Gent passejant per Tel-Aviv sota diverses banderes israelianes (Reuters/Eloisa Lopez)

A Jerusalem, esperant el gran càstig iranià: què pot passar?

El Pròxim Orient aguanta la respiració en previsió d'un atac iranià imminent contra Israel, que s'espera encara més seriós que l'inèdit de l'abril
Enllaç a altres textos de l'autor

Xesco Reverter

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@xescoreverter
Actualitzat
TEMA:
Israel

L'avió Barcelona - Tel Aviv de la companyia israeliana El Al no té cap seient lliure. La majoria d'aerolínies han suspès els vols a Israel davant la por d'un atac iranià o de Hezbollah. Molts israelians que s'han trobat varats a l'estranger, ens diu personal de la companyia, es recol·loquen com poden en vols d'El Al i s'afanyen a tornar a casa, no fos cas que una guerra a gran escala els deixés durant dies o setmanes atrapats a l'estranger.

Com ja és costum en episodis de tensió, El Al es converteix en quasi l'únic cordó umbilical que permet entrar i sortir del país i el govern s'esforça perquè pugui seguir operant i es mantingui una certa aparença de normalitat.

A l'aeroport de Tel-Aviv, al tràfec habitual d'un dimarts de principis d'agost s'hi sumen alguns passatgers que prefereixen marxar del país per evitar quedar atrapats en un probable escenari de guerra.

A diferència del que recomanen al Líban, els països occidentals no ha fet crides als seus ciutadans perquè marxin tan aviat com puguin d'Israel. És un senyal, potser, que tampoc hi esperen un gran daltabaix, per bé que qui està molt inquiet o té alguna excusa per viatjar a l'estranger no s'està de fer-ho.

Passatgers esperen aquest dilluns a l'aeroport de Beirut, on hi ha hagut diversos retards i cancel·lacions (EFE/Wael Hamzeh)

A simple vista, l'arribada per carretera a Jerusalem no ofereix res de diferent respecte a qualsevol dia laborable d'estiu. Alguns embotellaments, comerços oberts, encara alguns grups de turistes i vida aparentment normal.

La processó, podríem dir, va per dins. La israeliana és una societat resilient acostumada a viure amb el temor a ser atacada. Aquests dies, però, és inevitable pensar que en les pròximes dies i hores, una pluja de míssils estrangers pot caure sobre el país i es pot desencadenar una guerra regional inèdita i imprevisible.
 

El precedent de la crisi de l'abril

A principis d'abril, Israel va bombardejar amb un míssil l'ambaixada iraniana a Damasc, va matar un important general de la Guàrdia Revolucionària i va travessar la línia vermella que representava atacar obertament territori iranià, com era legalment el recinte diplomàtic.

Teheran va prometre venjança i va sorprendre el món quan, una setmana més tard, va bombardejar Israel amb 300 míssils i drons. Ho fa fer donant temps i pistes a Israel, els Estats Units i altres aliats a preparar-se per interceptar la gran majoria de projectils i, de fet, només es va haver de lamentar la mort d'una nena beduïna a qui van caure les restes d'un míssil abatut.

També d'enviats especials a Jerusalem, vam cobrir com la regió va aguantar la respiració a l'espera de la contraresposta israeliana que va arribar al cap d'una setmana i es va limitar a bombardejar una base aèria prop d'una instal·lació nuclear d'Isfahan.

La pressió internacional va funcionar a l'hora de convèncer Netanyahu que no escalés la crisi. L'Iran va treure ferro a l'atac a la base aèria i de facto no es va donar oficialment per al·ludit.

D'aquesta forma coreografiada es va evitar un esclat regional i es va tancar un perillós capítol. La crisi, però va servir perquè els dos bàndols posessin a prova l'altre, traspassessin línies vermelles i plegats esquincessin el tabú que un enfrontament directe entre les dues principals potències del Pròxim Orient era impossible.

Dron llançat per l'Iran el 13 d'abril passat, interceptat per Israel (Reuters)

Perquè el moment actual és encara més perillós que el de l'abril

Han passat quatre mesos i ens tornem a trobar davant la imminència d'un atac iranià. Aquest cop, ha de venjar la humiliació israeliana que va representar l'assassinat del líder de Hamas, Ismail Haniye, en plena capital iraniana on havia estat convidat a la presa de possessió del nou president de l'Iran.  

Quan va bombardejar Israel a l'abril, Teheran va creure que la demostració de força tindria un efecte dissuasiu sobre Israel que, atemorit, s'estaria de tornar a provocar-lo obertament.

Queda clar que la dissuasió no va funcionar i Israel ha doblat l'aposta amb l'assassinat de Haniye. Això fa que aquest cop, l'Iran cregui que ha de ser encara més contundent que a l'abril. El règim ja ha advertit que ho serà, precisament per convèncer Israel que no torni a provocar-lo i "per la futura estabilitat de la regió".

Funeral simbòlic per Ismail Haniyeh, aquest cap de setmana a la capital de Jordània, Amman (Reuters/Alaa Al Sukhni)

La carta de Hezbollah

La crisi de l'abril va ser només entre l'Iran i Israel i els aliats del règim xiïta se'n van mantenir al marge. Aquest cop, sembla que no serà així.

