Barreres invisibles: la batalla de les dones per la igualtat

El març del 2007 es va aprovar la llei per la igualtat efectiva de dones i homes, segons la qual "el principi d'igualtat de tracte entre dones i homes suposa l'absència de qualsevol discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe".

D'això, en fa 12 anys. Però, com estem ara? La igualtat és una realitat, o no ho és?

Hi ha desenes d'exemples de dones que han patit discriminació en el seu entorn laboral. L'esport professional, amb les clàusules antiembaràs, n'és un.

Blanca Manchón, campiona del món de windsurf sis vegades, decideix quedar-se embarassada el 2016 i, d'un dia per l'altre, van desaparèixer tots els seus patrocinadors.

Només 7 mesos després de tenir el fill va tornar a competir i, sense patrocinadors ni entrenador, va guanyar el Campionat Mundial de Salou.

"El concepte que es té ara mateix a Espanya d'una esportista embarassada és el d'una esportista acabada. No és cap malaltia per a tota la vida, no és cap patologia rara. Són només nou mesos, el mateix que un lligament encreuat d'un futbolista quan es lesiona, i li continuen pagant."

Ara, la Blanca té nous patrocinadors i un nou objectiu: aconseguir el primer or olímpic de windsurf a Tòquio 2020.

La discriminació de la dona a l'esport, però, neix de la mateixa llei de l'esport, com explica Pilar Calvo Santos-García, secretària general de l''Associació per a Dones en l'Esport Professional (AMDP). Assegura que aquesta llei no preveu que les dones puguin ser esportistes professionals.

"La llei de l'esport discrimina per ser dona. No considera a la dona com a esportista ni com a professional, i els clubs ja no han de fer contractes a les jugadores. I si fan contracte no és un contracte laboral, és un contracte mercantil. I en aquests contractes mercantils hi cap qualsevol cosa."

El blanc fàcil de la indústria de la bellesa

Lydia Peters és comunicadora i exmodel de talles grans. Explica el maldecap de sortir per la televisió sense tenir les mides que es consideren òptimes per a una dona.

"Uns minuts d'espots televisius són esquizofrènia segura. Mai no ets prou prima i mai no ets prou per a res. Una persona amb sobrepès sempre tindrà el handicap que la vegin inferior."

La Lydia va ser cantant i model de talles grans durant 5 anys. Volia reivindicar que tots els cossos, també els que no compleixen els cànons de la talla 38, poden ser contemplats des de la bellesa.

"Penso que es continua sent molt cruel amb el cos de la dona. I que, a més a més, aquesta crueltat implica un tipus de maltractament. Però, a banda, implica incapacitar la dona que decideixi sobre el seu propi cos."

Els trastorns de conducta alimentària, com l'anorèxia o la bulímia, afecten a Catalunya 28.000 joves d'entre 12 i 24 anys. I que 9 de cada 10 casos són noies.

La pressió sobre l'aspecte físic i l'estètica no és igual per als homes que per a les dones, i també ho mostra la distribució "anormal" dels clients de cirurgia estètica que, a l'estat espanyol, són dones en un 88%.

Cristina Cerretero és psicòloga especialista en prevenció de trastorns de la conducta alimentària i de la seva pràctica professional n'extreu la conclusió de què la sensació d'èxit va molt lligada a la recerca del pes "ideal".

"El que fa l'ideal de bellesa imperant d'extrema primor és relacionar estar prim amb tenir èxit, amb tenir més seguretat, que triomfaràs. Per tant, una persona que presenta malestar i patiment pot acabar pensant que, si modifica el seu cos, les coses canviaran. I en aquesta recerca d'un ideal impossible, un ideal irreal, pot obrir la porta a un trastorn de la conducta alimentària."

La por de sortir sola de nit

La Konchy Braojos treballa a l'hospital de Bellvitge, és especialista en neteja hospitalària i, cada dia, surt de casa a les 4 de la matinada per anar caminant a la feina.

"Quan surto de casa, el cos es posa tens i vaig alerta en tot moment. Vaig mirant tota l'estona. Qualsevol soroll et gires. I no passo per la vorera perquè, no sé, la sensació de les porteries... en mig del carrer em sento més vulnerable. A vegades dius: 'Allà hi ha algú', i canvies el recorregut."

Per a Alba Fageme, psicòloga especialista en violències masclistes, la por per ser dona s'inculca de ben petites.

