Borja Bergareche: "Wikileaks no és el començament ni el final de res" (I)
Borja Bergareche, autor del llibre "Wikileaks confidencial" (ed. Anaya) i corresponsal del diari "ABC" a Londres, presenta una anàlisi dels efectes que ha tingut per a la premsa i les relacions internacionals aquest cas. El fet que una organització de "hackers" hagi posat en solfa el govern més poderós del planeta desvelant 750.000 cables amb dades confidencials no ha canviat el món, però l'ha sacsejat prou per reflexionar-hi.
S'han escrit ja uns quants llibres sobre Wikileaks i Julien Assange. Per què un altre?
Em van oferir escriure'l. Tenia sobre la taula una organització anomenada Wikileaks i la vida d'un "hacker" australià atractiu anomenat Julien Assange. Aquest és un llibre que proposa una anàlisi a partir de l'existència de Wikileaks i que busca quines implicacions té per al món del periodisme i el de les relacions internacionals. A Espanya hi va haver molta fascinació i ingenuïtat amb l'origen "hacker" dels protagonistes, que té molt de pel·liculer. Però quedava abordar certes qüestions en què les respostes no són tan fascinants. Perquè té una sèrie d'implicacions, viure en l'era Wikileaks...
Quines implicacions?
Jo defineixo aquesta era com "del digital al quadrat". Wikileaks no és el començament ni el final de res, sinó una acceleració del que ja estem vivint fa molts anys. Assistim a una caceria cibernètica per la informació. Hi ha unes fortaleses, governs, empreses, grans infraestructures, que intenten protegir les seves dades de l'assalt dels nous bàrbars- siguin "hackers" o pirates informàtics- que volen apoderar-se de la informació.
Tot això anirà a més?
I tant! Inclosos els grans robatoris d'informació confidencial.
Abans ha parlat de la ingenuïtat amb què s'havia tractat el cas. El 2003, amb la guerra de l'Iraq, els mitjans rebien vídeos falsos de decapitacions que no teníem manera de validar. La informació arriba de moltes mans tan anònimes i la ingenuïtat continua...
Més que ingenuïtat, tenim molta superficialitat. Tot passa tan ràpid i la informació ens arriba de tants canals, que als periodistes ens consta verificar-la. Surfegem per l'actualitat. Hem arribat a un punt que una tonteria és notícia perquè s'ha convertit en "trending topic" a Twitter. Tenint en compte que a Espanya som, com a molt, 4 milions d'usuaris a Twitter no és rellevant. Ens fascina el que és digital, des dels orígens d'internet, com el territori on tots anàvem a estar alliberats i tot seria possible. I s'ha vist que no. Tot és encara més disruptiu.
S'ha dit tot, ja, sobre Wikileaks?
Tant és si s'ha dit tot o no. Ara el futur legal de Julien Assange i el futur operatiu i econòmic de l'organització és molt incert. Però han sorgit ja ‘els fills' d'aquest projecte, altres Wikileaks i bústies electròniques perquè "goles profundes" puguin treure a la llum material incòmode per als poderosos del planeta. I això està aquí per quedar-s'hi. Crec que de Wikileaks està gairebé tot explicat, excepte la part més real i menys virtual del cas.
Quina és aquesta part?
El futur processal dels dos protagonistes: Julien Assange i Bradley Manning. La que té a veure més amb el món anterior a Wikileaks, amb els Estats i la persecució processal a la qual estan sotmesos els dos. Per tant, queda molt per parlar...
La setmana passada Julien Assange va estar al Tribunal Suprem de Londres i va presentar un recurs contra la decisió d'extraditar-lo a Suècia per ser jutjat per delictes sexuals. Vostè va assistir a la vista?
Sí, vaig ser-hi. Això és una democràcia tan consolidada que les vistes del Tribunal Suprem són públiques. Des de fa poc s'emeten en streaming per Skynews. Ara que els jutges del Suprem permeten la càmera en directe, han relaxat les normes de vestimenta. I van amb corbata però sense les perruques blanques ni la toga negra d'escenari victorià. L'entorn és més modern i sense pompa.
