Arrenca la Comissió Von der Leyen II: quines dificultats es pot trobar el govern d'Europa?

Han passat gairebé sis mesos de les eleccions europees, però és ara, al desembre, quan es posa en marxa la nova Comissió Europea. Aquest diumenge ha començat el segon mandat d'Ursula von der Leyen com a presidenta de l'executiu comunitari després que dimecres el Parlament Europeu li aprovés (no sense suar-ho de valent) el seu Col·legi de Comissaris; el seu Consell de Ministres, per entendre'ns. 

N'hi ha vint-i-sis, de comissaris, més la presidenta: 27. Un per cada estat membre. És un repartiment territorial, però també es busca una paritat de gènere que aquesta vegada no s'ha aconseguit (60% homes i 40% dones). I després hi ha el pes polític de cada cartera, que sempre fa de mal repartir perquè probablement ningú quedarà mai del tot satisfet. 

Von der Leyen va proposar que un dels seus vicepresidents sigui Raffaele Fitto, un italià de l'extrema dreta de Georgia Meloni, que assumirà la cartera de Cohesió i Reformes. És el primer vicepresident d'extrema dreta que té la Comissió i aquesta realitat no agrada gens als Socialistes, el segon grup del Parlament Europeu. 

Però a altres eurodiputats, sobretot els espanyols del Partit Popular, no els agrada gens que carteres amb molt de pes, com la de Transició Justa i la de Competència, recaiguin en mans de la socialista espanyola, Teresa Ribera, que a més, també és vicepresidenta de la nova Comissió. 

Aquestes reticències creuades van estar a punt de fer descarrilar l'aprovació de la nova Comissió Europea. Ni a les files populars ni a les socialistes es va respectar la disciplina de vot i això va fer que el nou Col·legi de Comissaris rebés el vistiplau parlamentari amb una majoria molt minsa: 370 eurodiputats a favor, 282 en contra i 36 abstencions.

La geometria variable condicionarà la legislatura 

La votació a l'Eurocambra del nou Col·legi de Comissaris va evidenciar que l'anomenada "majoria proeuropea" que integren les forces centristes --populars, socialistes i liberals-- no es pot donar per garantida.

I de tota la negociació política que va precedir la votació es pot despendre que el principal partit, el Partit Popular Europeu de Manfred Weber, no tindrà inconvenient a passar el rasclet entre els escons de l'extrema dreta quan li convingui, sobretot entre els ultraconservadors (els de Meloni). 

A Estrasburg ja ha arrelat la denominació de la "majoria Veneçuela", en referència a l'aprovació d'una resolució sobre les eleccions veneçolanes que es va aprovar gràcies als vots de populars (PPE), ultraconservadors (ECR), extrema dreta populista (PfE) i extrema dreta euroescèptica (ESN). 

Qualsevol majoria a l'Eurocambra necessita el concurs del Partit Popular Europeu, que és qui té la paella pel mànec. Però el seu flirteig amb l'extrema dreta és un avís per a qui pretengui que se li aprovin lleis. I qui acostuma a proposar lleis són els governs, en aquest cas, la Comissió Europea.

Les cotilles de la Comissió Europea 

El nou executiu comunitari, integrat per membres dels populars (16), socialistes (5), liberals (4) i extrema dreta (2), s'haurà d'entendre amb el capritxós arc parlamentari de l'Eurocambra.  

La prioritat serà modular les propostes perquè atrapin les forces centristes de populars, socialistes i liberals. Potser amb la participació dels Verds en algunes ocasions; potser amb la dels ultraconservadors en d'altres, que ja ha quedat clar que fins i tot els socialistes trenquen el cordó sanitari si no els queda més remei, com en la votació de dimecres quan van haver d'avalar el vicepresident Fitto.

Però són els populars els que tenen tot el poder de condicionar les polítiques de la Comissió Europea, perquè ja han evidenciat que no els tremola el pols si es propicia la "majoria Veneçuela".  

Aquest és un cartutx poderós a l'hora de negociar amb la Comissió. Les propostes que faci hauran d'agradar prou al PP perquè no amenaci de votar-les amb l'extrema dreta. A la pràctica, dossiers aprovats a l'anterior legislatura com el Pacte per la Migració o la llei de la restauració de la naturalesa podrien tenir un sentit molt diferent o, senzillament, podrien no haver-se ni tan sols votat en l'actual context. 

