Afrontar els àpats de Nadal amb un TCA: "Èpoques així costen molt"

Un 5% de la població té algun trastorn de la conducta alimentària (TCA), un percentatge que en el cas de l'etapa adolescent és més alt encara. Quan es té anorèxia o bulímia, els àpats de Nadal poden convertir-se en situacions complicades que generen molta angoixa, tant a qui té el trastorn com als seus familiars més propers. 

Ho diuen els experts i ho certifica la Georgina, que té 20 anys i amb 15 va haver d'ingressar uns mesos en una unitat hospitalària especialitzada per afrontar l'anorèxia. Dels pitjors moments de la malaltia, recorda que no portava gens bé ni els pensaments negatius que li produïen els àpats copiosos de Nadal ni els comentaris que li feien alguns membres de la família, que sovint li qüestionaven que no mengés com els altres.

Ara ja està gairebé recuperada, però afirma que no es veu "curada del tot":

"I en èpoques com Nadal o estiu, costa molt". 

Per portar-ho de la millor manera possible, els experts aconsellen aplicar una sèrie de pautes per evitar centrar tota l'atenció en el menjar. A Catalunya Ràdio n'hem parlat amb la doctora Teia Plana, coordinadora de l'equip de trastorns de conducta alimentària de l'Hospital Clínic Barcelona. I aquests són els consells que dona:

1. No tenir unes expectatives molt altes 

En general, cal tenir en compte que el Nadal no sol ser una època en què els pacients de TCA acostumin a tenir una gran millora, precisament perquè són unes festes que en gran part s'estructuren al voltant del menjar. Per tant, la doctora assumeix:

"No hem de tenir unes expectatives altíssimes."

I cal ser conscients que no hi ha un manual d'actuació que serveixi per a tots els casos per igual, ja que dependrà de cada persona i de l'estadi en què estigui el trastorn de la conducta alimentària. 

Des de la unitat  de trastorns de la conducta alimentària de l'Hospital Clínic treballen l'angoixa amb les pacients --la majoria són noies joves-- fent-los veure que tampoc són tants els dies dels àpats més assenyalats.

2. Diàleg i flexibilitat

La doctora aposta pel diàleg amb la pacient i per la presa de decisions conjuntes amb la família i els terapeutes. I aposta per la flexibilitat. No cal que siguin presents en la preparació dels àpats si no ho volen ni que estiguin tota l'estona assegudes a taula en àpats i sobretaules que s'allarguen molt. En resum:

"No obligar-les a estar hores i hores amb el menjar."

3. Canvis en el menú?

D'entrada, l'especialista recomana que es respectin les tradicions culinàries i que la família pugui fer els àpats com tenia previst. Però en èpoques en què la pacient té molts símptomes alimentaris --cal tenir en compte que els TCA tenen altres símptomes, no només els alimentaris--, es pot permetre alguna excepció en algun plat o en algunes postres si emocionalment no pot suportar-ho. 

En cas que hi hagi pica-pica, "a vegades el que fem és que la pacient sàpiga que un familiar proper li muntarà el plat" per evitar riscos tant amb les pacients que tenen un perfil de restricció de la ingesta com a les que tenen un perfil d'afartament, explica la doctora Plana. 

"Això els rebaixa molt l'angoixa, perquè ja no han de pensar què agafen o què no agafen."

4. No fer comentaris sobre el menjar o el físic

En els àpats de Nadal, la por de les pacients no és només al menjar sinó també l'aspecte més social. La família més directa "normalment està molt entrenada en quins comentaris fer", afirma Plana. Però no passa el mateix amb altres familiars o amics.  

Així, cal evitar comentaris sobre què menja o deixa de menjar la persona i sobre l'aspecte físic, tampoc per "felicitar" amb frases com "estic contenta perquè has menjat molt bé" o "he vist que t'estàs recuperant perquè estàs menys prima".

Perquè, aleshores "estàs jutjant com estarà aquella persona i no li dones opció que expliqui com se sent", remarca l'especialista de l'Hospital Clínic. I cal tenir en compte que hi ha persones amb un pes adient que, tot i això, tenen un trastorn alimentari.
 

I no només són nocius els comentaris que es puguin fer a la persona afectada, sinó altres comentaris que no vagin dirigits a ella, però que puguin reforçar conductes que no li aniran bé, com "avui no penso sopar", "m'hauré engreixat cinc quilos en aquest dinar" o "demà m'apunto al gimnàs". 

També, evitar comentaris que puguin minimitzar el trastorn i reduir-lo a l'alimentació: 

"A vegades, els familiars animen perquè mengin més, passa molt amb les àvies. I tot això és sobrer i no ajuda gens." 

Tampoc és edificant dir-los que "no passa res", perquè això fa que no comprenguin el nivell de patiment que tenen. En canvi, cal empatitzar amb elles i validar els seus. 

5. Quins comentaris són adients?

Sí que són positius comentaris que se centrin en la persona: preguntar per l'escola o els amics, per exemple. I dir-li que estem contents d'haver passat una estona amb ella o, fins i tot, preguntar-li com s'ha sentit durant la reunió familiar. 

6. I si la reunió familiar se li fa una muntanya? 

Plana explica que una bona eina pot ser que la pacient pacti amb un familiar de confiança, normalment el pare o la mare, un senyal o una paraula que indiqui que no hi està còmoda i que vol marxar de la taula per parlar un moment:

"Poder parar, agafar forces i veure com s'hi pot tornar a enganxar."

En casos en què el trastorn alimentari està molt a flor de pell --just després d'un ingrés, per exemple--, una opció pot ser evitar el moment de l'àpat familiar. Que la pacient faci l'àpat acompanyada d'un familiar proper i després vagi a la reunió familiar, explica Plana.

"Aquest no és el pla A, però sí que podria ser el pla B o C i, si cal adaptar-nos-hi, no passaria res." 

7. Què li regalo? 

Un altre consell és evitar regalar-li roba o altres coses que tinguin a veure amb l'aspecte físic, ja que els pot provocar angoixa que s'ho hagin d'emprovar, per exemple. 
 

8. Cada pacient és un món 

A les pacients més greus que estiguin ingressades, la pauta, majoritàriament, és que no surtin de l'hospital. Si hi havia una previsió pròxima de tenir l'alta, sí que els àpats sovint els fan a casa, tal com explica la coordinadora de l'equip de trastorns de conducta alimentària de l'Hospital Clínic. I també si el seu tractament és només d'hospital de dia o ja estan gairebé del tot recuperades de la malaltia. 

Sigui com sigui, "en cap cas es pot obligar a menjar ningú" i, per descomptat, "no s'ha d'humiliar ni escridassar cap persona."