Bill Clinton i Richard Nixon, dos miralls per al possible "impeachment" de Trump
L'editor del "Telenotícies vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat amb una mirada pròpia. En aquesta ocasió, el periodista de TV3 viatja fins als Estats Units, on tothom està pendent de l'"impeachment" de Donald Trump.
Roger Escapa: "Impeachment". Ens haurem de començar a familiaritzar amb aquest concepte.
Toni Cruanyes: Encara no és clar si acabarà tirant endavant amb èxit, però la inhabilitació o "impeachment" del president Donald Trump segur que ens donarà titulars durant moltes setmanes.
Perquè tothom ho tingui clar: l'"impeachment" és un mecanisme constitucional que existeix en diversos països i que serveix perquè un Parlament destitueixi un president.
És habitual en països amb règims democràtics i presidencialistes. Els Estats Units, esclar, però també el recull la Constitució russa o les del Brasil i Corea del Sud. Aquests dos països han obligat a plegar les seves presidentes fa molt poc, en principi, per causes de corrupció.
Recordem el cas de l'"impeachment" a Dilma Rousseff, al Brasil. Va ser molt sonat.
Són països en què els presidents tenen una gran autoritat i fins i tot immunitat judicial, i l'"impeachment" està previst en les seves constitucions per a casos molt greus, justament per contrarestar la immunitat de què disposen els presidents davant dels jutges ordinaris.
Avui, amb Toni Cruanyes, repassem els "impeachments" més recents dels Estats Units
El 8 d'octubre de 1998, dos anys després de la seva reelecció com a president, Bill Clinton va haver de passar per la vergonya més gran que podia imaginar-se aleshores per a un polític nord-americà. La Cambra de Representants va votar perquè comencés el procés d'"impeachment" contra Clinton per "alts crims i mals comportaments".
I tot per la relació sexual amb una becària, amb Monica Lewinsky.
No exactament, escolta el que va dir Bill Clinton en defensa seva...
Va dir que no havia tingut relacions sexuals amb Monica Lewinsky i que no havia dit a ningú que mentís per ell. Ho va dir davant de les càmeres de televisió per intentar convèncer tot el país... Però no ho va aconseguir!
Clinton diu, literalment, que no va tenir relacions sexuals amb Lewinsky. Pel que tots vam saber al final, hi va tenir sexe oral, i per tant, segons ell, no va ser mai una relació sexual completa. Per tant, assegura no haver mentit
Perquè l'important no era que hagués enganyat la seva dona, o que hagués tingut una relació sexual amb una estudiant en pràctiques i que, per tant, es podia considerar que abusava d'una relació de poder
No, no , aquí hi ha dues coses realment importants i cap té a veure, realment, amb la qüestió sexual. D'una banda, els opositors a Bill Clinton del Partit Republicà el que volien era desprestigiar-lo, deixar-lo sense autoritat per evitar que tirés endavant les seves polítiques progressistes i, sobretot, per impedir que a les següents eleccions guanyés un altre candidat demòcrata. I això ho van aconseguir furgant en la vida privada de Bill Clinton per denigrar-lo. I d'aquí en van sortir més casos , el que va iniciar tot el cas de l'"impeachment" va ser la demanda de Paula Jones, que l'acusava d'agressió sexual abans de ser president. Com també el cas de la seva amant, Gennifer Flowers
Va ser la seva amant durant 12 anys i va arribar a dir que havia mentit a la premsa durant un temps sobre la seva relació. De fet, es va parlar durant molt de temps de les amants de Bil Clinton.
Aquest era l'objectiu dels seus opositors. Es van exposar pràctiques sexuals i situacions sòrdides per riure's de Clinton. Amb un nivell de detall del qual mai havia parlat abans la premsa seriosa: el famós vestit blau de Lewinski on hi hauria la prova que el president va ejacular, o si les seves trobades de sexe oral tenien lloc a la Sala Oval, al despatx del president , realment, van aconseguir que es relacionés amb tot això i que els seus èxits econòmics, per exemple, quedessin eclipsats pel dubte sobre la seva moralitat.
Ara bé, la base de l'"impeachment" era que se l'acusava d'haver mentit i sota jurament i d'haver obstruït la justícia.
La Cambra de Representants va votar a favor d'iniciar el procés d'"impeachment" --que és el que li pot passar ara a Donald Trump--, però, llavors, un comitè judicial del Senat va estudiar la investigació que va fer Kenneth Starr. Va ser com un judici, però al Senat, amb testimonis en vídeo de la mateixa Lewinsky i de Clinton... Al final, tots els senadors demòcrates van votar en contra del processament de Clinton, però també cinc senadors republicans, cosa que va fer que Clinton guanyés en les dues acusacions. Però, encara que hagués perdut, hauria fet falta una majoria de dos terços de la cambra. Els opositors a Clinton van quedar molt lluny d'aconseguir-ho.
Contra tot pronòstic, Bill Clinton se'n va sortir...
Sí. I Clinton va ser només el segon president dels Estats Units que va haver de patir un procés d'"impeachment". L'altre va ser un president menys conegut, Andrew Johnson, l'any 1868. En canvi, hi ha un president a qui no va caldre fer un "impeachment" formal perquè dimitís... Richard Nixon!
És el discurs de dimissió de Nixon. Va dimitir per la seva honorabilitat, però, al final, la història només recorda Richard Nixon com un corrupte, un trampós
Nixon va ser un gran polític, de primeríssim nivell, en uns moments molt difícils per als Estats Units. Havia estat vicepresident durant vuit anys, candidat perdedor davant John Kennedy, i, finalment, guanyador dues vegades com a president. La seva dimissió va ser una tragèdia per a ell i per a la seva família, però va ser una prova de la superioritat moral del sistema democràtic respecte, per exemple, a les dictadures del bloc soviètic d'aquell moment.
Richard Nixon era un home d'acció i considerat un patriota pels americans
Completament. Potser per això, perquè estava acostumat a treballar amb les forces de seguretat, l'exèrcit i l'espionatge, va caure en un error que va resultar imperdonable: va fer espiar la seu del Partit Demòcrata durant la campanya del 1972. L'edifici conegut com a Watergate, a Washington.
El cas Watergate va omplir moltes portades de diaris
Va ser una època daurada per al periodisme i la llibertat de premsa. El Washington Post va publicar la informació d'un testimoni conegut en clau com a "gola profunda". I durant mesos es va anar fent pública una xarxa d'activitats delictives dirigides per l'entorn del president Nixon. El govern dels Estats Units, a través de l'FBI i la CIA, va assetjar grups opositors i activistes polítics.
L'escàndol es va fer tan gros que Nixon va haver de dimitir l'agost del 1974
La investigació judicial va continuar i es va investigar 69 persones, 48 de les quals van ser declarades culpables i portades a presó. Richard Nixon va aconseguir un perdó presidencial del seu successor, Gerald Ford. Va ser un indult molt polèmic, però el president Ford el va concedir a Nixon, que va acabar morint als 81 anys.
El cas de Nixon ja s'assembla més al de Donald Trump, oi?
És molt difícil de dir. És clar que, a diferència de Bill Clinton, aquí estem parlant d'investigacions sobre com fer trampes per guanyar unes eleccions. Ara a Trump se l'investiga per demanar ajuda al president d'Ucraïna per a les eleccions del 2020, després de les sospites --que no s'han pogut provar, de moment-- que a les eleccions del 2016 ja va comptar amb el suport dels russos, de Vladímir Putin. Veurem què es pot provar de tot això
- ARXIVAT A:
- Trump Estats Units
