A Macron li agrada arriscar-se... i sortir-se'n

Emmanuel Macron està resultant ser un d'aquells polítics que s'encomanen al seu instint i prenen decisions inesperades, de vegades impulsives, arriscades... i se'n surten. Ni els seus col·laboradors més directes van compartir la convocatòria anticipada d'eleccions legislatives.

Semblava un salt al buit. Una invitació a l'extrema dreta per anticipar el que Marine Le Pen martelleja sistemàticament: que arribaran tard o d'hora al poder.

I, de passada, es percebia com un suïcidi polític per a la coalició de forces macronistes, Ensemble, enfonsades per una popularitat sota mínims i castigades pels electors sense pietat, com va quedar de manifest en les europees.

Governar, una missió quasi impossible

I, tanmateix, després de les eleccions legislatives, ni l'extrema dreta està en condicions de governar, ni a Ensemble li ha anat tan malament. Serà el segon grup parlamentari a l'Assemblea Nacional, només per darrere dels grans triomfadors, el Nou Front Popular, l'amalgama de grups d'esquerres al voltant d'un programa que, en realitat, es concentrava en un sol objectiu: impedir la victòria de l'extrema dreta.

Aconseguida la fita, la victòria pot ser pírrica, perquè no sembla fàcil articular una majoria parlamentària estable --els 289 diputats de la majoria absoluta-- a partir de la representació obtinguda pel NFP.

La recerca d'aliances és, a priori, molt complicada, perquè La França Insubmisa i els macronistes es declaren mútuament incompatibles. No estan disposats a entendre's.

I que consti que d'alguna manera ja ho han fet. Els dos blocs han estat capaços d'activar el Front Republicà, el cordó sanitari a la francesa en la segona volta per concentrar el vot allà on hi havia la possibilitat d'impedir la victòria d'un candidat de l'extrema dreta.

Però una cosa és aquest exercici, ja clàssic, de la política del país, i una altra seure junts a la taula del Consell de Ministres.

Attal no s'ha cremat en l'aventura

Gabriel Attal, el jove i efímer quart primer ministre de Macron, li ha posat les coses fàcils al seu mentor. Li presenta la dimissió, tot i que ha salvat els mobles, electoralment, i el president l'hi acceptarà quan ho consideri oportú.

Tothom dona per fet que no serà abans dels Jocs Olímpics, que comencen el 26 de juliol. Amb els ulls del món fixats en la capital francesa, no sembla una bona idea fer moviments polítics que posin en perill el major esdeveniment esportiu i de promoció d'una ciutat que es pot imaginar.

Encara que de Macron, i de la seva "intuïció" política, se'n pot esperar qualsevol cosa.

Alleujats i indignats

Molts francesos han sortit al carrer per mostrar el seu alleujament i la seva alegria. A la plaça de la República de París, milers de persones corejaven eslògans a favor d'un govern d'esquerres i contra l'extrema dreta. Si hagués guanyat Reagrupament Nacional, segur que la plaça també s'hauria omplert, però el to de la concentració hauria estat molt diferent.

El sistema polític francès ha de normalitzar els conceptes "diàleg", "coalició" i "negociació" si es vol sortir de l'aritmètica impossible que han dictat les urnes.

L'alternativa seria una repetició electoral quan passi l'any que la llei exigeix entre dues convocatòries. I llavors Reagrupament Nacional tindrà una nova oportunitat per accelerar l'arribada del moment que Marine Le Pen --però no només ella-- creu que inevitablement arribarà.

Mentrestant, creix també el nombre de francesos indignats perquè assumeixen la lectura dels líders de l'extrema dreta: que l'anomenat Front Republicà aplicat en la segona volta és una aberració democràtica que desvirtua la voluntat del poble expressada en la primera.

Però avui l'extrema dreta no ha obtingut la força necessària per plantejar cap reforma del sistema electoral