Adeu a 47 anys de Ford Fiesta, el cotxe que va arribar a posar en perill Seat

"Ella se fue con un niño pijo, en un Ford Fiesta blanco y un jersey amarillo..." Les cordes vocals de David Summers ressonaven amb força a totes les ràdios entre final dels vuitanta i principi dels noranta amb el mític "Sufre, mamón, devuélveme a mi chica".  Hombres G copsaven i ajudaven a elevar a la cultura pop el que ja era un fet: un dels cotxes més populars d'aquells joves de finals de segle era el Ford Fiesta.

Ara, amb més de 22 milions d'unitats venudes en gairebé mig segle, el primer cotxe per a molts s'apaga, quan l'era de la combustió també encara la recta final.

El Ford Fiesta acabarà la producció de forma definitiva en les pròximes setmanes a Alemanya, tot i que entre l'any 1976 i el 2012 va produir-se a la fàbrica d'Almussafes a València, la primera gran inversió americana rebuda com a "Bienvenido Mr. Marshall".

Almussafes, d'agricultors a operadors

"Bienvenido, Mr. Ford" és l'única pancarta que faltava quan un camió ple descarregava 75.000 cartes davant l'ambaixada americana de Madrid. Com si sortís d'una pel·lícula de Berlanga, milers de persones van demanar per escrit a Henry Ford II que instal·lés una planta a la seva localitat.

Finalment, l'escollida va ser Almussafes, una petita població agrícola però molt ben situada amb el port, els alts forns de Sagunt i l'autopista al costat.

I aquí és on va començar la història del Ford Fiesta, que va ajudar a industrialitzar una localitat que era eminentment de treballadors de pagès. El 65% dels 10.000 operadors que van iniciar la fàbrica d'Almussafes a València eren agricultors, un fet que va contribuir que l'economia valenciana fes un salt cap a la indústria.

El Ford Fiesta va ser un èxit immediat en un mercat molt restringit fins aleshores a la inversió estrangera (s'obligava a tenir altes quotes de components nacionals i hi havia alts aranzels tant per importar com per exportar). Tot plegat, mentre el tardofranquisme donava les últimes fuetades.

En un mercat dominat per Seat, i en menor mesura, per Fasa-Renaut i Citroën, Ford va entrar com una piconadora, fent forat a una Seat que entraria en la pitjor crisi.

El forat a Seat

La irrupció del Ford Fiesta a Espanya va tenir un efecte social, però també industrial i econòmic. La principal empresa automobilística dins la península Ibèrica llavors era Seat. Però la Seat dels anys setanta poc o res tenia a veure amb la d'avui. Era una empresa controlada per l'Estat i participada i finançada, en gran part, per la italiana Fiat (a diferència d'ara, propietat de Volkswagen).

De fet, Fiat va ser qui va iniciar l'aventura de posar sobre rodes a Espanya als anys cinquanta, però comptava amb un avantatge: pràcticament no tenia competència, i aquest era el pacte... fins que va arribar Ford.

Als anys setanta va arribar l'empresa americana com una de les primeres grans inversions, símbol que s'apropaven nous temps.

Això va aixecar les alarmes des de bon inici als italians de Fiat, que eren els que innovaven i introduïen nous models. Eren el soci tecnològic del govern espanyol.

Agnelli va "perdonar" l'entrada de Ford, però poc després va arribar una altra americana, General Motors, que va acabar donant l'estocada final a les relacions entre els italians i el govern espanyol.

El Ford Fiesta va atacar directament el segment estrella que donava diners a Seat: els utilitaris. El Fiesta va batallar amb el Seat 127 i el Renault 5, i se'ls va menjar una bona part del pastís que fins llavors es repartien aquestes dues marques.

Va ser un dels motius que després va propiciar la crisi entre Fiat i el govern espanyol, i que va acabar amb el trencament i abandonament de Seat, que si no hagués estat pel superèxit inesperat de l'Ibiza i la victòria del Ronda als tribunals, la companyia podria haver desaparegut, amb més de 30.000 treballadors.

Els orígens d'un model mític

De fet, la llegenda explica que l'origen del Fiesta comença en unes vacances del net del fundador de Ford a Roma a principis dels setanta. Henry Ford II va conduir un Fiat 127 (el mateix cotxe servia de base per al Seat 127) en lloc d'un dels típics megacotxes que solien escollir els americans.

Ford va quedar fascinat per aquell model: còmode, gens aparatós, i amb un consum de benzina molt menor que un cotxe nord-americà. Quan Ford va explicar als seus directius de Detroit la idea de produir un petit utilitari, els directius de la marca van oposar-s'hi inicialment argumentant que els marges eren molt estrets. Però llavors, va esclatar la crisi del petroli.

Amb les benzineres seques i el preu del combustible pels núvols, l'eficiència i el consum dels cotxes agafava més volada que mai. Finalment, el projecte Bobcat era una realitat.

Escollir un nom: Fiesta, Bravo i Amigo

El Fiesta és el que va fer que Ford apostés per València, ja que tenia fàbriques al Regne Unit i Alemanya, però necessitava més mà d'obra, i en aquest sentit, Espanya era una candidata amb mà d'obra barata.

El següent pas era escollir el nom, i aquí van posar-se diferents opcions: Bravo, Amigo, Metro o Sierra. Finalment, el triomfador va ser Fiesta, no exempt de polèmica perquè General Motors ja l'utilitzava i el tenia registrat. Per tant, van haver d'arribar a un acord.

L'elecció de noms deixa ben clar quin era l'objectiu i quin caire havia de tenir el cotxe: alegre, juvenil i que servís per a tots.

El primer model va sortir el 1976: un vehicle utilitari de 40 CV i que arribava als 13 km/h. Consumia uns 5,6 litres de benzina per cada 100 quilòmetres i introduïa innovacions que fins llavors no tenien altres cotxes compactes.

Finalment, al Ford Fiesta li sortiria més tard un competidor d'un vell enemic, l'Ibiza, que a partir del 1984 venjaria l'antic 127 amb un nom que tocava les mateixes tecles d'èxit.

Ara, després de gairebé mig segle, la festa s'acaba i el model deixarà de produir-se ben aviat per deixar pas a la gamma elèctrica de Ford.