"El tema de la por afecta totes les dones perquè ja ens eduquen dintre d'aquesta por. I aquest és el gran problema que tenim: que no podem ser ciutadanes de primera perquè des de ben petites ja ens estan dient que és normal que hi hagi determinats espais insegurs per a les dones, determinades hores insegures per a les dones i que, per tant, nosaltres hem de començar a condicionar les nostres actituds, les nostres activitats, els nostres comportaments, perquè, si no, pot ser que ens passin coses. Més del 53% de les dones europees deixem de fer coses per por de patir una agressió masclista."

La justícia és masclista?

Durant el 2018, sentències com la de La Manada, van fer sortir al carrer milers de persones. Mar Serna, Vicepresendenta de l'Associació de Dones Jutges d'Espanya, creu que cal formació en perspectiva de gènere entre els professionals de la justícia.

"Encara hi ha sentències masclistes. Dir que portava minifaldilla, com es va dir, o dir que la dona provocava, o dir que la dona no estava deprimida després d'una violació... això és clarament masclista. És una visió totalment masclista de la nostra societat. I això com es cura? Doncs la millor vacuna respecte a això és la formació. La formació obligatòria de jutges i jutgesses en perspectiva de gènere. I a més, més presència de dones en llocs de direcció importants, en llocs com el Tribunal Suprem."

On són les dones a les cúpules del poder?

L'Obertura de l'Any Judicial espanyol ens deixava una fotografia en què, dels 12 magistrats que representen la cúpula judicial, no hi havia cap dona.

En l'àmbit polític, la fotografia no és gaire diferent, i, en el cas de l'Íbex 35, podríem dir que també està dominada per les corbates.

Però, ens sorprèn no veure dones directives? O ni ens n'adonem que no hi són?

La Maria Àngels Vallvé, presidenta del Grup GVC Gaesco, va ser la primera dona agent de borsa d'Espanya.

"Em van rebre amb una certa curiositat. A veure què feia una dona, allà, entre tots els homes. I a partir d'aquell moment vaig intentar posar-hi la major naturalitat possible. No era una flor allà, que arribava, sinó que era una persona que volia treballar. Només una persona em va dir una vegada: 'Senyoreta, si jo hagués sigut el síndic de la Borsa no l'hauria deixat entrar.' I vaig dir: 'Però vostè no és el síndic i, miri, jo vaig guanyar unes oposicions'."

La Maria Àngels continua lligada al mercat borsari i dirigeix, amb la seva filla, l'empresa que va fundar fa més de 30 anys. Però, com elles, encara n'hi ha poques.

La presència femenina als consells d'administració no arriba al 20%. Encara lluny del 30% a què se suposa que han d'arribar l'any vinent, segons la Unió Europea.

Carme Hortalà, directora general de GVC Gaesco Beka, planteja la necessitat que la dona es pugui promocionar a la feina.

"Jo era molt reticent a les quotes. Però també reconec que han servit i estan servint. Des del moment que es guanyin els llocs dels consells d'administració, ells o elles, senzillament per meritocràcia; és a dir, perquè s'ho mereixin, aquell dia ja no ens caldran les quotes."

"Jo crec que encara hi ha dones directives que cobren menys que homes directius, per desgràcia. Necessitem una ajuda externa, tots, per difuminar cada vegada més aquest sentiment que no passa res si una dona cobra menys perquè ja té un marit que estira el carro."

La bretxa salarial continua existint

La bretxa salarial continua existint, i, segons dades de la Unió Europea, és del 16%. Però, si és il·legal que una dona cobri menys que un home, com es fa?

Algunes empreses ofereixen el salari base a la dona i eleven amb plusos, hores extres i altres retribucions el seu homòleg masculí.

I això és el que li va passar a la Konchy Braojos en la neteja hospitalària:

"Feia vidres, abrillantava terres, pujava a les escales. Sempre anava amb el grup d'homes, però no cobrava aquesta categoria. Quan vaig entrar a la plantilla directa, vaig plantejar tant al comitè com a l'empresa que volia la categoria. Vaig ser una mica la riota de tot el món, perquè en aquells temps no s'entenia que una dona tingués objectius en la neteja. Fins que em vaig cansar i vaig dir 'S'ha acabat'. Jo mateixa ho vaig portar la Inspecció i em van haver de reconèixer la categoria en aquell moment."

