Un any de guerra ha deixat Gaza arrasada, com la ciutat de Jabalia (Reuters/Mahmoud Issa)

Algú sap com s'acaba la guerra a Gaza? Desitjos contra realitat

Encara és hora que Netanyahu expliqui com i quan s'acaba aquesta guerra i què pensa fer amb els palestins que hi viuen un cop callin les armes
Enllaç a altres textos de l'autor

Xesco Reverter

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@xescoreverter
Actualitzat
TEMA:
Guerra a Gaza

Pocs s'imaginaven que un any després dels atacs del 7 d'octubre, la guerra a Gaza encara estaria en marxa. Quan Israel va llençar l'operació per "eliminar Hamas", calculava que doblegaria la milícia i alliberaria els ostatges amb qüestió de mesos.

De fet, al cap de set setmanes va haver-hi la primera treva i intercanvi d'ostatges i presoners. Va durar només set dies, però es confiava que tard o d'hora n'hi hauria una altra que eventualment faria callar definitivament les armes.

Els mesos van anar passant i les negociacions d'alto el foc van anar fracassant una rere l'altre. I així hem arribat al primer aniversari de la guerra, no només sense que hi hagi cap treva a la vista sinó que, amb la guerra oberta entre Hezbollah i Israel i les tensions amb l'Iran, les perspectives d'una certa tranquil·litat per Gaza encara són més minses que a l'estiu.

Benjamin Netanyahu assegura que no aturaran la guerra de Gaza fins a aconseguir "tots els objectius" que es concreten en destruir totes les capacitats polítiques i militars de Hamas perquè mai més pugui controlar, governar o ser un actor rellevant a la Franja ni pugui amenaçar Israel.

L'exèrcit jueu fa un any que persegueix aquest objectiu i encara no l'ha aconseguit. Pel camí, ha matat 42.000 persones i ha deixat el petit territori palestí arrasat.

Desplaçats fugen per enèsima vegada dels bombardejos israelians a Jabalia, nord de Gaza (Reuters/Mahmoud Issa)

Quin és el pla d'Israel per a Gaza?

El govern jueu no respon a dues preguntes clau: quant temps més pensa allargar la guerra a la Franja i quins plans té per a l'endemà. La impotent comunitat internacional també ha deixat de preguntar-li, com si ho deixés ja per impossible.

Al cap quatre mesos de començar la guerra, el ministre de Defensa israelià, Yoav Gallant, sí que va concretar com veia el futur de la Franja un cop s'acabés la guerra i Hamas quedés oficialment derrotat.

Va explicar que Israel es faria càrrec de la seguretat, que una força multinacional s'encarregaria de reconstruir-la i que els palestins portarien la gestió del dia a dia, sense especificar si per "palestins" es referia a l'Autoritat Palestina que mig governa la Cisjordània ocupada o a palestins eventualment més col·laboracionistes amb Israel.

Però Netanyahu en cap moment es va fer seu el pla de Gallant, que, de fet, va provocar molt mala maror entre els membres més extremistes del seu gabinet. Des de llavors, va quedar en un calaix i Israel no ha presentat cap projecte "per l'endemà".

Benjamin Netanyahu es dirigeix a l'assemblea de Nacions Unides el 27 de setembre (Reuters/Eduardo Muno)

 

Allargar la guerra "sine die"

L'únic pla que coneixem, per la via dels fets, és el militar: continuar perseguint Hamas fins a la "victòria total" i, en conseqüència, seguir arrasant Gaza i fer-hi la vida humana encara més inviable. Al seu temps, per l'organització islamista palestina, l'objectiu sembla que és aguantar com sigui i seguint fent l'ocupació costosa a Israel; encara que sigui de forma molt precària i impliqui sacrificar el seu poble.

La presencia militar israeliana a la Franja s'ha reduït molt respecte els primers mesos de guerra i les seves forces estan sobretot situades en punts estratègics amb incursions i bombardejos puntuals, però la disminució d'activitat no sembla que, amb el clima actual, hagi d'afavorir la possibilitat d'una treva.

De fet, les crides a l'alto el foc cauen en sac foradat una vegada i una altra i pocs observadors confien que a curt termini pugui haver-hi algun tipus d'acord formal entre Israel i Hamas.

Per no parlar de la sort del centenar d'ostatges que encara hi ha a Gaza i, amb l'escalada regional i el nou empoderament israelià, no sembla que hagin de recuperar la llibertat aviat. Ni ells ni els seus familiars tampoc s'imaginaven fa un any que el seu malson duraria tant.

Manifestació per l'alliberament dels ostatges davant la residència de Netanyahu a Jerusalem (Reuters/Ronen Zvulun)

Tot i això, ara només un 45% dels jueus israelians creu que la guerra a Gaza s'ha d'acabar ja. I encara d'aquests, només el 3% pensa que la raó per la qual cal l'alto el foc és per aturar el patiment humà (dels palestins) que el conflicte provoca; la resta el prefereix perquè tornin els ostatges a casa o perquè permetrà centrar més esforços contra Hezbollah.

