Barcelona crea un telèfon per prevenir el suïcidi arran de la crisi de la Covid

Un telèfon de prevenció del suïcidi (900 92 55 55) que funciona les 24 hores i un nou punt d'atenció per oferir suport a l'entorn més proper de les persones amb ideacions o amb una conducta suïcida són les mesures concretes que l'Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa dins l'estratègia de prevenció del suïcidi a la ciutat.

Les mesures, d'acord amb el Pla Director de Salut Mental i Addicions de la Generalitat de Catalunya, estan relacionades amb el pla de xoc en salut mental que ha engegat el consistori per fer front a la crisi generada per la pandèmia de la Covid-19.

El servei funciona en col·laboració amb la Fundació Ajuda i Esperança, que ha habilitat una línia vinculada al Telèfon de l'Esperança per atendre específicament les trucades on es presentin ideacions o conductes suïcides.

El número d'atenció gratuït és el 900 92 55 55, està operatiu 24 hores al dia durant 365 dies a l'any i comptarà amb una presència diària de 5 voluntaris.

Aquestes persones estan seleccionades, formades i capacitades per atendre aquests tipus de trucades i el servei compta amb la coordinació i supervisió del personal de l'àmbit de la psicologia i amb un comitè d'experts professionals vinculats al Codi Risc Suïcidi de la Generalitat de Catalunya, el 061, l'Hospital Sant Pau, l'Hospital del Mar, l'Hospital Sant Joan de Déu, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat de Barcelona (UB) i les associacions Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS) i Associació Catalana per a la prevenció del Suïcidi (ACPS).

El nou servei, que va començar a funcionar a principis d'agost, està dut a terme per voluntaris que intenten establir complicitats amb els que hi truquen, entendre el seu patiment i avaluar el risc de suïcidi imminent. Una de les voluntàries, Alicia Rojas, explica:

"Els primers segons són molt importants perquè determinen si seràs capaç de posar en pràctica tot el bagatge. Estableixes comunicació i confiança per actuar en benefici de la persona que truca i parteix des del respecte i l'escolta activa. És important guiar-te per intuïció i valorar quin nivell d'angoixa té l'interlocutor. El principal objectiu és avaluar el risc imminent. Si la persona que truca està sol, si té mitjans al seu abast per treure's la vida... però sense envair la seva intimitat."

En la mateixa línia s'expressa Sergi Garcia, psicòleg coordinador del servei de prevenció del suïcidi de la Fundació Ajuda i Esperança:

"Quan rebem una trucada, valorem el risc i intentem vincular aquesta persona amb els recursos assistencials. I si hi ha una situació imminent de risc, activem el 061. Som la porta d'entrada a tots els recursos que ofereix la sanitat pública. Més enllà de l'escolta i acompanyament, fem de radar per detectar situacions."

De moment, s'han atès un centenar de trucades, que suposa una mitjana de gairebé quatre al dia. D'aquestes, 36 persones amb conducta suïcida, 17 de familiars i entorn de persones amb conducta suïcida i 4 de supervivents de mort per suïcidi. També s'han atès dos suïcidis en curs i un rescat mitjançant l'activació del 112.

El codi risc suïcidi, una eina amb cinc anys de vida

Aquest nou servei s'afegeix a l'anomenat codi risc suïcidi (CRS), un protocol d'actuació amb persones que acudeixen a urgències hospitalàries amb ideació (pensaments) i temptativa de suïcidi.

El CRS inclou un registre dels casos amb la descripció de la situació clínica i posteriorment, si la persona ho autoritza, es vincula al Centre de Salut Mental d'Adults (en un termini de 10 dies) o el Centre de Salut Mental Infantojuvenil (en 72 hores) per fer el seguiment quan la persona es donada d'alta de l'hospital.

Als 30 dies, aquesta persona rep una trucada del 061 per verificar que ha anat a la visita concertada. Ho explica Jordi Blanch, el director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions i responsable de la Direcció General de Planificació en Salut de la Generalitat de Catalunya:

"Des de l'inici del registre del codi risc de suïcidi – CRS el juny del 2014 i fins al 14 de juliol del 2020 16.012 persones han realitzat un total de 18.966 episodis de conducta suïcida. El 87,30% (13.979) de les persones que consten al registre han realitzat 1 sol episodi de conducta suïcida durant aquest període. Unes xifres que ens indiquen que hem de seguir en aquesta direcció".

L'any 2019, 4.148 persones van fer un total de 4.486 episodis de conducta suïcida. El 93,1% (3.860) ha fet un únic episodi de conducta suïcida durant l'any 2019, el 6,0% (249) n'ha fet 2, el 0,7% (249) n'ha fet 3.

Al voltant del 70% de les persones que ha fet almenys un segon episodi de conducta són dones.

En les dones destaquen dos grups d'edat en què es realitza el primer episodi. Entre els 14 i els 18 anys i entre els 42 i els 52 anys. En els homes els períodes d'edat del primer episodi són més amplis i van dels 16 als 22 anys i dels 34 als 58 anys.

