el concepte de 'democràcia econòmica' i sobre les fronteres virtuals que poden fer desaparèixer les reals.
David de Ugarte va passar pel CCCB per parlar sobre identitats a internet, xarxes socials, organitzacions virtuals i propietat intel.lectual.
(Continuació de la 1a part)
P. Parlem ara de fronteres. En el seu darrer llibre, "De las naciones a las redes", menciona que anem cap a la seva desaparició.
R. Les fronteres seran gairebé lingüístiques. Des de la immigració, fins al comerç, els moviments socials cada vegada hi estan més per sobre.
P. Però físicament es fan més dures, amb més murs i lleis...
R. Exacte. Però a poc a poc veurem com van caient. La fi de les fronteres pot ser l'abolicionisme del segle XXI. I això sembla avui tan increïble i utòpic com al començament del XIX va ser la fi de l'esclavatge. I internet, en aquest sentit, serà una via d'escapament, de debat sobre el que està passant amb les fronteres.
P. Realment creu que una pressió ciutadana a la xarxa pot canviar realitats socials?
R. Totalment. Estic convençut. L'hem vist en aquests darrers mesos amb el tema del P2P. I molt abans ho van intentar amb les patents del software, el control de la xarxa i de les telecomunicacions, etc. I és la pressió de la gent que el Parlament Europeu ha dit que no als "lobbys" (no sé per quant de temps). Hi ha una reacció espontània social que, a través de les xarxes, estan flexibilitzant una política que va de camí cap a la societat de control.
P. Acaba de mencionar el delicat tema de la propietat intel·lectual. Hi ha alguna sortida? Sembla que les editorials, discogràfiques i productores de vídeo no la troben...
R. A mi m'agrada citar l'economista Michele Boldrin i a la seva teoria de les "quasi rendes". Ell va fixar-se primer en la pornografia i com aquesta s'ha adaptat a la xarxa sent encara un dels primers negocis. Per exemple, si no poso drets d'autor als meus llibres, aquests es difondran més ràpid. Les editorials l'editaran en altres idiomes perquè no hauran de pagar-me drets i més gent els coneixerà. És possible que em convidin a donar conferències per explicar les meves idees i per això sí que rebré una compensació econòmica, o un nou encàrrec per fer una altra feina. Això serien les quasi rendes de Boldrin. Sóc conscient que això trenca tots els esquemes de l'economia tradicional i dels monopolis, però podria ser una sortida.
P. Disculpi que pensi que tot plegat és una mica utòpic i insostenible...
R. El problema actual és que el debat està confús. Hi ha una part de població que hi confia i d'altres no. El que no pot ser és que l'enduriment de la propietat intel·lectual a Espanya ha produït coses tan terribles com la privatització feudal de l'Estat que atorga a la SGAE el poder de recaptar impostos. Això és molt perillós. Amb l'agreujant que l'enduriment de les mesures cap a la ciutadania sorgeix quan aquesta vol evolucionar. Per exemple, la Fira del llibre de Madrid ha prohibit la promoció de llibres electrònics! Quina és la solució? De moment tenim les alternatives del Creative Commons i les del Domini Públic, i jo sóc partidari d'aquesta última. En sortiran altres? Potser.
P. Acabo amb la pregunta que Josu Jon Imaz fa al pròleg del seu llibre: "Podrà un món en xarxa col·laborar a superar els conflictes nacionals sense que ningú es vegi obligat a renunciar a una identitat i sense que ningú hagi d'imposar-ne cap?"
R. Això ho tinc clar. Defensar el món en xarxa és la resposta. T'hi apropies de la teva identitat no de la que t'imposen. Pots dir: "Sóc així perquè m'agrada això, he agafat allò i vull això". Veurem conseqüències molt curioses. Fins i tot amb les llengües, fins i tot amb el català que parlarem d'aquí a uns 20 anys. No serà el normatiu, sinó el que està sorgint dels catalans que corren pel món i es troben a internet. El que es barreja als carrers del Raval, parlat pels fills dels pakistanesos que estan a la xarxa i es comuniquen amb altres catalans que són en altres llocs del món. I d'aquí a dues dècades, tindrem una diversitat que ara no podem imaginar.
