Primer concert de Bob Dylan al Liceu amb els mòbils precintats i sense tocar grans èxits
- TEMA:
- Música
L'últim cop que ens va visitar va ser fa cinc anys al Liceu. I sembla que a Bob Dylan li va agradar l'experiència, perquè, amb 82 anys, ha volgut tornar al mateix escenari i dins del mateix marc, el Festival Guitar BCN. A diferència del 2018, la llegenda del folk ara hi farà dos concerts i en data assenyalada, coincidint amb la revetlla i el dia de Sant Joan.
En el primer dels dos recitals, Dylan, que ha sortit puntual a l'escenari, ha repassat sobretot el seu últim disc d'estudi, "Rough and Rowdy Ways" (2020), i el recent llançament amb cançons reversionades dels anys 70 "Shadow Kingdom". No ha tocat, però, cap dels que es podrien considerar els seus grans èxits, com sí que va fer fa cinc anys.
Dylan ha pujat a l'escenari amb cinc músics més. Ell, al piano, de cara al públic, a qui ha adreçat un "thank you" entre dues cançons, en un gest poc habitual. I no, no hi ha imatges del concert, perquè els assistents han hagut de posar el seu telèfon mòbil en una bossa amb una mena de cadenat a l'entrada i no han pogut fer fotos ni vídeos de l'espectacle. Tampoc han pogut captar imatges els mitjans de comunicació.
La posada en escena ha estat austera però elegant, jugant amb les penombres.
Aquesta és la catorzena vegada que s'ha pogut veure el llegendari cantautor en directe a casa nostra, i amb "sold out". I totes les visites de Dylan han estat marcades per la seva característica actitud esquerpa amb públic i premsa, també a l'altura del seu mite musical. Ara les repassem.
Miniestadi, Barcelona (1984)
La primera visita de Dylan es va fer esperar. Tenia 43 anys i, malgrat l'expectació que ja aixecava, no va aconseguir omplir el desaparegut Miniestadi del FC Barcelona. I això que aquella gira la feia juntament amb un altre músic carismàtic, el guitarrista Carlos Santana. Les cròniques de l'època detallen que hi va haver unes 20.000 persones, poc més de la meitat de l'aforament, i que el músic va fer desallotjar el trajecte del camerino a l'escenari per no trobar-se amb ningú. El concert va arrencar amb una hora de retard, però, a canvi, el repertori va ser més que generós i va arribar a les 25 cançons.
Aquesta és la crònica d'aquell primer concert:
Palau dels Esports, Barcelona (1989)
Cinc anys després, Dylan va optar per un recinte més petit, que va quedar desbordat. Entrades exhaurides per a una actuació que va deixar un regust de certa decepció entre els assistents. Dylan es va limitar a cantar 15 temes, entre els quals "Like a Rolling Stone" o "Mr. Tambourine Man", no va fer cap bis i va ignorar deliberadament l'auditori. Com en el cas del Miniestadi, Dylan va permetre a la premsa captar imatges del concert.
Poble Espanyol, Barcelona (1993 i 1995)
De les dues següents visites del músic, en canvi, no se'n té cap documentació en vídeo. Van ser totes dues al Poble Espanyol. La primera va servir per arrencar la gira més extensa, fins llavors, de Dylan a l'Estat. Entre el repertori, per cert, clàssics reversionats com "All Along the Watchtower". I la segona, el 1995, dins del Festival Grec, va recollir part de l'esperit acústic de l'"MTV Unplugged" que l'artista va publicar aquell mateix any.
Festival Doctor Music, Escalarre (1998)
Va ser la primera actuació de Dylan fora de Barcelona. Tot i el sol i la calor, el concert del de Minnesota va ser un dels que van aixecar més expectació en la tercera edició del Festival Dr. Music, amb un cartell en què hi havia grups com Garbage, Pulp, Beastie Boys, Slayer o Portishead.