Wikileaks fins i tot ha canviat l'escenari judicial?
No. És el moment que vivim. La pressió de portar xarxes socials i càmeres fa que tot canviï. L'any passat es va autoritzar piular en directe a les vistes. Assange ha tingut tres episodis judicials al Regne Unit: al desembre del 2010, ell s'entrega a les autoritats per l'ordre europea d'extradició de Suècia; al febrer, un jutge de primera instància diu que procedeix i Assange recorre; al juliol, hi ha una vista al Tribunal d'Apel·lació que dóna la raó al jutge de primera instància; i, a la tardor del 2011, accepten que el seu cas sigui vist pel Tribunal Suprem. Aquí, perquè això passi, s'ha de demostrar que té un interès públic que traspassa la persona afectada.
I se'l jutja exactament per quants delictes sexuals?
Per quatre, a dues dones sueques, en un episodi sobre el qual.... queda molt per escriure i investigar.
No està clar?
A l'agost del 2010, Assange va una setmana a Suècia i té relacions sexuals amb aquestes dues dones, que no es coneixen entre elles. Elles coincideixen i comproven que han estat amb ell. Però no se sap per què van juntes a comissaria. S'ha de dir que a Suècia no és estrany que vagin dones a demanar consell sobre casos de violència. El reglament suec és hiperprotector amb la llibertat sexual de les dones i actua molt ràpid en aquesta mena de delictes. Tampoc se sap gaire sobre l'existència d'uns SMS bescanviats entre elles en els quals es parlava de diners i que la defensa d'Assange els va esmentar al judici.
Com continua el cas, ara?
En la seva tercera i última oportunitat està vist per a sentència. D'aquí uns dies s'espera que es digui si procedeix o no extradir-lo a Suècia.
Si l'extraditen, va a presó?
Les autoritats britàniques tindrien 10 dies, des de la sentència, per enviar-lo a un aeroport a Londres, entregar-lo a la policia sueca. A Suècia entraria a la presó de forma automàtica, perquè no hi ha llibertat sota fiança quan els càrrecs són per delictes sexuals.
I ja no podria fer res més?
Podria recórrer al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg però no paralitzaria l'escenari de ser empresonat. La por de la defensa és que Suècia sigui una aturada intermèdia per ser extradit als EUA. I això seria el pitjor escenari per a Assange perquè ja estem parlant de delictes d'espionatge i obtenció il·lícita de secrets d'Estat.
Hi havia molts seguidors d'Assange a les portes del judici de la setmana passada?
Doncs l'ambient era bastant desolador. Assange, quan per primera vegada va a una vista judicial al desembre del 2010, compta amb centenars de seguidors. És el punt àlgid de la polèmica i és rebut com un heroi. Es mesclen gent del moviment "hacker", els del moviment d'una internet lliure i militants pacifistes. Però l'altra dia, devia haver-hi unes 20 o 25 persones, cantant cançons de Bob Dylan amb guitarra i poc més.
Els cables i els mitjans
Assange va entregar 250.000 cables a cinc mitjans: "El País", "Der Spiegel", "The New York Times", "The Guardian" i "Le Monde". Però només n'hem vist un petit percentatge publicats...
Bé, ara ja està tot online. Al novembre del 2010, els diaris en publiquen una part molt reduïda, uns quants milers de cables. Entre el novembre i el febrer del 2011, s'han publicat molts milers de cables però no tots. L'acord és no publicar-lo tot perquè pot posar hipotèticament en perill la vida de persones.
En el seu llibre ho esmenta, però ens queden milers de cables, encara... On són?
Bé, això era una hipòtesi real perquè un periodista etíop va haver de sortir del seu país perquè es va saber que havia col·laborat amb l'ambaixada dels EUA. El matrimoni de conveniència entre Assange i els diaris es va trencar. A causa d'aquest divorci, Wikileaks va publicar la totalitat dels cables a la seva web. Però per un descuit d'Assange, perquè es va deixar una còpia dels cables als servidors de Cryptome, una organització que es dedica a treure a la llum material secret. Irònicament, no són capaços de guardar de manera segura la informació que tenen.