I tot això ens porta a la pregunta inicial: què pensa fer Israel amb Gaza un cop la seva activitat militar sigui més escassa? Seguir allargant la guerra sense declarar-ne un final clar?

Mantenir una ocupació amb una guerra de baixa intensitat per evitar haver de decidir què hi fa després?

Aprofitar l'"estat de guerra" per Gaza per agreujar l'ocupació a Cisjordània?

Fer la vida tan impossible als palestins de la Franja confiant que acabaran marxant, extingint-se d'alguna forma o rebel·lant-se contra Hamas?

Si, com temen els palestins, aquestes hipòtesis s'imposen, com i quan es podrà començar la reconstrucció de Gaza? Com i quan podran els dos milions de desplaçats tornar a casa?

Com se suposa que hauran de viure dos milions de ciutadans a la Franja, la meitat dels quals són menors d'edat? Ells tenen clar que no tenen enlloc on anar, no poden marxar i ni ningú els vol; Gaza és casa seva i, encara que sigui un munt de runes, és l'únic lloc que tenen on anar i viure.

 

Desitjos contra realitat

El que es desprèn de l'actitud i els moviments del govern israelià és que està convençut que pot acabar per la força i la violència amb els problemes de seguretat que té amb els veïns. Pot exhibir que ha debilitat molt Hamas i Hezbollah, que els Estats Units l'hi han permès i que ningú el frenarà. I pensa que si continua bombardejant-los sense interrupció al final es rendiran i no li farà falta abordar les causes profundes i originàries del conflicte.  

Però la tàctica de Netanyahu xoca amb una realitat de la qual ja s'advertia els primers dies de guerra: "erradicar" del tot Hamas és probablement una utopia. No és un cos d'un exèrcit regular que puguis neutralitzar o un polític a qui puguis derrocar, sinó un moviment amb profundes arrels a Gaza, una idea i un concepte de resistència que difícilment es pot eliminar només per la força. I una cosa semblant passa amb Hezbollah.

Una prova és que un any després del 7-O, just aquest diumenge, l'exèrcit israelià va haver de tornar a enviar els tancs al nord de Gaza perquè Hamas, un cop més, s'hi havia en part reconstituït. O aquest mateix dilluns, la milícia ha tornat a disparar coets contra Tel-Aviv. És a dir, encara que hagi perdut a milers de milicians i s'hagi quedat quasi sense infraestructura, manté encara capacitats (i motivació) de seguir fustigant Israel.

Per regla general, les ocupacions acaben malament per als ocupants i, si no, que ho preguntin als nord-americans al Vietnam, a l'Iraq o a l'Afganistan, a les potències colonials europees o al mateix Israel en els seus 80 anys d'existència mentre hi hagi una ocupació violenta, els ocupats difícilment renunciaran a lluitar pel somni de llibertat pel seu poble.

De fet, només se m'acudeixen uns pocs casos en l'últim mig segle en què -salvant sempre les distàncies i reconeixent que les comparacions són odioses- una potència hagi aconseguit aixafar del tot o pràcticament del tot una nació que se sentia ocupada per ella: Rússia amb Txetxènia, el Marroc amb els saharauis o la Xina amb els uigurs. Són els casos amb els quals s'emmiralla Netanyahu?

Desplaçats fugen per enèsima vegada dels bombardejos israelians a Jabalia, al nord de Gaza (Reuters / Mahmoud Issa)

Israel és avui un país més segur?

Si Netanyahu pretenia fer més segur Israel, almenys de moment, ha aconseguit el contrari, i avui el 71% dels seus ciutadans jueus creuen que la seva seguretat ha empitjorat.

Ara mateix, Israel té cinc fronts bèl·lics oberts i imprevisibles, quan fa un any i un dia els tenia tots teòricament controlats. Ha començat una guerra oberta amb Hezbollah i ha envaït el Líban, l'amenaça de Hamas a Gaza no ha desaparegut, la tensió és altíssima a Cisjordània, les alarmes antiaèries continuen sonant gairebé cada dia a molts punts del país, té encara 140.000 desplaçats interns, un exèrcit estressat, arriben míssils dels houthis del Iemen i, sobrevolant-ho tot, tenim una possible guerra amb l'Iran, que ja ha atacat dos cops Israel.

Netanyahu pot dir que tota aquesta escalada és necessària per assegurar un futur de tranquil·litat per als jueus al Pròxim Orient i que ara tenen l'oportunitat d'or per acabar amb tots els seus enemics, remodelar l'Orient Mitjà i instaurar una "pax israeliana". Qui sap si li sortiran bé els plans, per bé que l'últim cop que algú va intentar canviar des de fora i per la força els equilibris de la regió (els EUA amb l'Iraq) les coses no van sortir com pensaven.

Israelians es refugien en un túnel durant l'atac de l'Iran amb míssils l'1 d'octubre (Reuters/Ronen Zvulun)

 

ARXIVAT A:
Líban Hezbollah Iran Guerra a Gaza Israel Hamas
NOTÍCIES RELACIONADES
El més llegit
AVUI ÉS NOTÍCIA
Anar al contingut