Big data, ambulància i sensor a la porta: així funciona encara un confinament a la Xina

El XX congrés del partit, a l'octubre, va atorgar a Xi Jinping un tercer mandat com a líder comunista, cosa que el fa el dirigent xinès més poderós des de l'era Mao. El congrés va comportar que s'extremessin les mesures de prevenció a Pequín. Bàsicament, es van limitar al màxim les arribades a la capital des d'altres ciutats i províncies. La covid zero es va fer més visible encara.

Els corresponsals acreditats vam haver de fer quarantenes prèvies per a la cobertura. És a dir, per a la sessió inaugural, tancats les dues nits anteriors en un hotel amb centenars de funcionaris del Ministeri d'Afers Estrangers, del de Propaganda i dels mitjans de comunicació estatals xinesos.

És el sistema de bombolla. Per a la clausura, el dissabte 22 d'octubre, i la presentació de la nova cúpula comunista, l'endemà diumenge, el mateix sistema. Calia fer tres nits de quarantena prèvia al mateix hotel.

PCR diari. La vigília de la clausura, el divendres 21, dos tests, matí i vespre. Escanejat de codi de salut cada cop que s'entrava al vestíbul de l'hotel encara que només s'hagués sortit a prendre l'aire o a fumar dos minuts i fos impossible contagiar-se perquè el jardí de l'hotel també formava part de la mateixa bombolla.

Amb tots els requisits de salut complets, amb el nom de TV3 i Catalunya Ràdio en la llista de l'autobús bombolla que ens havia de conduir l'endemà al matí al Gran Palau del Poble, a la plaça de Tiananmen, per a la sessió de clausura del Congrés històric..., trucada a l'habitació a quarts de deu de la nit.

"Ho sentim molt, has d'abandonar immediatament l'hotel. Abans d'entrar en la quarantena, fa tres dies, vas ser contacte d'un positiu al recinte d'habitatges on vius, que ja està confinat."

Vint minuts després, refeta la maleta, bossa de la càmera i el trípode penjat a l'espatlla, sortia de l'habitació. Un "dabai" --literalment, "gran blanc", com s'anomena aquí el personal enfundat en EPIs-- m'esperava a la porta subjectant un joc de guants de làtex que em va obligar a posar-me.

Pels passadissos buits, em va conduir a una ambulància, nova de trinca, marca alemanya, que m'esperava a la marquesina de l'entrada de l'hotel.

Directe a tota velocitat fins a casa meva pel segon anell --avinguda de circumval·lació-- tocant el clàxon per apartar els pocs cotxes que encara circulaven en aquella hora. De porta a porta. Va ser baixar de l'ambulància i el personal que m'havia dut a casa va començar a desinfectar-la. Tres "dabais"  més, que ja m'esperaven, em van acompanyar fins a l'ascensor. 

Sensor a la porta i confinat una setmana per haver estat contacte d'un positiu que no era altre que una nena amb qui, segons una primera versió, vaig coincidir dos minuts fora del meu edifici. Una altra versió diu que vaig passar per on havia estat la nena dos minuts després.

Tot això es va reconstruir a partir del seguiment de la ubicació del meu telèfon mòbil, de l'escanejat del codi QR a l'entrada del recinte d'habitatges i de les càmeres de seguretat omnipresents.

El big data va acabar "caçant-me" a temps. Unes hores de retard en la localització i jo, contacte remot d'un positiu, hauria entrat a l'hemicicle del Gran Palau del Poble i hauria compartit espai amb la cúpula xinesa. 

Difícil que jo fos positiu --era negatiu en els incomptables PCRs dels dies anteriors--. Difícil que, amb mascareta obligatòria tota l'estona, des del segon pis de l'immens hemicicle hagués pogut contagiar els líders, a desenes de metres d'on ens ubiquem els periodistes.

Que si hagués estat positiu hauria pogut contagiar els meus col·legues dins l'hemicicle, on estem com sardines en llauna? O en els àpats en comú al centre de premsa durant la quarantena prèvia? Potser. Per què, aleshores, no estaven en quarantena tots els meus col·legues?

Possibilitats remotes, però no impossibles, segons el que el règim xinès qualifica d'aproximació científica. Si jo hagués estat positiu i hagués estat la font de contagi dels líders xinesos, s'hauria sabut mai públicament? 

Difícil, perquè hauria estat reconèixer que el sistema havia fallat. És el que a la Xina es coneix com a "perdre cara".

Com reconduir la covid zero i no "perdre cara"

Com relaxar aquestes mesures de confinament i seguiment tan estrictes sense que sembli que Xi Jinping s'equivocava en la seva aposta personal? I com obrir quan arriben les noves variants, menys letals, però molt més contagioses?

Poc després del congrés, i malgrat l'evident augment de casos per la capacitat més gran d'infecció de la variant òmicron, les autoritats van anunciar un alleujament de les mesures de control.

Es van retallar les quarantenes per als contactes directes: de set dies en una quarantena centralitzada --sovint en instal·lacions exprés modulars amb contenidors-- a cinc dies, més tres a casa. Es deixaven de seguir els contactes secundaris, que ja no han de fer quarantena.

Algunes ciutats, entre elles capitals de província, van anunciar la fi dels test PCR. Si no es fan tests, no hi ha casos. 

Però la pregunta aquí és: es rebaixaven els controls perquè estàvem millor o perquè amb l'alta capacitat de contagi d'òmicron era impossible mantenir-les davant d'un augment exponencial dels casos?

No ha calgut buscar la resposta. Les ciutats en qüestió han tornat a imposar els PCRs. Molts dels seus habitants es preguntaven si era segur, de cop i volta, portar la canalla a l'escola sense fer tests ni aïllar els positius.

Per què aquesta reacció quan hi havia la possibilitat d'alliberar-se de les restriccions?

El règim no ha explicat mai que les noves variants són més lleus. La població, poc informada sota la censura, fa tres anys que està rebent el missatge que l'única manera és reduir els casos a zero. Són els paranys de l'estratègia covid zero. La Xina és víctima de l'èxit inicial de la seva estratègia d'extinció del coronavirus i també d'algunes decisions posteriors dels seus dirigents al llarg d'aquests tres anys.