Alejandro Piscitelli: "Necessitem menys professors i més dinamitzadors a les aules" (i II)
Alejandro Piscitelli és un personatge encisador, un comunicador excel·lent que, amb la paraula, captiva des del primer moment. Seguir-lo ja és més complicat per la velocitat a la qual va disparant noms, projectes, records, vivències personals, i com ho relaciona tot amb l'objectiu d'explicar de quina manera les TIC han d'entrar en l'ensenyament. Aquest expert en tecnologies i professor de la Universitat de Buenos Aires va inaugurar l'ITWorldEdu2011, que es va celebrar a Barcelona el 26 i 27 d'octubre.
(continua de la part I...)
Tenim sobreabundància d'informació, però de coneixement? Cal filtrar-lo entre molt de soroll.
Sí, però mai abans havia estat tan fàcil trobar-lo.
Ha vingut a parlar de l'educació oberta 2.0, ja hem passat la 1.0? Alguns a les aules encara no se'n deuen haver assabentat.
Vivim en unes postres rogel (típiques argentines) que té múltiples capes. No hi ha una educació 2.0: hi ha la 1.0, la 2.5 o la 5.0, totes diferents segons el lloc on s'imparteix. Ara es veu l'efervescència innovadora en el sector. El teu fill amb sis anys sabia ja un munt de coses, i tu a la mateixa edat també, diferents, no tan tecnològiques però vàlides per a l'època en què vivies. Però l'escola no valora aquest coneixement tàcit.
Què valora?
L'escola és molt formal, no ensenya per aprendre sinó per avaluar. És un pacte pedagògic molt pervers on tots els alumnes del món aprenen per ser avaluats: esbrinen què volen que diguin els seus professors. El professor fa que ensenya i l'alumne que aprèn.
Ara amb Facebook, Tuenti, Twitter a les classes, s'aprèn o es desaprèn?
Tornem a les capes de la societat. A l'Argentina el govern va regalar 1.700.000 portàtils. Quan el docent arriba a classe estan a Facebook o amb jocs de guerra, aprenen o no? Amb els videojocs poden aprendre molt, però sols potser no. L'escola estava molt tranquil·la, però ara veu que les màquines interfereixen, que els obliga a prendre decisions. I em sembla inútil formar docents en les TIC.
I com fer-ho, sinó?
Les TIC no són un remei, són un llenguatge: es comunica, expressa i produeix. Que al professor li ensenyin a fer un blog sense voler no serveix per a res. Que continuï fent el que sap fer, amb el paper i la seva veu. De totes maneres, els joves aprenen moltes coses pel seu comtpe i això és imparable. En 5 anys veurem exemples tan bons com els cursos d'etnografia digital de Michael Welsh, on els alumnes produeixen audiovisuals col·laboratius. Amb poc esforç ben dirigit es pot aconseguir un gran resultat.
Jordi Adell, director del Centre d'Educació i Noves Tecnologies (CENT) de la Universitat Jaume I, proposa una assignatura anomenada "Competència digital" a les escoles d'avui. Aquest podria ser l'inici d'un canvi en l'ensenyament?
Cal anar a les lliçons del "fer". Aquest any vam fer una experiència en dues aules d'un col·legi de secundària amb el projecte Facebook. Les competències han de ser audiovisuals, que permeten expressar-te i fer vídeos. Digitals per manegar-te amb Facebook, wikis, Twitter, microblogs. Competència científica, preguntadora, etc. Però també necessites les competències emocionals. No es pot ser docent si no ets el millor comunicador del món. Si no aconsegueixes empatia amb el teu públic (els alumnes) ningú t'escoltarà.
Narcís Vives, que fa anys que introdueix les tecnologies a les aules, és una veu disruptiva i proposa no estudiar amb els llibres de text i aprendre en xarxa.
Això ho diu molt Siemens. Has d'ajuntar els que pensen que han d'ensenyar diferent, els que ho estan fent, els que coneixen una eina per ensenyar d'una altra manera i veus que hi ha molt camí fet. Acabo de parlar amb el creador de l'aplicació "Alice for the Ipad". És impressionant! El que està mostrant és la nova interfície que es mou amb les mans, i que els programadors no entenen això. Pensa que fa només 20 anys, l'única manera que tenies de prendre notes era amb el paper i el llapis. Ara vas per l'autopista i veus una muntanya i no saps què és, i treus el mòbil i et diu la seva història, un mapa, etc. És fascinant!
Com veu el moment actual socialment i políticament?
Estem en una època de mons paral·lels, de múltiples contradiccions. Les incògnites que tenim sobre la taula són enormes: Europa continuarà existint? Caurà Grècia? Arrossegarà la resta de països? Mira què va passar amb Gaddafi: li van clavar un tret, un boig, i el van enterrar en un lloc secret al desert. Ara resulta que a Tunísia posaran la llei islàmica. Per això van treure del poder Ben Ali, que almenys era pro occidental?. Què està passant amb els indignats? És seriós o no? La crisi mundial!! Tot això ho vivim constantment a Llatinoamèrica de manera natural i el que passa en aquesta banda del món ens sembla molt light. La funció del docent és ensenyar a connectar tots aquests fets. Què té a veure la crisi grega amb els docents de l'Edupunk, o la Polaroid amb la mort de Steve Jobs?
Què ha de veure?
Llegint la biografia de Jobs vaig saber que el seu heroi era el tipus que havia inventat la Polaroid.
I, per acabar, quina Polaroid faria del que serà l'educació en els propers anys?
