Aplanar la corba abans no s'acceleri, gran lliçó del coronavirus per l'escalfament global

Apareix de sobte i en poques setmanes domina la nostra activitat. Ens empeny al col·lapse i cal fer el que sigui per frenar-lo, perquè el seu creixement és exponencial.

Alguns no ho volien veure, però els fets s'han imposat. Amb contundència. El coronavirus pot col·lapsar el sistema de salut en pocs dies. Fins i tot en els països més poderosos.

Aquestes setmanes s'han evidenciat moltes coses: que la salut és el més important, i l'alimentació, i la comunicació; que els serveis públics són clau; que molts poden ser herois; que podem canviar ràpidament els costums... Però també s'ha evidenciat que cal aplanar les corbes exponencials; i aquest aprenentatge ens prepara per a les corbes dels anys que viurem: la pèrdua de biodiversitat i la crisi climàtica.

Qui s'ho podia imaginar?

Els científics. Perquè fa dècades que coneixen l'exponencialitat, un fenomen que no succeeix per atzar, sinó seguint les dinàmiques de sistemes, on molts elements es relacionen contínuament entre ells.

Dinàmiques que permeten preveure què pot passar. Per això feia anys que s'esperava una pandèmia, perquè hi ha molts factors perquè n'hi hagi.

La desforestació i el comerç de fauna silvestre fan més fàcil que els virus saltin entre espècies; els avions els faciliten viatjar a gran velocitat; i la contaminació urbana fa més vulnerables els humans.

L'escampada del coronavirus

El primer cas de coronavirus es va detectar el novembre i cinc mesos més tard s'han registrat 190.000 morts. Inicialment el virus va saltar de pangolins a un humà, en un mercat de Wuhan, Xina, i d'allà es va escampar entre els humans per tot el món. A més contactes entre humans més transferència del virus, en un procés que es realimenta.

La realimentació que és una dinàmica bàsica dels sistemes, com ho és el retard en l'aparició de les conseqüències; en el coronavirus els infectats poden trigar dues setmanes en presentar símptomes.

Quan les realimentacions no es compensen entre elles, algunes poden créixer exponencialment, i si es manté la tendència exponencial el sistema fa un canvi brusc i s'estabilitza en un altre estat, en el que alguns elements desapareixen; en el coronavirus, hauria estat el col·lapse del sistema de salut.

Es pot intervenir en la dinàmica d'un sistema regulant-lo, modificant les realimentacions abans no s'acceleri massa. En el coronavirus s'han regulat les realimentacions, amb confinament, distanciament, reforçant el sistema de salut, mascaretes, etc.

Biodiversitat és salut

La biodiversitat protegeix els humans. Perdre biodiversitat incrementa el risc de pandèmies, especialment de les que provenen d'animals, que són la majoria: a l'última dècada el 71%.

L'informe més complert sobre la biodiversitat del planeta, el va publicar IPBES, la plataforma de l'ONU sobre biodiversitat, el maig del 2019. Les conclusions són demolidores: des del 1970 els humans han eliminat el 60% de les poblacions de fauna salvatge; han modificat el 75% dels ambients terrestres; i 1 milió d'espècies són en risc d'extinció. L'agricultura i la pesca són les causes principals.

La pèrdua de biodiversitat empeny a una extinció massiva d'espècies. L'anterior va acabar amb els dinosaures, aquesta l'empenyem molt més ràpidament.

Podem protegir la biodiversitat?

Sí. Regulant el sistema, com hem fet amb el coronavirus. Frenant les realimentacions abans que les corbes exponencials s'accelerin massa. Fent grans reserves naturals.

Els científics proposen un Acord Global per la Natura (Global Deal for Nature, GDN) per protegir estrictament el 30% del planeta i reservar un altre 20% com a zona d'estabilització, pel 2030. Protegir el 50% del planeta contribuiria, a més, a mantenir la temperatura global per sota de l'1,5º C d'escalfament, ja que els ecosistemes estables mantenen estable la temperatura.

Aquesta proposta és un dels grans temes de l'agenda global del 2020. S'havia de debatre a la Convenció sobre Diversitat Biològica de l'ONU, prevista per l'octubre a Kunming, Xina, però s'ha ajornat pel coronavirus i està pendent de nova data.

Corbes d'escalfament

La primera gran alerta sobre l'escalfament global la va donar James Hansen, el 1988, des del Congrés dels Estats Units. Hansen, que durant més de 30 anys ha dirigit un destacat laboratori de la NASA, és probablement el climatòleg més respectat del món. El 2018 va alertar que hi ha indicadors de què l'escalfament s'està accelerant.

