Alerta de l'ONU contra el canvi climàtic: "calen mesures urgents de tots els països"

Les emissions mundials de diòxid de carboni, principal causant del canvi climàtic, van augmentar el 2017 després de tres anys d'estancament.

No hi ha indicis que hagin assolit el seu màxim i al ritme actual faran que, el 2100, la temperatura mitjana del planeta hagi augmentat tres graus respecte a l'era preindustrial, amb uns efectes molt greus a tots els nivells.

Són dades poc encoratjadores però molt realistes de l'informe sobre diferències d'emissions 2018, elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. És la novena edició d'un informe que avalua la distància existent entre la situació real de les emissions i el lloc on caldria arribar per pal·liar els efectes del canvi climàtic.

Entre el 2014 i el 2016, les emissions van disminuir lleugerament. Amb les dades del 2017, l'informe es pregunta si allò es devia fonamentalment a factors econòmics passatgers i no a les polítiques de reducció.

Però que les emissions baixessin aquells anys no significa que la concentració a l'atmosfera disminuís, perquè el CO₂ es manté durant molt de temps. La concentració mitjana mundial de diòxid de carboni va assolir un nou màxim i va passar de 400,1 ppm (parts per milió) el 2015 a 405,5 ppm el 2017. Això representa el 146% del valor de l'era preindustrial, abans del 1750.

Segons l'Organització Meteorològica Mundial, l'última vegada que es va registrar a la Terra una concentració de CO₂ comparable va ser entre 3 i 5 milions d'anys enrere. En aquell moment, la temperatura era de 2 a 3 °C més alta, i el nivell del mar, entre 10 i 20 metres superior a l'actual.

Compromisos insuficients

Si l'augment d'emissions no és bona notícia, encara sembla pitjor que, segons l'informe, els compromisos actuals dels diversos estats no permetran evitar l'augment màxim d'1,5 graus que, segons els experts, seria la forma de limitar els greus efectes que tindrà el canvi climàtic.

Per això, afirma, calen "mesures urgents i sense precedents per part de tots els països". Segons l'informe, per limitar l'augment a dos graus caldria triplicar els objectius de reducció d'emissions. I perquè la temperatura no augmenti més d'1,5 graus s'haurien de multiplicar per cinc.

Les emissions mundials de gasos d'hivernacle haurien de ser, el 2030, un 25% més baixes que les del 2017 per assolir un augment màxim de dos graus i un 55% més baixes si es vol mantenir la temperatura 1,5 graus per sobre de la que hi havia abans de la revolució industrial.

Polítiques fiscals

Les previsions de l'informe que avalua la diferència entre la realitat i l'objectiu necessari assenyalen que amb els compromisos actuals no només es produiria un augment de tres graus a finals de segle, sinó que aquest augment tindria continuïtat.

L'ONU afirma que el paper de les entitats subnacionals i no estatals és important perquè es compleixin els objectius dels estats. En aquests moments hi ha més de 7.000 ciutats, 245 regions i més de 6.000 empreses amb ingressos iguals o superiors als 36 bilions de dòlars que s'han compromès amb mesures de mitigació.

També afirma que la reforma de les polítiques fiscals pot resultar clau per incentivar les inversions en projectes amb baixes emissions. I apunta què es pot fer amb els diners ingressats:

"Els ingressos obtinguts per l'impost al carboni es poden destinar a reduir altres impostos, incrementar la despesa social o compensar les llars amb ingressos baixos."

Finalment, demana accelerar la innovació per reduir la disparitat entre les emissions actuals i els objectius marcats. Però per a això cal valentia:

"Les organitzacions públiques han d'estar disposades a assumir l'elevat nivell de risc en una fase primerenca que les organitzacions privades defugen."

L'exemple de l'energia solar

Posa com a exemple d'innovació reeixida la tecnologia solar fotovoltaica per produir electricitat amb la radiació del sol. Explica que, entre el 1998 i el 2015, la seva implantació va créixer a un ritme del 38%, superior a totes les previsions.

Aquesta expansió va fer possibles reduccions de costos basades en l'aprenentatge pràctic, economies d'escala, i recerca i desenvolupament. També es van reduir els marges de benefici a causa de la major competència, però això va portar a sistemes cada vegada més barats.

Entre el 1975 i el 2016, el preu dels mòduls va disminuir al voltant d'un 99,5%. Cada duplicació de la capacitat instal·lada va coincidir amb una caiguda del 20% en els costos. "Les polítiques públiques d'innovació han estat i continuen sent essencials en aquest procés al llarg de tota la cadena d'innovació", conclou.