Bombardejos als houthis: els EUA volien evitar un conflicte regional que acaben provocant
Els atacs de Washington i Londres pel setge als vaixells al mar Roig, que segons els Estats Units són dissuasoris, poden alimentar el conflicte al Pròxim Orient
La consigna era "evitar un conflicte regional". Aquesta és una de les expressions més repetides pels representants de la diplomàcia occidental, inclosos els portaveus de l'administració dels Estats Units, des que Israel va engegar l'operació militar a Gaza en resposta als atacs de Hamas del 7 d'octubre.
Washington, en companyia de Londres i el suport d'una desena de països, sembla haver arraconat aquest objectiu, llançant els atacs directes sobre posicions houthis en territori del Iemen.
L'Iran, "l'elefant a l'habitació"
Ho confirmaria la tensió armada entre Israel i Hezbollah al sud del Líban, les accions puntuals d'Israel contra posicions de milícies xiïtes a Síria o els llançaments de projectils per part dels houthis del Iemen sobre territori israelià els primers dies de la guerra.
En la mesura que quatre estats -a més de Palestina- són escenari d'enfrontaments militars, ja es podria parlar de "conflicte regional".
Però, com quan hi ha un "elefant a l'habitació", tothom sap a què ens referim, sense citar-lo, quan evoquem el terme "conflicte regional". Es tracta d'una guerra que impliqui de manera directa l'Iran, el gran padrí de tots els grups xiïtes de la zona (Hezbollah, houthis) o de qualsevol enemic d'Israel (Hamas).
Es dona per fet que cap d'ells farà cap moviment sense el vistiplau de Teheran, suposant, però no certificant al cent per cent, que l'Iran controla aquests grups.
El dubtós interès de l'Iran a escalar el conflicte
No sembla que a Teheran li convingui embarcar-se en una aventura militar a gran escala. Els efectes de les sancions internacionals, poc o molt, afecten el potencial econòmic del país i el dia a dia dels prop de 90 milions d'iranians.
El programa nuclear, amb totes les seves implicacions civils i militars, continua endavant i es veuria seriosament compromès per una hipotètica guerra.
Ara bé, l'Iran compta amb l'exèrcit més poderós de la regió, juntament amb el d'Israel, i la seva indústria militar és prioritària, com ho demostren els drons "made in Iran" venuts a Rússia que fan estralls en territori ucraïnès.
I d'altra banda, en cas de guerra, el règim pot jugar la carta nacionalista i antiisraeliana que aglutinaria el gruix de la població, inclosa part de l'oposició, durament reprimida.
El risc d'una represàlia houthi
La posició iraniana, en tot cas, dependrà també de l'abast de l'operació de la coalició liderada pels Estats Units. Els atacs, contra objectius militars, han causat baixes houthis (cinc, el primer dia), a diferència de les operacions contra vaixells al mar Roig.
El líder dels houthis, Abdul-Malik al-Houthi, ha promès dures represàlies. Si es concreten contra vaixells nord-americans o britànics i hi ha víctimes, l'escalada està garantida.
I, a partir d'aquí, tot és possible: des d'un pas endavant de l'Iran fins a la reactivació de la guerra del Iemen, amb renovat suport de l'Aràbia i els Emirats Àrabs als sunnites que lluiten contra els houthis des de fa deu anys.
Una coalició incompleta per preservar "la prosperitat"
La resposta militar dels Estats Units a la interrupció, de facto, del trànsit de mercaderies pel mar Roig crida l'atenció perquè ha estat ràpida i contundent.
El primer pas va ser formar la coalició internacional amb el Regne Unit, Dinamarca, Noruega, Grècia, els Països Baixos, el Canadà, Austràlia, Bahrain, Singapur i les Seychelles.
Hi falten pesos pesants de l'Aliança Atlàntica:
TURQUIA
Té una posició molt crítica amb Israel, malgrat les bones relacions entre els dos països. El president Erdogan ha arribat a dir que els Estats Units i el Regne Unit volen convertir el mar Roig en un mar de sang.
FRANÇA
Viu un moment de crisi política interna i de replegament de les seves forces d'escenaris com el Sahel.
ALEMANYA
Té molt limitades, per la seva constitució, les missions militars internacionals. I encara més en una coalició que no té el "paraigua" ni de l'OTAN, ni de l'ONU, ni de la UE.
ESPANYA
Va ser convidada a participar-hi i va decidir no fer-ho, fins i tot després de la pressió directa exercida per alts comandaments del Pentàgon.
Per Pedro Sánchez, que de moment no ha tingut gens d'èxit amb les seves crides a l'alto el foc a Gaza, seria una papereta difícil de justificar -especialment davant els seus socis de dins i fora el govern- la seva incorporació en aquesta coalició al costat dels països que més clarament prenen partit incondicional al costat Israel.
Es vol evitar el que està passant: que els vaixells hagin de fer tota la volta al continent africà, pel cap de Bona Esperança, i que això afecti la inflació global, la cadena de subministraments i, en definitiva, els comptes de resultats i les economies familiars.
Gaza pot ser un gran problema per al candidat Biden
Ha estat una reacció dissuasòria, diu Washington, per persuadir la milícia xiïta del Iemen que ha de permetre el pas dels vaixells lliurement cap al canal de Suez.
L'inquilí de la Casa Blanca té en les seves mans encendre més la metxa del "conflicte regional" amb nous atacs o buscar vies per desescalar-lo.
Aquesta sembla l'opció que li convé més, davant una llarga campanya electoral en què la seva política al Pròxim Orient el perseguirà i dividirà el seu electorat.
Si vol evitar-ho, Biden hauria de trobar arguments prou convincents per obligar Israel a decretar l'alto el foc a Gaza i retirar-se'n, cosa que no ha pogut o no ha volgut fer fins ara. Així faria desaparèixer, de passada, el pretext dels houthis per reclamar el seu protagonisme com a gendarmes o com a pirates de l'estret de Bab al-Mandad, la porta del mar Roig.
- ARXIVAT A:
- Guerra a GazaIsraelEstats Units