Brexit, un compte enrere infinit

El Brexit, que primer havia de ser el 29 de març i després el 12 d'abril, no ha passat. I els ciutadans europeus que viuen al Regne Unit i els britànics que viuen a Europa seguiran probablement en la incertesa fins a la pròxima data prevista, ara, el 31 d'octubre. És el #Nobrexitday.

Aquests ciutadans tenen garantit que, després del Brexit, continuaran tenint els mateixos drets: residència, treball i seguretat social. Però, quan es baixa de les grans afirmacions a les preguntes concretes, als dubtes petits, no hi ha respostes.

​El "30 minuts" d'aquest diumenge ha fet un compte enrere cap a un Brexit que mai no arriba, a través de la mirada dels ciutadans més afectats. Un d'ells és José Etura, director d'un restaurant espanyol a Londres que s'ha posat de moda, que assegura: "Anem a cegues".

Un altre és Christopher Dottie, president de la Cambra de Comerç Britànica a Espanya, que fa 16 anys que viu a Catalunya:

"Ningú no ens obligarà a marxar si estem registrats. Per a mi, és el mínim, i no els he de donar les gràcies. Però estem preocupats a més llarg termini: Què passa si vull anar a viure a França? Què passa si he d'anar a Anglaterra i tenir cura de la meva mare durant uns anys i després tornar a Catalunya? Doncs potser perdo el dret a fer-ho."

Christopher Dottie, president de la Cambra de Comerç Britànica a Espanya

"M'ha posat una etiqueta d'estranger"

Com preparar-se per a una cosa que no se sap quan, com ni de quina manera serà? El compte enrere cap a un Brexit indefinit ha afectat emocionalment molts catalans que portaven anys vivint al Regne Unit i se sentien part de la societat britànica.

Ens ho explica molt bé Joan Pons Laplana, un infermer català que va aterrar a l'Anglaterra rural fa 19 anys, buscant un futur millor. Havia estudiat infermeria a l'Hospital del Mar, però va acabar treballant repartint pizzes.

Va veure un anunci al diari que demanaven personal sanitari per a Anglaterra i va decidir llançar-se a l'aventura. Allà ha fet una carrera professional, té una dona anglesa i tres fills. I és un activista anti-Brexit convençut.

"Jo m'he sentit molt enfadat, que no formo part d'aquest país. M'han posat una etiqueta com d'estranger."

Paradoxalment, un país que ha votat sortir de la Unió Europea depèn de la immigració per a molts llocs de feina.

Això és molt evident en el sistema sanitari britànic, que es nodreix de treballadors comunitaris, especialment irlandesos, espanyols i portuguesos.

Joan Pons Laplana, infermer resident al Regne Unit

En els últims anys, les retallades de sous han fet menys atractiva aquesta feina per als britànics, però també per als europeus. La incertesa del Brexit i la devaluació de la lliura han agreujat el problema. Hi ha moltes vacants per cobrir.

Perquè al Regne Unit hi ha molt poc atur. Amb el Joan Pons de guia privilegiat anem a una de les poblacions que precisament té un dels índexs més alts d'atur i un dels més baixos d'estudis, Great Yarmouth.

És el cinquè districte que més va votar a favor de sortir de la Unió Europea, un 71,5 per cent de la població. Encara queden rastres del que va ser: un centre turístic reputat i un important port pesquer, ara en decadència.

Pons va treballar uns anys a l'hospital local. Coneix bé els arguments anti-Europa dels veïns, arguments que ens repeteixen, amb moltes ganes de ser escoltats, al pub The Kings Arms:

"Sé que és molt fort dir això, però, si venen estrangers,  ja no cal que treballem. I crec que haurien d'incentivar els britànics, especialment, la gent jove. Que moguin el cul i aconsegueixin una feina."

"La raó per la qual tants europeus vulguin venir a aquest país és que saben que arriben aquí, no treballen i, com que són part d'Europa, tenen dret a prestacions socials."

El Joan, però, entén la posició d'aquests ciutadans:

"És molt fàcil posar una etiqueta i dir que tots són racistes. Hi ha molts problemes socioeconòmics al darrere. Són gent que està molt enfadada amb el govern, són gent que ha patit molt perquè han estat deixats de la mà de Déu."

Marxar pel Brexit

Com Joan Pons, l'arqueòloga Sílvia Valenzuela es va sentir molt dolguda per la decisió britànica de divorciar-se.

Precisament, un dia abans del referèndum havia aconseguit finançament del Consell Europeu d'Investigació (ERC), de la Unió Europea, per al seu projecte d'investigació. Era una oportunitat d'or. Portava anys vivint a Anglaterra i el va demanar per a la Universitat d'Oxford, una de les millors en Arqueologia de tot el món.

"Em venen ganes de plorar, perquè és que va ser tan decebedor... Jo he estat aquí batallant per portar un milió i escaig d'euros aquí, per a aquesta gent? Doncs, si puc, me'ls enduc."

I pot, perquè les subvencions ERC s'atorguen a títol personal i l'investigador les pot traslladar allà on ell vulgui.

L'arqueòloga Sílvia Valenzuela ha traslladat a Barcelona un projecte de recerca de la UE que havia demanat per a Oxford

Fa un any i mig, la Sílvia va renunciar a Oxford i es va emportar el finançament europeu al Centre Superior d'Investigacions Científiques, a Barcelona. El Brexit -ens ho diu clarament- la va impusar a fer-ho.

El Sergio Pérez, director de Política Científica de la Societat de Científics Espanyols Regne Unit, va preparar una enquesta per al grup de científics espanyols al Regne Unit del qual forma part. Només un 14 per cent d'ells haurien escollit aquest destí si haguessin sabut que hi hauria Brexit.

Primera seqüela del Brexit: l'Agència Europea del Medicament

Tornem a la bombolla de Londres, la ciutat que es va despertar perplexa l'endemà del referèndum. La dona del Jordi Llinares va apostar que guanyaria el "leave", sortir de la Unió Europea. Ell no s'ho creia.

L'endemà, a la feina, la gent estava molt afectada. Sabien el que suposava: el trasllat a un altre país de la Unió Europea de les oficines del Canary Wharf i dels més de 800 treballadors.

La família del Jordi Llinares, de l'Agència Europea del Medicament, viu dividida entre Londres i Amsterdam

Llinares té un càrrec a l'Agència Europea del Medicament, que des de principis d'aquest mes s'ha traslladat a Amsterdam. Li ha suposat un daltabaix familiar. Portava 17 anys a Londres. Ell i els seus dos fills grans viuen ara a Holanda i la seva dona i les dues filles menors continuen a Londres.

"La recança que tenim és el que deixem enrere. Com aquell lloc que ha estat tan acollidor, de lliurepensadors i obert a diferents cultures s'està tancant cap a ell mateix. És una sensació molt estranya sentir-te diferent per primer cop en una ciutat que fonamentalment és integradora de gent de fora."

Falten 204 dies

Aquests setmana, el compte enrere s'ha reiniciat. Però per al Joan, la Sílvia i el Jordi no vol dir gran cosa. Incertesa ja és una paraula massa òbvia per parlar del Brexit.