Aquesta és la principal cotilla de la Comissió Europea quan hagi de treballar amb el Parlament. Però la Comissió Europea també té cotilles internes. 

El rol dels comissaris i dels vicepresidents respon a un entramat dissenyat per Ursula von der Leyen, que és qui ha posat nom a cada cartera en funció de les polítiques que vol impulsar. La idea de la presidenta és que la feina sigui transversal i que cada iniciativa s'hagi de treballar com més col·legiada millor i no a través de departaments estancs. 

A tall d'exemple, la socialista Teresa Ribera com a responsable de Transició Justa, Neta i Competitiva i també de Competència haurà de parlar, i molt, amb el liberal Stéphane Séjourné, titular d'Estratègia Industrial, per consensuar línies d'actuació.

L'esquema pot tenir tot el sentit del món, però també pot comportar xocs de competències, superposicions de funcions que, en última instància, hauria de resoldre la presidenta de la Comissió Europea. 

Qui vulgui malpensar pot aferrar-se a aquest argument: el disseny del Col·legi de Comissaris ideat per Von der Leyen és raonable i busca l'eficiència, sí; però facilita que el tarannà presidencialista que va exhibir en el seu primer mandat pugui persistir durant el període Von der Leyen II. 

Quin serà el paper dels estats membres?

L'arquitectura institucional de la Unió Europea té tres potes fonamentals: la Comissió, el Parlament, però també el Consell Europeu, és a dir, els 27 estats membres. Cal que hi hagi acord entre els tres actors perquè les polítiques tirin endavant. I aquesta balança a tres pot jugar a favor de la nova Comissió Europea. 

Ja hem dit que pel que fa a l'Eurocambra Ursula von der Leyen pot trobar-hi moltes cotilles causades per l'aritmètica parlamentària, però també perquè dins el seu propi grup, el Partit Popular Europeu, no hi trobarà gaire complicitat. Els populars espanyols, la segona delegació del grup, ja han demostrat els últims dies que estaven disposats a fer caure el Col·legi de Comissaris a canvi de barrar el pas a Teresa Ribera.  

Però Von der Leyen tampoc pot confiar en el president del grup, el també alemany Manfred Weber, que fa cinc anys aspirava a presidir la Comissió i va veure com el lloc se'l quedava Von der Leyen. A Brussel·les és força estesa la tesi que la rancúnia ha fet forat. 

En canvi, Ursula von der Leyen té una gran relació amb el socialista António Costa. I això no és anecdòtic. El socialista portuguès des d'aquest diumenge 1 de desembre és oficialment el president del Consell Europeu en substitució de Charles Michel. 

Von der Leyen té ben comprovat que tenir els estats membres a favor és la millor eina per desbrossar els camins interinstitucionals de la UE dels nombrosos obstacles que s'hi amaguen. I per començar, també és bo tenir els principals estats de la teva banda. Potser per això França té una vicepresidència de la Comissió, com la té Itàlia, i com la té Espanya; a banda que la mateixa presidenta és d'Alemanya.

Quan tens els grans de cara, quan els tractes bé, aquestes capitals poden arrossegar més fàcilment la resta. Tot hi ajuda, també que qui moderi les cimeres de líders sigui algú com António Costa que, a diferència de Charles Michel, saps que no et posarà traves. La relació Michel-Von der Leyen ha estat poc edificant, per dir-ho així. 

I resulta que al Consell Europeu s'hi ha d'edificar el consens, especialment a l'hora d'abordar els dossiers més delicats. La unanimitat dels estats membres és imprescindible en una carpeta vital: la política exterior de la Unió Europea. Recau en l'estoniana Kaja Kallas, vicepresidenta de la Comissió i cap de la diplomàcia, que relleva Josep Borrell en el repte de comandar la UE en un món de superpotències cada cop més allunyades de Brussel·les.  

Lidiar amb un món amb Trump, Xi, Putin... requereix un govern fort a Brussel·les. La nova Comissió Europea d'Ursula von der Leyen té l'obligació d'assegurar-se fortalesa i unitat. Dos valors amenaçats per una geopolítica global imprevisible i per un ecosistema europeu intern força enverinat.