"Aquesta és la filla del que es va suïcidar": reclamen combatre l'estigma i el silenci

"És una solitud immensa. No coneixes a ningú més que li hagi passat". Quan el fill de la Cecília Borràs es va suïcidar, ella es va trobar que aquesta és una experiència que "no se sol compartir": el suïcidi encara és un tabú a la nostra societat i sovint les persones de l'entorn no saben amb qui parlar-ne.

Per cada suïcidi -a Catalunya n'hi va haver 601 l'any 2020-, entre 6 i 10 persones queden afectades de manera significativa. Són els anomenats "supervivents", que viuen amb l'estigma que encara envolta aquest fet i la culpa per no haver pogut ajudar la persona que s'ha suïcidat. No són només familiars, sinó que poden ser amics o qualsevol persona de l'entorn.

"Un suïcidi és com un tsunami. La xarxa d'afectats dependrà del vincle emocional, pot ser la família directa però no només. En un centre de treball, per exemple, poden quedar profundament afectades moltes persones", explica Carles Alastuey, vicepresident de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS). Aquest 20 de novembre es commemora el Dia Internacional dels Supervivents.

Les persones que han viscut de prop un suïcidi tenen un risc alt de desenvolupar un dol patològic, o sigui, que acabi en un trastorn, i "poden tenir ells mateixos temptatives suïcides. En tenen un risc un 40% més alt que el del seu grup d'edat", alerta Alastuey.

Un dol que pot ser traumàtic

Un suïcidi "és una mort molt violenta, que sovint té lloc en l'entorn familiar, al domicili, i és la família qui troba la persona morta i la veu, amb una situació que pot tenir les característiques d'un assassinat", afirma Alastuey. A més, de vegades la causa de la mort no queda clara i "la família queda exposada a una investigació" per determinar-ho.

"Els primers mesos o anys són duríssims, tot queda eclipsat per una mort violenta i sobtada que genera un patiment bestial. I arriba la fase de l''i sí'. 'I si hagués fet això o allò?'", explica la psicòloga Begoña Elizalde, que coordina el grup de dol del Col·legi de Psicòlegs.

La culpa, que hi pot ser en qualsevol mort, és un element especialment devastador en els suïcidis. Això ve de la nostra base sociocultural. "Som fruit de la societat judeocristiana on vivim: més enllà de les creences de cadascú, la culpa és en la nostra base de pensament".

"Hi ha molts perquès i no tenen resposta mai". Es recomana buscar ajuda psicològica per prevenir que el dol derivi en trastorns.

Com acompanyar una persona que està de dol per un suïcidi

Acompanyar una persona que està passant un dol per suïcidi no és senzill i, segons Elizalde, cal actuar "com una parella de ball, on la persona de dol marca el ritme: si vol parlar del mort en parlem, si vol anar a comprar l'hi acompanyem, si estem anant a la botiga i de cop vol girar cua no insistim, etc."

Consells com "distreu-te" o "apunta't a una activitat" són contraproduents. La psicòloga recomana: "Quan la persona de dol vegi que algú, de bona fe, li diu un tòpic o li dona una instrucció que no li serveix, si té forces, digui: 'Moltes gràcies per això que em dius, però a mi això no m'ajuda".

"El que pesa no és la soledat, sinó l'absència", explica Elizalde.

Silenci i estigma

La invisibilització del suïcidi i el fet que no se'n parli obertament afecten també els supervivents. "Una pacient em deia que veia que la miraven pel carrer i deien: 'aquesta és la filla del que es va suïcidar'. Perds la identitat pròpia per ser un annex d'aquell tipus de mort que ha patit un parent teu", diu Elizalde.

"Cal assenyalar que és una mort que existeix a gairebé totes les famílies, com el càncer", diu Elizalde. De fet, el suïcidi és ja la primera causa de mort entre la població de 15 a 34 anys, davant dels accidents de trànsit. Les temptatives de suïcidi van augmentar un 27% en joves de fins a 18 anys durant el primer any de pandèmia, segons dades de Salut de l'abril.

"Ens pensem que no afecta tothom i sí: és un fenomen transversal, a totes les edats, tots els països, no només en societats industrials... L'OMS fa vint anys que diu que és una pandèmia, és obligatori que els governs hi intervinguin", diu Alastuey.

"El suïcidi és part de la conducta humana i qualsevol persona en moments durs pot tenir pensaments suïcides", avisa. "L'hem d'abordar com ho fem amb la Covid, la sida o el càncer: per què prevenim aquestes morts i les que són per suïcidi no?". Els supervivents reclamen recursos de caràcter terapèutic, xarxes d'acompanyament i sobretot pedagogia sobre salut mental.

"Per què no es fan espots de sensibilització? Quan les xifres són les que són. Per què accidents de trànsit sí i suïcidis no?", reclama la Míriam Farelo, que va sobreviure al suïcidi d'una germana.

Els supervivents reclamen que es parli del tema per ajudar a combatre'l. El silenci, avisen, és contraproduent.

"El que necessitem són espais on es pugui parlar", diu Farelo.

Parlar del suïcidi, però no de qualsevol manera

"Si poden copiar la manera com la persona que ha sortit a les notícies es va suïcidar, hi ha un risc de contagi" en persones vulnerables, alerten des de l'entitat de salut mental Obertament, que el 2018 va analitzar com es parla del suïcidi als mitjans de comunicació.

Alguns estudis apunten que això passa tant en peces informatives com en productes de ficció. La precaució a l'hora d'informar del tema la recullen llibres d'estil com el de la CCMA.

Però això, segons l'entitat, no vol dir que no se n'hagi d'informar: parlar del suïcidi és la manera de trencar l'estigma que l'envolta.

Algunes de les recomanacions que fan són no donar detalls del mètode o del lloc on ha tingut lloc, no fer servir paraules inculpatòries com "cometre" un suïcidi, no atribuir-lo a una malaltia mental si no se'n té la certesa absoluta o no romantitzar els suïcidis de persones famoses.

I sobretot, donar veu a gent que ha tingut intents i se n'ha sortit i parlar menys de les causes i més de les alternatives i solucions. "Hem de fer aquesta pedagogia perquè la gent a qui li passa sàpiga que ho pot dir i que a més aquest comentari pot ser ben acollit, tenir un acompanyament i una comprensió", rebla Alastuey.