Abans de la COP26: les 25 cimeres i els 3 acords que no han frenat les emissions

A finals del segle XX ja hi havia prou proves científiques que feia temps que l'activitat humana estava accelerant canvis en el clima del planeta.

Per afrontar-ho, les Nacions Unides van crear el 1988 el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic, conegut per les seves sigles en anglès IPCC.

La Cimera de la Terra, convocada per l'ONU a Rio de Janeiro el 1992 per debatre la relació entre el desenvolupament i el medi ambient a nivell planetari, va accelerar el debat.

El resultat va ser la convocatòria d'una cimera climàtica a Berlín el 1995, la COP1, amb la intenció de fer-ne una cada any per aconseguir acords mundials per frenar el canvi climàtic.

COP3: el Protocol de Kyoto

En la tercera, la COP3 del 1997, celebrada al Japó, es va adoptar el primer acord, el conegut com a Protocol de Kyoto, que obligava els països més industrialitzats a retallar emissions entre els anys 2008 i el 2012.

Però aquell acord, que va introduir els mercats de CO2, va acabar sent un fracàs, perquè no el van ratificar alguns dels països més contaminants, com els Estats Units o el Canadà.

A més, tampoc no preveia els canvis que hi va haver posteriorment a l'economia mundial, com, per exemple, l'enorme desenvolupament industrial de països com la Xina, l'Índia o el Brasil.

Per això es va treballar per fer un nou tractat que fos prou efectiu, per prendre el relleu al de Kyoto. I la cimera del 2009 a Copenhaguen semblava que l'havia de proporcionar.

COP15: Acord de Copenhaguen

Va ser la COP15, i 110 caps d'estat i de govern hi van anar per fer-se la foto que havia de representar l'èxit de la cimera i, per tant, del pla per mitigar el canvi climàtic.

Però hi va haver una mala gestió de la trobada per part del país amfitrió, Dinamarca, i també per part de l'ONU, que van enverinar l'ambient, cosa que va impedir un bon acord.

A més, els països pobres van percebre que els dirigents dels països més rics estaven maniobrant per fer un acord a mida dels seus interessos particulars.

Al final va haver-hi un acord, però va ser tan descafeïnat i tan in extremis que tothom va interpretar-lo com un desastre i un nou fracàs.

COP21: Acord de París

Calia tornar-hi, i va ser a París el 2015 a la COP 21, quan es va aconseguir un acord per limitar l'escalfament global a entre 1,5º i 2º per sobre dels nivells preindustrials.

L'èxit va consistir que el van firmar i ratificar un nombre rècord de països, que representen un 98% de les emissions mundials de gasos d'efecte hivernacle, prou motiu per estar contents.

Però els objectius a complir pels països, les anomenades contribucions determinades a nivell nacional, eren voluntàries i, de moment, insuficients.

Aquest acord del 2015 va entrar en vigor el gener d'aquest any, i els països han anat a Glasgow amb l'encàrrec d'anar més enllà i aconseguir moltes més reduccions.

Moltes cimeres, però cada vegada més emissions

De fet, l'objectiu cada any que passa és més quimèric, donat que, mentre que a les cimeres es parlava de reduir emissions, les emissions reals augmentaven enormement.

En realitat, durant les dues primeres dècades del segle XXI, els humans hem emès tants gasos d'efecte hivernacle com en tota la història de la humanitat fins a l'any 2000.

Mentrestant, la tardor del 2018, els científics climàtics de l'IPCC van concloure que, si no s'inverteix la tendència, l'any 2030 pot ser el punt d'inflexió després del qual ja no hi haurà marxa enrere possible.