Corba d'escalfament de James Hansen i Makiko Sato:

Aquest abril del 2020, científics de la Universitat de Columbia i de la NASA, entre altres, han publicat un estudi amb nous descobriments sobre el desglaç de Groenlàndia: va més ràpid del que sabíem i el 2019 va batre un nou record, només al juliol es va fondre l'equivalent a 80 milions de piscines olímpiques.

Fa uns dies James Hansen reflexionava sobre la diferencia entre la corba del coronavirus i la de l'escalfament. Diferencia en el retard en l'aparició de les conseqüències, de:

"Dies i setmanes pel coronavirus, però de dècades i segles pel canvi climàtic, i això fa que aquest sigui molt més difícil d'afrontar i més perillós, ja que pot donar una resposta exponencial difícil de controlar (...) Ara entenem que una intervenció primerenca fa relativament més fàcil la feina".

Com frenar l'escalfament?

Regulant el sistema. Frenant les realimentacions, abans que les corbes exponencials s'accelerin massa. Reduint les emissions de gasos d'efecte hivernacle.

Fins el febrer del 2020 les tendències portaven a superar l'1,5º C d'escalfament el 2028. I des del 2018 sabem que l'1,5º C (i no els 2º C com es considerava fins aleshores) és la línia vermella, el punt de no retorn en el sistema climàtic, que generaria dinàmiques que es realimentarien exponencialment.

Per evitar-ho cal una ràpida reducció de les emissions. El Programa pel Medi Ambient de l'ONU (PNUMA) calcula que s'haurien de reduir les emissions un -7,6% anual, des del 2021, per arribar a un -55% el 2030. Cal una brusca reducció del consum de petroli, carbó i gas, entre altres mesures.

Un canvi brusc, aquesta dècada?

També aquest abril un estudi ha alertat que els ecosistemes podrien col·lapsar de sobte, des d'aquesta dècada. És la conclusió d'analitzar l'impacte de l'escalfament global en 30.000 espècies. El col·lapse començaria als oceans tropicals, durant la dècada del 2020, i s'estendria en cascada cap a boscos tropicals i latituds més altes, durant les dècades del 2030 i del 2040.

El risc d'un canvi biofísic massiu i ràpid des d'aquesta dècada, és també la conclusió d'altres estudis anteriors. Un d'ells el van publicar el 2012 un grup de 22 destacats científics internacionals, que alertaven que "ens aproximem a un canvi d'estat en la biosfera de la Terra" que podria començar durant la dècada del 2020.

Aquell estudi va ser el que va motivar la producció de Demain (Demà), un documental francès, famós fa uns anys, que visibilitzava iniciatives ciutadanes per canviar tendències en l'alimentació, l'energia, l'economia, etc.

Aplanar les corbes aquesta dècada?

Quan sinó? Caldria regular el sistema de forma brusca, frenar les realimentacions abans que les corbes exponencials s'accelerin massa.

Sembla impossible, però amb el coronavirus ho estem fent, estem posant tot l'esforç en aplanar les corbes: el 50% de la població mundial s'ha confinant, l'activitat econòmica s'ha reduït dràsticament, i el sector del petroli s'ha empès al límit de la fallida. Ens estem sortint, com podem, però ens estem sortint.

El coronavirus ha evidenciat que podem canviar ràpidament a nivell planetari i que compartim un futur comú.

Ara cal protegir la biodiversitat en el 50% del planeta i reduir les emissions un -55%, durant aquesta dècada del 2020.

Feina per a tothom? No ens l'acabarem pas...

Reduir les emissions bruscament, des d'ara mateix, és molta feina... Implica instal·lar molta renovable, fer moltes infraestructures, rehabilitar energèticament molts edificis. Adaptar-nos implica relocalitzar l'alimentació i altres productes essencials, que no poden dependre majoritàriament de proveïdors de molt llarga distancia, implica retirar-nos de la línia de costa, moure línies de comunicació.

Cal adaptar la indústria i els serveis fonamentals. I destinar més gent a treballar en salut, en serveis socials, en ciència....

Canviar de mentalitat

Tenim un problema sistèmic; hem d'entendre'l, canviar costums i seguir els coneixements científics. Com faríem en una malaltia greu. El risc final, com en una malaltia greu, és una fallada multiorgànica.

El repte pot aclaparar, però és l'oportunitat d'adaptar-nos a les dinàmiques del sistema Terra. I necessitem una actitud adequada per afrontar el repte que ens toca assumir.

Fa pocs dies, Antoni Trilla, cap d'Epidemiologia de l'Hospital Clínic, reflexionava sobre els equips sanitaris que lluiten en primera línia contra el coronavirus. Ell destacava que, per damunt de tot: "El que més ens ajuda és la nostra resiliència: la capacitat d'adaptar­se positivament a situacions adverses."