(continua a la part 2: Els cables secrets....)
Em van oferir escriure'l. Tenia sobre la taula una organització anomenada Wikileaks i la vida d'un "hacker" australià atractiu anomenat Julien Assange. Aquest és un llibre que proposa una anàlisi a partir de l'existència de Wikileaks i que busca quines implicacions té per al món del periodisme i el de les relacions internacionals. A Espanya hi va haver molta fascinació i ingenuïtat amb l'origen "hacker" dels protagonistes, que té molt de pel·liculer. Però quedava abordar certes qüestions en què les respostes no són tan fascinants. Perquè té una sèrie d'implicacions, viure en l'era Wikileaks...
Quines implicacions?
Jo defineixo aquesta era com "del digital al quadrat". Wikileaks no és el començament ni el final de res, sinó una acceleració del que ja estem vivint fa molts anys. Assistim a una caceria cibernètica per la informació. Hi ha unes fortaleses, governs, empreses, grans infraestructures, que intenten protegir les seves dades de l'assalt dels nous bàrbars- siguin "hackers" o pirates informàtics- que volen apoderar-se de la informació.
Tot això anirà a més?
I tant! Inclosos els grans robatoris d'informació confidencial.
Abans ha parlat de la ingenuïtat amb què s'havia tractat el cas. El 2003, amb la guerra de l'Iraq, els mitjans rebien vídeos falsos de decapitacions que no teníem manera de validar. La informació arriba de moltes mans tan anònimes i la ingenuïtat continua...
Més que ingenuïtat, tenim molta superficialitat. Tot passa tan ràpid i la informació ens arriba de tants canals, que als periodistes ens consta verificar-la. Surfegem per l'actualitat. Hem arribat a un punt que una tonteria és notícia perquè s'ha convertit en "trending topic" a Twitter. Tenint en compte que a Espanya som, com a molt, 4 milions d'usuaris a Twitter no és rellevant. Ens fascina el que és digital, des dels orígens d'internet, com el territori on tots anàvem a estar alliberats i tot seria possible. I s'ha vist que no. Tot és encara més disruptiu.
S'ha dit tot, ja, sobre Wikileaks?
Tant és si s'ha dit tot o no. Ara el futur legal de Julien Assange i el futur operatiu i econòmic de l'organització és molt incert. Però han sorgit ja ‘els fills' d'aquest projecte, altres Wikileaks i bústies electròniques perquè "goles profundes" puguin treure a la llum material incòmode per als poderosos del planeta. I això està aquí per quedar-s'hi. Crec que de Wikileaks està gairebé tot explicat, excepte la part més real i menys virtual del cas.
Quina és aquesta part?
El futur processal dels dos protagonistes: Julien Assange i Bradley Manning. La que té a veure més amb el món anterior a Wikileaks, amb els Estats i la persecució processal a la qual estan sotmesos els dos. Per tant, queda molt per parlar...
La setmana passada Julien Assange va estar al Tribunal Suprem de Londres i va presentar un recurs contra la decisió d'extraditar-lo a Suècia per ser jutjat per delictes sexuals. Vostè va assistir a la vista?
Sí, vaig ser-hi. Això és una democràcia tan consolidada que les vistes del Tribunal Suprem són públiques. Des de fa poc s'emeten en streaming per Skynews. Ara que els jutges del Suprem permeten la càmera en directe, han relaxat les normes de vestimenta. I van amb corbata però sense les perruques blanques ni la toga negra d'escenari victorià. L'entorn és més modern i sense pompa.
Wikileaks fins i tot ha canviat l'escenari judicial?