Palau dels Esports, Barcelona (1999)
L'any següent, el cantautor es va tornar a refugiar en un recinte conegut. D'aquell concert només es va poder gravar l'actuació d'Andrés Calamaro, que va fer de teloner de luxe. Els equips de seguretat van impedir captar cap imatge d'un Dylan que només es va poder veure --fugaçment-- entrant al Palau dels Esports amagat sota una caputxa. Entre els temes que van sonar a l'actuació, "Stuck Inside of Mobile With the Memphis Blues Again", que quatre anys abans havia versionat i popularitzat a casa nostra Kiko Veneno.
Poble Espanyol, Barcelona (2004)
El marc d'aquesta visita va ser el Fòrum de les Cultures. De la mateixa manera que al Palau dels Esports, Dylan no es va voler deixar veure. Els músics de la banda van signar alguns autògrafs, però fugien de les càmeres de televisió. I el cantautor va entrar directament al concert amb una furgoneta. Els mitjans de comunicació no van poder gravar res i Dylan va mantenir la seva política de "cantar i marxar", sense concessions al públic.
Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell (2006)
Malgrat les restriccions, de la primera visita de Dylan a Cap Roig van transcendir algunes fotos gràcies a la picaresca. Entrades exhaurides per veure el músic, que va complir amb la seva pròpia tradició d'evitar saludar el públic i tocar alguns dels seus grans èxits, però amb versions difícilment reconeixibles.
Encamp, Andorra (2008)
Per segon cop seguit, Dylan va preferir evitar Barcelona i, aquesta vegada, va apostar pel camp de futbol andorrà. Un escenari tan desconegut com privilegiat per als assistents. Unes 4.500 persones es van aplegar al recinte, la meitat de l'aforament previst. Les càmeres de televisió van poder enregistrar una part del concert des de la llarga distància, en un balcó situat a 500 metres de l'escenari.
Poble Espanyol, Barcelona (2010)
Sis anys després, Dylan tornava a la capital catalana. Va alternar teclats, guitarra i harmònica en un concert que va durar una hora i tres quarts. A les xarxes socials es van penjar vídeos del concert i els equips de TV3 van aconseguir captar-ne alguns plans des de fora.
Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell (2012)
Un Dylan ja setantí es va saltar part de la seva autoimposada actitud esquerpa en la seva segona visita al festival empordanès. El músic es va mostrar sorprenentment comunicatiu amb el públic i fins i tot les càmeres el van captar somrient.
El concert va durar gairebé dues hores i va deixar satisfets els assistents de diferents generacions.
Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona (2015)
També gairebé dues hores va tocar en el debut al festival barceloní, ara fa vuit anys. Dylan, amb 74 anys, va demostrar que seguia en plena forma i va apostar per oblidar els clàssics i centrar-se en cançons de l'última dècada i mitja.
Gran Teatre del Liceu, Barcelona (2018)
L'últim referent que tenim de la llegenda a casa nostra. Dos recitals amb un Dylan un punt fantasmagòric, amagat al darrere del seu piano, sense il·luminació directa a la cara i amb un repertori que va incloure "Blowin' in the Wind" i "Tangled up in Blue". Diuen que no el va poder veure ni l'afinador del piano. L'ús dels mòbils, prohibit.
Les restriccions pel que fa als telèfons, aquest divendres i dissabte, al Liceu, encara van un punt més enllà. El músic ha decidit que es precintin dins de bosses per evitar que cap assistent pugui fer ni fotografies ni vídeos.
Per a aquest "phone free show", l'organització ha contractat una empresa que facilitarà als assistents unes "fundes tancades i segures" per poder tenir-hi el telèfon durant tota l'actuació. En cas d'emergència, es podrà desbloquejar a les zones senyalitzades destinades a l'ús del mòbil, on els atendrà personal de l'empresa que se n'encarrega.
- ARXIVAT A:
- Música Premi Nobel