Seria una imatge molt confusa, d'una complexitat enorme, amb moltes contradiccions, amb embrions de coses noves, que no està a l'altura dels docents ni dels polítics actuals. Potser de les properes generacions. Necessitem que s'oblidin de l'avaluació, dels continguts tancats, dels exàmens, però que recordin coses que tenen a veure amb la constància, amb la paciència, amb la indagació, que els resultats són col·lectius i arriben a mitjà termini, no de manera immediata. Però examinar no serveix per a res.
Tenim sobreabundància d'informació, però de coneixement? Cal filtrar-lo entre molt de soroll.
Sí, però mai abans havia estat tan fàcil trobar-lo.
Ha vingut a parlar de l'educació oberta 2.0, ja hem passat la 1.0? Alguns a les aules encara no se'n deuen haver assabentat.
Vivim en unes postres rogel (típiques argentines) que té múltiples capes. No hi ha una educació 2.0: hi ha la 1.0, la 2.5 o la 5.0, totes diferents segons el lloc on s'imparteix. Ara es veu l'efervescència innovadora en el sector. El teu fill amb sis anys sabia ja un munt de coses, i tu a la mateixa edat també, diferents, no tan tecnològiques però vàlides per a l'època en què vivies. Però l'escola no valora aquest coneixement tàcit.
Què valora?
L'escola és molt formal, no ensenya per aprendre sinó per avaluar. És un pacte pedagògic molt pervers on tots els alumnes del món aprenen per ser avaluats: esbrinen què volen que diguin els seus professors. El professor fa que ensenya i l'alumne que aprèn.
Ara amb Facebook, Tuenti, Twitter a les classes, s'aprèn o es desaprèn?
Tornem a les capes de la societat. A l'Argentina el govern va regalar 1.700.000 portàtils. Quan el docent arriba a classe estan a Facebook o amb jocs de guerra, aprenen o no? Amb els videojocs poden aprendre molt, però sols potser no. L'escola estava molt tranquil·la, però ara veu que les màquines interfereixen, que els obliga a prendre decisions. I em sembla inútil formar docents en les TIC.
I com fer-ho, sinó?
Les TIC no són un remei, són un llenguatge: es comunica, expressa i produeix. Que al professor li ensenyin a fer un blog sense voler no serveix per a res. Que continuï fent el que sap fer, amb el paper i la seva veu. De totes maneres, els joves aprenen moltes coses pel seu comtpe i això és imparable. En 5 anys veurem exemples tan bons com els cursos d'etnografia digital de Michael Welsh, on els alumnes produeixen audiovisuals col·laboratius. Amb poc esforç ben dirigit es pot aconseguir un gran resultat.
Jordi Adell, director del Centre d'Educació i Noves Tecnologies (CENT) de la Universitat Jaume I, proposa una assignatura anomenada "Competència digital" a les escoles d'avui. Aquest podria ser l'inici d'un canvi en l'ensenyament?
Cal anar a les lliçons del "fer". Aquest any vam fer una experiència en dues aules d'un col·legi de secundària amb el projecte Facebook. Les competències han de ser audiovisuals, que permeten expressar-te i fer vídeos. Digitals per manegar-te amb Facebook, wikis, Twitter, microblogs. Competència científica, preguntadora, etc. Però també necessites les competències emocionals. No es pot ser docent si no ets el millor comunicador del món. Si no aconsegueixes empatia amb el teu públic (els alumnes) ningú t'escoltarà.
Narcís Vives, que fa anys que introdueix les tecnologies a les aules, és una veu disruptiva i proposa no estudiar amb els llibres de text i aprendre en xarxa.
Això ho diu molt Siemens. Has d'ajuntar els que pensen que han d'ensenyar diferent, els que ho estan fent, els que coneixen una eina per ensenyar d'una altra manera i veus que hi ha molt camí fet. Acabo de parlar amb el creador de l'aplicació "Alice for the Ipad". És impressionant! El que està mostrant és la nova interfície que es mou amb les mans, i que els programadors no entenen això. Pensa que fa només 20 anys, l'única manera que tenies de prendre notes era amb el paper i el llapis. Ara vas per l'autopista i veus una muntanya i no saps què és, i treus el mòbil i et diu la seva història, un mapa, etc. És fascinant!
Com veu el moment actual socialment i políticament?
Estem en una època de mons paral·lels, de múltiples contradiccions. Les incògnites que tenim sobre la taula són enormes: Europa continuarà existint? Caurà Grècia? Arrossegarà la resta de països? Mira què va passar amb Gaddafi: li van clavar un tret, un boig, i el van enterrar en un lloc secret al desert. Ara resulta que a Tunísia posaran la llei islàmica. Per això van treure del poder Ben Ali, que almenys era pro occidental?. Què està passant amb els indignats? És seriós o no? La crisi mundial!! Tot això ho vivim constantment a Llatinoamèrica de manera natural i el que passa en aquesta banda del món ens sembla molt light. La funció del docent és ensenyar a connectar tots aquests fets. Què té a veure la crisi grega amb els docents de l'Edupunk, o la Polaroid amb la mort de Steve Jobs?
Què ha de veure?
Llegint la biografia de Jobs vaig saber que el seu heroi era el tipus que havia inventat la Polaroid.
I, per acabar, quina Polaroid faria del que serà l'educació en els propers anys?
Seria una imatge molt confusa, d'una complexitat enorme, amb moltes contradiccions, amb embrions de coses noves, que no està a l'altura dels docents ni dels polítics actuals. Potser de les properes generacions. Necessitem que s'oblidin de l'avaluació, dels continguts tancats, dels exàmens, però que recordin coses que tenen a veure amb la constància, amb la paciència, amb la indagació, que els resultats són col·lectius i arriben a mitjà termini, no de manera immediata. Però examinar no serveix per a res.
