Actitud Sónar
Els grans festivals sempre tenen el seu ritual. Pocs dies abans de començar el Sónar, és habitual veure com els diaris, els suplements culturals i les revistes especialitzades omplen pàgines i pàgines senceres proposant extensos itineraris pel certamen. Forma part d'una litúrgia que no falla mai. La informació de l'edició del 2011 està penjada al web del Sónar des de fa setmanes, però l'espectador necessita i agraeix aquests advertiments mediàtics, probablement perquè li agrada prendre consciència que el festival de música avançada està a punt de començar.
Amb una primera ullada, el lector pot fixar a la retina ràpidament els caps de cartell del 2011. No ens enganyem, és altament recomanable el "revival" de la banda de Sheffield The Human League (icona indestructible del pop electrònic dels vuitanta). Cap mitjà passa per alt un dels grans noms del moment dins el paisatge de la música negra: la jove cantant de Kansas Janelle Monáe, ni la força en directe de la rapera M.I.A. o el xou espectacular dels britànics Underworld.
Si el lector aprofundeix més, descobrirà les perles amagades del Sónar 2011. Van canviant segons el mitjà i els gustos del periodista; jo personalment tinc una certa debilitat/curiositat per Katy B., l'últim fenomen britànic que, en una conversa informal, el cap de programació del festival em va definir com una "choni" de l'Eastend a qui li ha explotat un gran geni musical.
Però més enllà del metratge musical del Sónar, molt ben estructurat i explicat als mitjans amb infogràfics que recullen els horaris i els espais, hi ha un fet intangible al certamen de música electrònica que mereix ser recordat. L'actitud. El Sónar és un festival que és atractiu i únic al món perquè ha sabut demanar a l'espectador una actitud determinada. És molt freqüent que el públic es deixi perdre pel MACBA i el Centre de Cultura Contemporània durant el Sónar de Dia sense cap itinerari concret. Senzillament, té ganes de "descobrir". És un aparador de noves tendències on s'avancen comportaments que a priori ens poden semblar estranys, a vegades algú pot arribar a pensar que són frívols, però que molt sovint acaben prefigurant el paisatge del futur.
Un exemple. A una edició del Sónar de fa uns quants anys em va sorprendre un fet curiós: hi havia molts espectadors, bàsicament estrangers, disparant centenars de fotografies amb petites càmeres digitals. Centenars. Em va semblar excessiu. Tot allò que els cridava l'atenció era digne de ser capturat amb la càmera. Ho vam gravar per la crònica del Telenotícies Vespre. En aquell moment, algú podia pensar que era un acte d'hedonisme juvenil. Han passat els anys i resulta que de qualsevol petita seqüència que es produeix a la nostra vida quotidiana disposem automàticament de desenes, centenars de fotos disparades religiosament amb aquestes petites càmeres digitals.
Això és el Sónar. I la pregunta és: què està prefigurant del futur el Sónar 2011? A hores d'ara encara no ho sabem, però hi comença a haver alguns indicis interessants. Acabo de rodar un reportatge de prèvia del festival on he entrevistat Jordi Bonada, membre del Grup de Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra. El seu departament ha estat elaborant una tecnologia perquè els ordinadors disposin de totes les textures i entonacions d'una veu amb l'objectiu que puguin cantar. Yamaha ho ha comercialitzat al Japó i ja ha aparegut el primer exèrcit de cantants virtuals nipons -autèntiques estrelles mediàtiques- que canten les peces que componen els espectadors. És un acte de democràcia artística extrema. Les cançons més escoltades al web de l'artista-avatar són les que després interpretarà en un concert en directe on apareix en forma de projecció en 3D. De moment, la cantant amb més èxit es diu Hatsune Miku, que vol dir "la primera veu". No us perdeu els seus concerts penjats al You Tube. Un altre cop, el Sónar 2011 està removent les bases del futur.
Si el lector aprofundeix més, descobrirà les perles amagades del Sónar 2011. Van canviant segons el mitjà i els gustos del periodista; jo personalment tinc una certa debilitat/curiositat per Katy B., l'últim fenomen britànic que, en una conversa informal, el cap de programació del festival em va definir com una "choni" de l'Eastend a qui li ha explotat un gran geni musical.
Però més enllà del metratge musical del Sónar, molt ben estructurat i explicat als mitjans amb infogràfics que recullen els horaris i els espais, hi ha un fet intangible al certamen de música electrònica que mereix ser recordat. L'actitud. El Sónar és un festival que és atractiu i únic al món perquè ha sabut demanar a l'espectador una actitud determinada. És molt freqüent que el públic es deixi perdre pel MACBA i el Centre de Cultura Contemporània durant el Sónar de Dia sense cap itinerari concret. Senzillament, té ganes de "descobrir". És un aparador de noves tendències on s'avancen comportaments que a priori ens poden semblar estranys, a vegades algú pot arribar a pensar que són frívols, però que molt sovint acaben prefigurant el paisatge del futur.
Un exemple. A una edició del Sónar de fa uns quants anys em va sorprendre un fet curiós: hi havia molts espectadors, bàsicament estrangers, disparant centenars de fotografies amb petites càmeres digitals. Centenars. Em va semblar excessiu. Tot allò que els cridava l'atenció era digne de ser capturat amb la càmera. Ho vam gravar per la crònica del Telenotícies Vespre. En aquell moment, algú podia pensar que era un acte d'hedonisme juvenil. Han passat els anys i resulta que de qualsevol petita seqüència que es produeix a la nostra vida quotidiana disposem automàticament de desenes, centenars de fotos disparades religiosament amb aquestes petites càmeres digitals.
Això és el Sónar. I la pregunta és: què està prefigurant del futur el Sónar 2011? A hores d'ara encara no ho sabem, però hi comença a haver alguns indicis interessants. Acabo de rodar un reportatge de prèvia del festival on he entrevistat Jordi Bonada, membre del Grup de Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra. El seu departament ha estat elaborant una tecnologia perquè els ordinadors disposin de totes les textures i entonacions d'una veu amb l'objectiu que puguin cantar. Yamaha ho ha comercialitzat al Japó i ja ha aparegut el primer exèrcit de cantants virtuals nipons -autèntiques estrelles mediàtiques- que canten les peces que componen els espectadors. És un acte de democràcia artística extrema. Les cançons més escoltades al web de l'artista-avatar són les que després interpretarà en un concert en directe on apareix en forma de projecció en 3D. De moment, la cantant amb més èxit es diu Hatsune Miku, que vol dir "la primera veu". No us perdeu els seus concerts penjats al You Tube. Un altre cop, el Sónar 2011 està removent les bases del futur.