No. És el moment que vivim. La pressió de portar xarxes socials i càmeres fa que tot canviï. L'any passat es va autoritzar piular en directe a les vistes. Assange ha tingut tres episodis judicials al Regne Unit: al desembre del 2010, ell s'entrega a les autoritats per l'ordre europea d'extradició de Suècia; al febrer, un jutge de primera instància diu que procedeix i Assange recorre; al juliol, hi ha una vista al Tribunal d'Apel·lació que dóna la raó al jutge de primera instància; i, a la tardor del 2011, accepten que el seu cas sigui vist pel Tribunal Suprem. Aquí, perquè això passi, s'ha de demostrar que té un interès públic que traspassa la persona afectada.
I se'l jutja exactament per quants delictes sexuals?
Per quatre, a dues dones sueques, en un episodi sobre el qual.... queda molt per escriure i investigar.
No està clar?
A l'agost del 2010, Assange va una setmana a Suècia i té relacions sexuals amb aquestes dues dones, que no es coneixen entre elles. Elles coincideixen i comproven que han estat amb ell. Però no se sap per què van juntes a comissaria. S'ha de dir que a Suècia no és estrany que vagin dones a demanar consell sobre casos de violència. El reglament suec és hiperprotector amb la llibertat sexual de les dones i actua molt ràpid en aquesta mena de delictes. Tampoc se sap gaire sobre l'existència d'uns SMS bescanviats entre elles en els quals es parlava de diners i que la defensa d'Assange els va esmentar al judici.
Com continua el cas, ara?
En la seva tercera i última oportunitat està vist per a sentència. D'aquí uns dies s'espera que es digui si procedeix o no extradir-lo a Suècia.
Si l'extraditen, va a presó?
Les autoritats britàniques tindrien 10 dies, des de la sentència, per enviar-lo a un aeroport a Londres, entregar-lo a la policia sueca. A Suècia entraria a la presó de forma automàtica, perquè no hi ha llibertat sota fiança quan els càrrecs són per delictes sexuals.
I ja no podria fer res més?
Podria recórrer al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg però no paralitzaria l'escenari de ser empresonat. La por de la defensa és que Suècia sigui una aturada intermèdia per ser extradit als EUA. I això seria el pitjor escenari per a Assange perquè ja estem parlant de delictes d'espionatge i obtenció il·lícita de secrets d'Estat.
Hi havia molts seguidors d'Assange a les portes del judici de la setmana passada?
Doncs l'ambient era bastant desolador. Assange, quan per primera vegada va a una vista judicial al desembre del 2010, compta amb centenars de seguidors. És el punt àlgid de la polèmica i és rebut com un heroi. Es mesclen gent del moviment "hacker", els del moviment d'una internet lliure i militants pacifistes. Però l'altra dia, devia haver-hi unes 20 o 25 persones, cantant cançons de Bob Dylan amb guitarra i poc més.
Els cables i els mitjans
Assange va entregar 250.000 cables a cinc mitjans: "El País", "Der Spiegel", "The New York Times", "The Guardian" i "Le Monde". Però només n'hem vist un petit percentatge publicats...
Bé, ara ja està tot online. Al novembre del 2010, els diaris en publiquen una part molt reduïda, uns quants milers de cables. Entre el novembre i el febrer del 2011, s'han publicat molts milers de cables però no tots. L'acord és no publicar-lo tot perquè pot posar hipotèticament en perill la vida de persones.
En el seu llibre ho esmenta, però ens queden milers de cables, encara... On són?
Bé, això era una hipòtesi real perquè un periodista etíop va haver de sortir del seu país perquè es va saber que havia col·laborat amb l'ambaixada dels EUA. El matrimoni de conveniència entre Assange i els diaris es va trencar. A causa d'aquest divorci, Wikileaks va publicar la totalitat dels cables a la seva web. Però per un descuit d'Assange, perquè es va deixar una còpia dels cables als servidors de Cryptome, una organització que es dedica a treure a la llum material secret. Irònicament, no són capaços de guardar de manera segura la informació que tenen.
(continua a la part 2: Els cables secrets....)
