Alemanya vol ser un país del sud: Merz diu adeu a les polítiques d'austeritat

Tants anys donant-nos lliçons sobre les virtuts de l'austeritat i al final Alemanya ha decidit posar-se a gastar diners i endeutar-se com no ho havia fet en dècades.

Com si fos un dels tan criticats països del sud d'Europa, els "malgastadors", aquells que van "provocar" la crisi de l'euro ara fa quinze anys... 

I ho ha decidit, a més, fent una maniobra perfectament legal, però que més d'un podria qualificar d'estil "república bananera": ha convocat el Parlament ja caducat, després de les eleccions del 23 de febrer, per aprovar una històrica mesura que necessita una majoria de dos terços. 

I com que amb el nou Bundestag que es constituirà en pocs dies aquesta majoria no s'hauria aconseguit, s'ha fet amb la majoria que sumaven SPD, CDU i Els Verds en el Bundestag que ara caduca.

Cavalcar després de morir

Després d'un debat amb fortes crítiques tant des de l'extrema dreta de l'AfD com de l'esquerra de Die Linke, al final el paquet s'ha aprovat amb 513 diputats a favor (en calien 489) i 207 en contra. 

Una majoria que no s'hauria aconseguit amb el que van dictaminar les urnes al febrer, a causa de la caiguda dels socialistes i dels Verds, i la pujada gens espectacular de la CDU: els tres partits sumen 413 diputats, lluny de la majoria de 489 que hauria calgut.

L'extrema dreta, amb 152 escons, i Die Linke, amb 64, haurien posat molt car el seu suport, si és que en algun moment l'haguessin arribat a oferir. 

És a dir, el canvi més important en la recent història de la República Federal Alemanya l'ha aprovat una majoria de partits morta per les últimes eleccions, però que ha pogut, com diu la llegenda del Cid, cavalcar després de morta.

Estalvis que no van frenar la recessió

El fet és que, finalment, Alemanya ja es pot saltar la norma que es va autoimposar fa deu anys. Es tracta de l'anomenat "Fre del deute", segons la qual quedava pràcticament prohibit que els governs fessin dèficit en els seus comptes públics anuals.

Així van aconseguir acumular un dels deutes públics més baixos del món. I gràcies a aquesta imatge de solvència, es podien endeutar a un tipus d'interès molt més baix que la majoria dels seus competidors. 

Però el problema ha vingut quan aquest fre del deute s'ha acabat convertint en una càrrega en lloc d'una virtut: no s'ha pogut fer una política econòmica que estimulés l'activitat, just quan més falta feia. 

Per molts problemes, conjunturals i estructurals, de sobres coneguts, Alemanya ha caigut en recessió tècnica en aquests dos darrers anys. I aquest mateix any es preveu un creixement econòmic zero, pitjor fins i tot que el 0,2% que es preveia a finals de l'any passat.

Una guerra i un trumpisme molt oportuns

Amb aquesta recessió inacabable, ja fa molts mesos que des de l'SPD, els Verds, i una bona part dels democristians, hi començava a haver consens sobre la necessitat d'acabar amb la broma de la "Schuldenbremse" (el fre del deute). 

Però, un cop convocades les noves eleccions, el flamant candidat dels democristians, Friedrich Merz, no es va alinear amb aquell consens, i repetia a tort i a dret que no acceptaria mai modificar el fre al deute, que ell continuava creient en el rigor i l'ortodòxia. Fins que va guanyar les eleccions. 

Forçat a governar amb l'SPD, i just pocs dies després de l'insultant discurs del vicepresident nord-americà davant dels dirigents europeus, Merz va veure que els aires estaven canviant, i molt. 

La constatació que el trumpisme deixava sola Europa enfront de Putin, i que s'havia d'incrementar com fos la despesa militar, el van convèncer que havia de capgirar la seva posició. 

I va acceptar acabar amb la Schuldenbremse, a canvi de la "Schulden-Wende", el "capgirament del deute", com el va batejar el diari populista Bild.

"Deute XXL"

El mateix Bild, el diari més llegit d'Alemanya i potser d'Europa, no ha parat de criticar al nou canceller per haver-se canviat de camisa tan ràpid. I no perden ocasió de batejar, o millor dit, de fotre-se'n, de la situació. 

Ara mateix, qualifiquen el nou paquet de "Deute XXL", és a dir, de proporció gegant. Un deute gegant perquè el paquet extra ha acabat sent molt més gran del que es podia pensar en un primer moment.

L'SPD, a canvi del seu suport a Merz, va forçar que, per compensar la despesa extra en defensa, es fes també un macropaquet de despesa en infraestructures. En concret, uns 500.000 milions d'euros, mentre que el de Defensa sumarà uns 430.000 milions. 

Aquests dies ha tornat a sorgir aquella vella dicotomia d'entreguerres, de si s'havia de gastar en canons o en mantega. Al final, els alemanys han decidit gastar en canons i en mantega, en la mateixa proporció.

Un deute bo o un deute dolent?

I ara què? La part bona d'aquest paquet extra de despesa és que, evidentment, serà un estímul de tipus keynesià a l'economia, que pot treure Alemanya de la seva recessió. 

I, de retruc, animar l'economia de tot Europa --els projectes d'obra pública poden ser una bona oportunitat per a les constructores espanyoles--. Instituts econòmics com el prestigiós Institut Alemany d'Investigació Econòmica, el DIW, calculen que, gràcies als dos fons, el PIB pot créixer anualment un 2% addicional els pròxims deu anys. 

Adeu, doncs, a la recessió, just quan semblava que Alemanya no sabia com sortir de la crisi .

Nous problemes per al BCE

Però aquest endeutament tindrà un preu. Els experts calculen que la taxa del deute, que actualment està en el 63%, es pot enfilar fins al 90% o 100% a l'any 2035.

Nivells "dignes" d'un país mediterrani, doncs. La inflació, evidentment, també anirà a l'alça. I entre l'endeutament més gran i l'encariment dels preus, els tipus d'interès també tendiran a pujar: a Alemanya, i a tot Europa. Una nova patata calenta per al BCE, com si no tingués prou problemes. 

I, més enllà dels termes quantitatius, força experts del país recorden que, més enllà de gastar i estimular l'economia de manera puntual, cal veure si tot això s'acompanyarà amb les "reformes estructurals" que tant agraden --sobretot a la dreta--.

Per exemple, rebaixant les cotitzacions socials de les empreses, moderant o contenint els salaris, frenant la despesa social i liberalitzant i fent més àgil l'economia.