Angélica Liddell posa en escena el funeral de Bergman per inaugurar el Festival d'Avinyó

Angélica Liddell explica que la seva relació amb el públic d'Avinyó és com d'un festeig i que sempre hi arriba amb l'emoció d'una núvia. El director del festival, el portuguès Thiago Rodrigues, pronosticava un parell d'hores abans de la inauguració al Palau dels Papes que després de l'estrena de "Dämon" aquest idil·li culminaria en matrimoni.

L'única cosa que podia esguerrar-ho era la pluja. A les vuit del vespre queia un fort xàfec sobre Avinyó que va deixar els carrers deserts d'aquesta ciutat que, durant tres setmanes, bull teatre a cada racó. Però no va ser la pluja el que va endarrerir un quart d'hora l'estrena, sinó les fortes mesures de seguretat per entrar al Palau dels Papes. A un mes i mig dels Jocs, l'alerta terrorista a França és màxima i al públic se'ns van requisar els paraigües a l'entrada, amb la promesa que els podríem recuperar a la sortida.

Arrenca "Dämon" i un actor interpretant Joan Pau II travessa un escenari forrat de vermell. Se'ns recorda que som al Palau dels Papes i unes ombres darrere els vidres homenatgen les ànimes de totes les persones que van ser torturades i mortes entre aquestes parets en nom de la religió catòlica.

Quan Angélica Liddell apareix a l'escenari ho fa vestida de blanc, com la núvia que se sent a Avinyó. Però "Dämon" és un funeral, inspirat en el del cineasta suec Ingmar Bergman, que ell mateix va escriure com si fos un guió després de veure a la televisió el funeral de Joan Pau II. I si alguna cosa comparteix Liddell amb Bergman és l'odi als crítics. A falta de poder donar-los un cop de puny com va fer una vegada Bergman, Liddell es conforma a donar-los una bufetada dialèctica i passa comptes a l'escenari, amb noms i cognoms, amb tots els crítics francesos que l'han atacat.

El funeral continua amb l'homilia, com ella mateixa la qualifica, on aboca tots els temes que l'obsessionen: la hipocresia, el desamor, la lletjor, la violència i, sobretot, últimament, la vellesa, la decrepitud dels cossos, la soledat, i la por a la mort. És irreverent, escatològica, agressiva, no permet concessions, posa un mirall a l'espectador perquè vegi la seva pròpia putrefacció. Fa "pornografia de l'ànima humana", parla de tot allò que no diríem mai en un sopar amb amics. I citant "El somni" de Strindberg repeteix una vegada i una altra "quina pena li fan les persones". El públic aguanta en silenci, uns pocs marxen, d'altres aplaudeixen tímidament o aproven amb crits alguns dels missatges de Liddell.

Tornen a l'escenari Joan Pau II i un vell despullat que podria ser Ingmar Bergman i que vol saber quan morirà. A escena, un nen amb els ulls tapats, unes joves despullades i un grup de gent gran en cadira de rodes. Les tres edats, representació clàssica de la fugacitat de la vida. El dimoni de la vanitat, vermell, travessa l'escenari. El públic fidel de Liddell pot reconèixer que és el David Abad, un jove invident de Salt que ja ha participat en cinc espectacles de l'artista.

Ara sí, arrenca el funeral de Bergman, però aquí tampoc hi ha cap concessió a la bellesa. Els moments on es canten els salms o es toca música, uns sons estridents i desagradables fan que et vulguis tapar les orelles. Marxen els intèrprets i Angélica Liddell es queda sola a l'escenari amb el taüt del seu estimat Bergman. I aquí apareix la Liddell més vulnerable, la que confessa tenir por de la soledat per obligació, de patir una demència com la dels seus pares, la que paeix malament les crítiques, però no pot evitar sortir i exposar-se a l'escenari i la que es pregunta fins quan el seu cos aguantarà l'exigència del seu teatre.

Alça la mirada al cel per comprovar el que el públic ja nota: comença a ploure... primer una pluja molt fina, però es va animant. Angélica Liddell acaba amb calma els cinc minuts que queden d'espectacle mentre el públic aguanta estoicament a les butaques pensant en aquell paraigua que els hi han requisat a l'entrada. S'acaba, sona "It's a sin" de Pet Shop Boys i el públic del Palau dels Papes acomiada la seva núvia, l'artista nascuda a Figueres, amb un aplaudiment curt, però intens, com comença a ser-ho també la pluja. Si la dita que diu Ingmar Bergman també serveix per a una inauguració que el Festival d'Avinyó no podia començar amb més bons presagis.

L'espectacle es podrà veure al Teatre Lliure dins del Grec Festival, del 19 al 21 de juliol, però les entrades fa dies que estan exhaurides.