Amagats als soterranis per la por d'un bombardeig: el barri aliè i estrany de Khàrkiv

Segons la Liveuamap, una font molt útil per seguir l'evolució de la guerra, el front rus a l'est de Khàrkiv és a 8 km de distància dels límits del barri de Sóniatxni, situat al sud-est de la segona ciutat ucraïnesa. L'escassa distància i el fet que els seus edificis són la primera línia de la trama urbana de la capital, han convertit Sóniatxni en objectiu de l'artilleria russa. I els seus habitants -- els atacs russos no s'han frenat davant la presència de civils -- n'han pagat les conseqüències.

L'equip de TV3 arribem a Sóniatxni com sovint arribem als llocs. Sense cap mena de cita. Per mi és la millor manera de buscar històries: deixar-se caure en un lloc i començar a parlar, preguntar, rascar, intuir... Reconec que és un risc alt quan treballes per a televisió i el ritme dels informatius t'obliga a anar produint. Però la sensació d'aterrar a un lloc aliè i estrany, i començar des de zero a construir una història és inigualable. I Sóniatxni és un lloc aliè i estrany:

Dels milers de persones que vivien a l'enorme complex, només uns centenars s'hi han quedat. Bona part perquè són grans o estan malalts. Quan nosaltres aterrem al barri, al carrer no s'hi veu pràcticament ningú. Però el boca-orella fa que, en pocs minuts, una quinzena de persones --gairebé totes dones-- s'apleguin a la porta encuriosides.

La Liudmila Skripnik lidera el grup. És, també, la més jove, tot i que ja està jubilada. "Podria haver marxat. Tinc una neboda a Portugal, que em va invitar a anar-hi. Però, com podria marxar? Hi ha molta gent gran, aquí, i no els puc deixar sols." La gent que s'aplega al costat del bloc viuen encara als seus pisos o als pisos que els han deixat. Només baixen al refugi en casos puntuals.

La Tatiana Xestopal i la Maria Gurévitx coincideixen en l'estrès que els bombardejos generen.

"El pitjor és a la nit, oi? --es pregunta la Tatiana--. De nit estàs sola i et sents vulnerable. De dia ens podem comunicar amb més gent. De nit, tanques un ull i l'altre et queda obert. I et poses en alerta, amb les orelles dretes, com un gos caçador."

La Maria rebla la reflexió: "Cada nit... Bang, bang, bang... No ens deixen dormir fins a les tres de la matinada. Llavors sents els avions, que fan molta por. Veieu els forats arreu? Fan molta por. Aquesta és la nostra vida. Tot destruït."

Mentre parlem amb elles, un vehicle de les Defenses Territorials s'atura al nostre costat. En surten dos militars. Després d'assegurar-se de qui som, ens aconsellen marxar de la zona a causa del risc. El diàleg acaba amb l'enviament de dos soldats per escortar-nos.

Amb els soldats decidim buscar un refugi on poder parlar amb la gent que hi viu. I en pocs minuts en trobem un. L'Olga, la "fixer", demana permís i ens hi endinsem. Un petit laberint on no et pots posar dret perquè toques amb el cap al sostre acaba en una mena de menjador/habitació on l'Aleksandra Sitxevskihi mira de fer vida normal, amb una canalla de 8 i 12 anys. Viuen tancats a sota terra, temorosos dels atacs. Les sortides són escasses i esporàdiques.

"Quan necessitem gas, pugem a la casa que hem abandonat, i si encara n'hi ha, escalfem l'aigua amb l'olla, ens en passem una mica pel cos i tornem a baixar aquí volant. Si sentim les bombes, encara anem més de pressa."

Amb un fil d'electricitat aconsegueixen il·luminar aquell món d'humitat, de foscor, de desesperança. Al refugi, per on passen els tubs de subministrament de gas i aigua, hi viuen unes 16 persones, ens explica l'Aleksandra. "Però quan cauen bombes podem ser algun més."

Entre els habitants d'aquesta llòbrega estança, hi ha dos infants, també atrapats allà per la guerra. Ja freguen els dos mesos vivint en un lloc insalubre.

Sortim del refugi, respirem l'aire fresc i mirem el cel gris que ens envolta. El mateix cel que els cau al damunt, als veïns de Sóniatxni, quan les màquines de guerra russes es posen en marxa. Per cert, que Sóniatxni vol dir "assolellat". Poc apropiat per als veïns que no veuen el sol.