Però la bretxa també s'explica pel tipus de feina. Els sectors on predominen les dones, com l'hostaleria, les cures, l'atenció domiciliària o les feines de casa, socialment es consideren poc importants i es paguen pitjor.

Qui assumeix, majoritàriament, les càrregues familiars són també elles, i per això treballen menys hores fora de casa o ho fan a temps parcial. I això fa que arribin a menys càrrecs directius i els seus salaris mitjans siguin més baixos.

No són a la cultura

En ple segle XXI, les creadores tenen grans dificultats per arribar a les cartelleres dels teatres. Només un 15% dels espectacles programats al TNC, per exemple, estan escrits per dones, o un 17% al Lliure.

En el cas de les directores, els grans teatres també estan molt lluny de ser un exemple de paritat.
 

Carme Portaceli, directora d'escena i directora artística del Teatro Español de Madrid, dona la seva recepta per a redreçar aquesta situació:

"Jo crec que s'ha de fer paritàriament. Perquè, sobretot, jo no crec que sigui una qüestió de talent. Sé que és un problema d'oportunitats. És a dir, si no tens oportunitats no ho pots demostrar."

Les xifres generen controvèrsia, sobretot quan les comparem amb l'alumnat de l'Institut del Teatre, on la majoria són dones, en totes les disciplines.

"És que diuen que no n'hi ha tantes, de dones, 'Si és que no les hem vist mai'. És que no ens treuen a la premsa, és que no sortim mai enlloc, és que ningú fa un estudi del teatre que fan les dones... És que no existim."

La mateixa desproporció afecta també festivals de música i museus.
 

Un 7% de les figures, als llibres de text

No hi ha dones als museus, però tampoc als llibres de text. Ho demostra un estudi de la Universitat de València en què hi ha participat  la investigadora Ana López Navajas.

"Esperàvem que n'hi haguera poquetes, clar, però no esperàvem l'inframon. 7,6% de dones de totes les matèries de primer a quart d'ESO. L'última etapa de l'educació obligatòria. Que no estem allí ens proporciona una visió i una panoràmica errada de la cultura i de la història. És mentida que no hi han participat. És completament mentida."

L'absència de dones va més enllà dels llibres i tampoc destaquen en les lectures obligatòries de literatura, per exemple, o en les obres d'història de l'art escollides a la selectivitat. Ni als mitjans de comunicació, on només representen una quarta part de l'espai.

Assetjament "online"

Una de cada cinc dones pateix agressions a les xarxes. Irantzu Varela Urrestizala, periodista i militant feminista, rep amenaces pràcticament cada dia.

"Fotos amb armes dient 'sé on vius i et mataré. Et violarem i matarem les teves filles'. Amenaces explícites. Delictes d'odi de manual. I no passa res. I no ens insulten igual que als homes, i no ens insulten igual que a la gent que parla des d'altres propostes polítiques. És per ser dones parlant de feminisme. I és una violència brutal."

Devermut

La parella coneguda a les xarxes socials com les Devermut han volgut anar un pas més enllà i plantar cara als agressors. Amb un compte d'Instagram, que ja té més de 130.000 subscriptors, publiquen els assetjaments que reben les seves seguidores i que graven elles mateixes, amb els mòbils.

Sara, de la parella Devermut, explica les situacions que més es repeteixen:

"Sempre és assetjament: dones que van caminant pel carrer i hi ha un cotxe que els diu alguna cosa. Homes masturbant-se, és el 'top one'. Per tot arreu. Discoteques, tocaments, molt al tren i al metro, també. És una manera d'aconseguir denunciar o visibilitzar el que ens passa tots els dies, perquè si una dona va sola a la nit li diran cinquanta coses en qualsevol cantonada."

Marta, és l'altre 50% de Devermut, i reivindica el dret a manifestar-se feminista:

"Ara mateix la gent ja sap de feminisme, les dones ja no tenen por a dir que són feministes, no tenen por de sortir al carrer, no tenen por a denunciar. Estem perdent molt la por i estem obrint molt els ulls."

El 8 de març de l'any passat va marcar un abans i un després. Mai havia sortit tanta gent al carrer per denunciar totes les desigualtats que encara pateixen les dones. Ara, a tocar de nou al 8M, es torna a posar sobre la taula la quantitat de feina que encara queda per fer.