Dos dies abans d'assassinar Haniyeh a Teheran, Israel va matar amb un míssil el cap militar de Hezbollah, Fuad Shukr, en ple centre de Beirut com a represàlia per la mort de 12 nens i adolescents drusos als Alts del Golan ocupats per Israel.

Els dos assassinats es veuen com una humiliació tant a Teheran com als barris xiïtes de Beirut dominats i en tots dos llocs diuen sentir-se obligats a respondre.

Estat en què va quedar l'edifici on van matar el comandant de Hezbollah Fuad Shukr, a Beirut (Reuters/Alkis Konstantinidis)


Dues o tres guerres al mateix temps?

Des del 7 d'octubre, Hezbollah i Israel han protagonitzat una guerra diària de relativa baixa intensitat que ha obligat a marxar de casa a 100.000 libanesos i 60.000 israelians. També ha deixat més de 450 morts, la majoria combatents libanesos.

Tots dos s'atacaven mútuament amb el pacte tàcit que no es traspassaven línies vermelles que comportessin una guerra oberta. Era un joc perillós que, amb els esdeveniments de l'última setmana, haurien arribat a un punt de no retorn i ara els dos bàndols es prepararien per a la següent etapa.

Israel té l'exèrcit més formidable de l'Orient Mitjà i els seus responsables asseguren que pot simultaniejar tres guerres al mateix temps; és a dir, una contra Hamas a Gaza, una altra contra Hezbollah al Líban, i una tercera contra l'Iran.

Ningú dubta de la seva fortalesa, però tres fronts simultanis són molts, fins i tot per Israel. Al mateix temps, el Tashal (l'exèrcit israelià) fa 10 mesos que combat a Gaza, soldats i reservistes estan lògicament cansats i la perspectiva d'un front obert al nord sense haver tancat el del sud no els deu entusiasmar massa.

I els soldats saben que Hezbollah és un enemic molt més poderós que Hamas. Fa anys que es rearma, disposaria de més de 150.000 míssils, drons i coets i desenes de milers de milicians ben entrenats i bregats en la guerra de Síria.

La Cúpula de Ferro israeliana intercepta míssils llançats per Hezbollah, aquest diumenge (Reuters/Ammar Awad)

El 2006 no és el 2024

A l'estiu de 2006, Israel ja va intentar esborrar Hezbollah del mapa i no se'n va sortir. Durant cinc setmanes de guerra, va arrasar part de la infraestructura del Líban, però la guerrilla li va impedir que ocupés l'extrem sud del país i, com el 2000, es va acabar replegant.  El conflicte, podríem dir, va acabar en taules... que no era el resultat que pretenia Israel.

El Hezbollah del 2024 és molt més fort que el del 2006 i ningú dubta que si decideix atacar contundentment Israel pot fer-li molt de mal. Al juliol, la milícia xiïta va enviar drons desarmats sobre ciutats com Haifa que no van detectar les defenses israelianes en un avís de què podria venir.

Ministres extremistes del govern Netanyahu tornen a demanar que s'envaeixi el sud del Líban. Si Hezbollah mou ara fitxa juntament amb l'Iran, els falcons jueus tindrien l'oportunitat d'intentar-ho per bé que no sembla que hagin de tenir més garanties d'èxit que el 2006 davant d'un enemic reforçat.

Gent mirant el discurs del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, a la ciutat libanesa de Tir (Reuters/Aziz Taher)

Al caire d'un profund precipici

La Casa Blanca ha filtrat que espera un atac coordinat de l'Iran i Hezbollah contra objectius militars i estratègics per bé que diu desconèixer l'abast que tindrà.

A partir d'aquí, li tocaria a Israel respondre, però no es creu que ho faci fins a comprovar el mal simbòlic i real que li han fet. Un cop avaluat, haurà de decidir la proporció de la resposta. Serà llavors quan sabrem si estem en una nova crisi puntual o entrem de ple en una guerra regional inèdita amb atacs i contraatacs continus, múltiples ramificacions i el consegüent sotrac econòmic global.

El Pròxim Orient, doncs, està al caire del precipici. Oficialment, ningú vol la guerra, però tots es preparen per començar-la i molts la veuen inevitable.

Potser l'Iran i Hezbollah només volen escarmentar Israel i, com a l'abril, tots plegats actuaran per salvar l'honor de cara a la galeria i per no caure pel barranc. Però en una situació tan tensa com l'actual, qualsevol error o mala interpretació pot tenir greus conseqüències.

D'aquí que la diplomàcia internacional treballi contra rellotge per pal·liar els danys. No tant per evitar l'atac iranià, sinó per limitar-ne l'abast i el de l'eventual resposta israeliana. A l'abril, la contenció va funcionar. Ara, ningú ho sap i el tauler de joc encara està més embolicat.
 

 

ARXIVAT A:
Israel Iran Guerra a Gaza
El més llegit
AVUI ÉS NOTÍCIA
Anar al contingut