Fins al dia del confinament (13 de març del 2020) s'observa una tendència a un increment del registre respecte al 2019. A partir del confinament, la limitació a anar als dispositius per evitar contagi, va suposar una reducció respecte a l'any passat. Posteriorment, la tendència es torna recuperar.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que per cada suïcidi consumat hi ha uns 20 intents. Això, només per a la ciutat de Barcelona, suposaria que es poden produir uns 2.000 intents cada any. En aquesta línia, davant d'una mort per suïcidi, es calcula que hi ha 6 persones com a mínim de l'entorn més immediat afectades de manera greu i directa per aquesta mort. Segons alguns estudis recents, apunten que podria afectar un centenar de persones de l'entorn.

De fet, a Barcelona és la primera causa de mortalitat en homes de 15 a 44 anys, mentre que en les dones és la segona causa per darrera del càncer de mama.

Testimonis en primera persona

A en Jofre Dodero, pare de tres fills i músic de professió, li van diagnosticar fa vint anys un trastorn bipolar i, poc després, va intentar suïcidar-se.

"A partir d'aquí, vaig tocar fons i vaig iniciar un procés de recuperació llarg i positiu. N'he començat a parlar fa dos anys arran de conèixer l'associació Obertament. M'he adonat que si es manté aquest silenci, la persona no pot acabar d'elaborar el seu dol ni compartir-lo amb els propers que també han quedat. El suïcidi no és només individual sinó per a tots aquells que estimes, que saps que els faràs mal".

La Maite Alfaro és psicòloga, però, tot i la seva professió, es va adonar que no es podia ajudar a ella mateixa després d'haver-se intentat suïcidar:

"Jo, a més, pensant que ets una professional, que tens les eines, com ho has de fer... però ho saps amb els altres, no amb tu mateixa. No et pots guarir. Com un metge que té un problema al fetge: ell mateix no es pot curar."

Tant en Jofre com la Maite formen part de l'associació Obertament, que pretén donar la cara per les persones amb malalties mentals i acompanyar a persones que s'han intentat treure la vida.

El germà de l'Anna Lara es va suïcidar quan tenia 32 anys. Ara han passat set anys, s'ha implicat activament en el suport a altres familiars i assegura que se n'ha de parlar, per superar el dol.

"No sabia què fer. No sabia res. Un xoc traumàtic molt gran per a tota la família. No saps què ha passat, per què. No entens res. No saps d'on ve. Com que no saps per què, no tens respostes a preguntes; sembla que hagi sigut culpa teva perquè no has vist que hi havia coses que fallaven, que no has fet suficient. La culpabilitat recau en tu mateix.

Un cop ha passat, veus petites coses. Ah, per això em va dir allò, però mentre vius el dia a dia, et sembla que mai et pot passar, tot i que a vegades es donen senyals però no te n'adones."

L'Anna forma part de l'entitat Després del suïcidi-Associació de Supervivents, una entitat que va néixer per acompanyar i donar suport al dol de supervivents a la mort per suïcidi. La directora, Cecília Borràs, explica que "l'associació vol contribuir a un canvi en la manera de parlar del suïcidi i les seves terribles conseqüències. Un supervivent és algú que està profundament impactat pel suïcidi d'un familiar, amic o persona pròxima. Només hi som per ajudar i acompanyar-lo."

L'entitat ofereix grups oberts per parlar obertament dels neguits i dona informació sobre el procés de dol i de recursos d'assistència professional.

Trencar amb el tabú

La majoria dels entrevistats coincideixen a afirmar que cal trencar els silencis acumulats durant anys. Abans, parlar de suïcidi era un tema tabú i es creia que podia provocar un efecte contagi.

Fins ben recentment, els mitjans de comunicació només es feien ressò dels suïcidis per la notorietat de la persona o per les circumstàncies del fet. Ara, els experts recomanen parlar-ne per incidir en la prevenció i trencar l'estigmatització.

La doctora Aina Fernández Vidal, psiquiatra del programa de prevenció del suïcidi i del programa d'atenció al supervivent de l'Hospital de Sant Pau, és una de les grans coneixedores d'aquesta problemàtica: 

"Se n'ha de parlar obertament sense jutjar i avaluar si hi ha un trastorn mental de base. El rerefons sempre és un patiment extrem que la persona no pot suportar. En un 90% dels casos hi ha un trastorn mental sobretot de trastorns afectius. Les senyals d'alarma són moltes: depressió, malestar, problemes, aïllament, silencis... Per això, n'hem de parlar, preguntar, acompanyar a la persona perquè pugui demanar ajuda".

Telèfons d'interès: 

Telèfon prevenció de suïcidi de la Fundació Ajuda i Esperança: 900 92 55 55

Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS): 87 38 26

Associació Catalana per a la prevenció del Suïcidi (ACPS): 662 545 199