Amazònia i Sibèria: què perdem amb els incendis a les grans zones verdes del planeta
Els incendis cremen l'Amazònia brasilera i des de fa mesos també Sibèria, on els boscos són productors nets d'oxigen
Amb vora 6 milions de quilòmetres quadrats, l'Amazònia és la selva tropical més extensa del món. Té una gran importància ecològica, social i econòmica i els incendis que està patint provoquen, per tant, un greu perjudici.
El 60% de la superfície -uns 3,5 milions de quilòmetres quadrats- estan al Brasil, un 13% al Perú, el 10% a Colòmbia i la resta es reparteix entre Bolívia, Equador, Guaiana, Guaiana francesa, Surinam i Veneçuela. Això significa que al Brasil, més de la tercera part de la superfície total l'ocupa la selva amazònica.
D'entrada caldria aclarir que tot i que se l'anomena "el pulmó del planeta", la selva amazònica no ajuda a renovar l'aire de la Terra -de fet, els pulmons el què fan és prendre oxigen i expulsar diòxid de carboni. És cert que aquest bosc immens absorbeix una gran quantitat de CO2, que les seves plantes utilitzen per créixer, i pel procés de fotosíntesi generen oxigen. Però la flora té una renovació constant i per això també moren molts vegetals, que es descomponen i alliberen diòxid de carboni a l'atmosfera. El balanç d'oxigen està aproximadament equilibrat.
Això no significa que la desforestació que pateix no sigui un greu problema. D'entrada, perquè el fum emès pels focs s'han escampat per altres zones del Brasil i fins i tot van provocar que en ple dia el cel de Sao Paulo, ciutat situada a més de 3.000 quilòmetres, s'enfosquís.
L'aigua i la biodiversitat
En anglès les selves tropicals s'anomenen "rainforest" (boscos de pluja), perquè les plantes envien grans quantitats d'aigua a l'atmosfera -en el procés anomenat evapotranspiració. I això crea la típica nuvolositat que cobreix bona part de la superfície. L'aigua de l'evapotranspiració també va a parar als rius i d'allà als oceans. Tot això la converteix en un element molt important en el cicle de l'aigua, el règim de pluges i la regulació del clima.
L'Amazònia també conté la diversitat més gran d'espècies vives de la Terra. És el gran banc de biodiversitat del planeta, amb milions d'insectes i bona part dels ocells, peixos, mamífers, amfibis i rèptils del planeta. A més, moltes d'aquestes espècies, sobretot les de plantes i les dels animals més petits, com insectes, encara no han estat descobertes i, per tant, classificades. I la destrucció de la selva pot fer que algunes desapareguin sense que ho hagin estat.
A part de la riquesa que suposen per a l'ecosistema i del paper que juguen per afavorir tant la renovació del bosc com en l'agricultura, presenten un gran potencial en medicina. La major part dels fàrmacs deriven de plantes o fongs. Un exemple emblemàtic és el taxol, un anticancerígen que es va descobrir a l'escorça del teix i que després ha pogut ser sintetitzat químicament.
La desforestació destrueix biodiversitat i així elimina fàrmacs potencials que es podrien descobrir entre els milions d'espècies que hi ha a l'Amazònia.
Els boscos de Sibèria
En aquest sentit, l'Amazònia té molta més importància que altres selves tropicals. La segona més extensa es troba a Indonèsia, on es destrueixen per a l'obtenció de fusta i per aclarir terreny i produir oli de palma. Hi ha altres països amb selves tropicals de menor superfície, però que 'estan destruint a una velocitat creixent: Costa d'Ivori, Ghana i República Democràtica del Congo.
Però des del punt de vista de l'escalfament global hi ha altres boscos més importants, com ara els boreals de Sibèria. I aquests també estan patint grans incendis. En aquests boscos siberians els arbres creixen molt més a poc a poc i absorbeixen més CO2 del que després alliberen. Per tant, sí que són productors nets d'oxigen.
Segons Greenpeace, aquest any s'han cremat a Sibèria 12 milions d'hectàrees -120.000 quilòmetres quadrats- de bosc. Això significa l'emissió de moltes tones de CO2. A més, destrueix una part del bosc, que no torna a absorbir oxigen fins que no comença a recuperar-se, i té altres efectes. El sutge cau en el gel i l'ennegreix, impedint així que reflecteixi part de la radiació solar per ajudar a que la temperatura augmenti menys.
D'altra banda, més enllà dels incendis, l'escalfament global accelera la fusió del permagel o sòl permanentment glaçats. I això allibera el gas metà que tenia capturat. El metà és un gas d'hivernacle més potent que el CO2 i, per tant, la fusió del gel permanent incrementa l'escalfament global, que porta a fusió de més gel.