P. I això com s'ha d'entendre?
R. S'ha de viure com una riquesa. Mai com una amenaça.
P. Parlem ara de fronteres. En el seu darrer llibre, "De las naciones a las redes", menciona que anem cap a la seva desaparició.
R. Les fronteres seran gairebé lingüístiques. Des de la immigració, fins al comerç, els moviments socials cada vegada hi estan més per sobre.
P. Però físicament es fan més dures, amb més murs i lleis...
R. Exacte. Però a poc a poc veurem com van caient. La fi de les fronteres pot ser l'abolicionisme del segle XXI. I això sembla avui tan increïble i utòpic com al començament del XIX va ser la fi de l'esclavatge. I internet, en aquest sentit, serà una via d'escapament, de debat sobre el que està passant amb les fronteres.
P. Realment creu que una pressió ciutadana a la xarxa pot canviar realitats socials?
R. Totalment. Estic convençut. L'hem vist en aquests darrers mesos amb el tema del P2P. I molt abans ho van intentar amb les patents del software, el control de la xarxa i de les telecomunicacions, etc. I és la pressió de la gent que el Parlament Europeu ha dit que no als "lobbys" (no sé per quant de temps). Hi ha una reacció espontània social que, a través de les xarxes, estan flexibilitzant una política que va de camí cap a la societat de control.
P. Acaba de mencionar el delicat tema de la propietat intel·lectual. Hi ha alguna sortida? Sembla que les editorials, discogràfiques i productores de vídeo no la troben...
R. A mi m'agrada citar l'economista Michele Boldrin i a la seva teoria de les "quasi rendes". Ell va fixar-se primer en la pornografia i com aquesta s'ha adaptat a la xarxa sent encara un dels primers negocis. Per exemple, si no poso drets d'autor als meus llibres, aquests es difondran més ràpid. Les editorials l'editaran en altres idiomes perquè no hauran de pagar-me drets i més gent els coneixerà. És possible que em convidin a donar conferències per explicar les meves idees i per això sí que rebré una compensació econòmica, o un nou encàrrec per fer una altra feina. Això serien les quasi rendes de Boldrin. Sóc conscient que això trenca tots els esquemes de l'economia tradicional i dels monopolis, però podria ser una sortida.
P. Disculpi que pensi que tot plegat és una mica utòpic i insostenible...
R. El problema actual és que el debat està confús. Hi ha una part de població que hi confia i d'altres no. El que no pot ser és que l'enduriment de la propietat intel·lectual a Espanya ha produït coses tan terribles com la privatització feudal de l'Estat que atorga a la SGAE el poder de recaptar impostos. Això és molt perillós. Amb l'agreujant que l'enduriment de les mesures cap a la ciutadania sorgeix quan aquesta vol evolucionar. Per exemple, la Fira del llibre de Madrid ha prohibit la promoció de llibres electrònics! Quina és la solució? De moment tenim les alternatives del Creative Commons i les del Domini Públic, i jo sóc partidari d'aquesta última. En sortiran altres? Potser.
P. Acabo amb la pregunta que Josu Jon Imaz fa al pròleg del seu llibre: "Podrà un món en xarxa col·laborar a superar els conflictes nacionals sense que ningú es vegi obligat a renunciar a una identitat i sense que ningú hagi d'imposar-ne cap?"
R. Això ho tinc clar. Defensar el món en xarxa és la resposta. T'hi apropies de la teva identitat no de la que t'imposen. Pots dir: "Sóc així perquè m'agrada això, he agafat allò i vull això". Veurem conseqüències molt curioses. Fins i tot amb les llengües, fins i tot amb el català que parlarem d'aquí a uns 20 anys. No serà el normatiu, sinó el que està sorgint dels catalans que corren pel món i es troben a internet. El que es barreja als carrers del Raval, parlat pels fills dels pakistanesos que estan a la xarxa i es comuniquen amb altres catalans que són en altres llocs del món. I d'aquí a dues dècades, tindrem una diversitat que ara no podem imaginar.
P. I això com s'ha d'entendre?
R. S'ha de viure com una riquesa. Mai com una amenaça.
