Canvi de paradigma: Díaz aplana el terreny a Puigdemont i Sánchez

La foto Puigdemont-Díaz a Brussel·les té múltiples lectures, com ara el fet que escenifica un trencament de clixés fixats fins ara a la política catalana i espanyola. Per part del govern espanyol, evidencia que sí que es pot parlar amb l'exili i, per part de Junts, que sí que es pot negociar amb el govern espanyol.

Malgrat el mal de ventre que suposa per al mateix Sánchez i sectors del PSOE i, per descomptat, entre la dreta i l'extrema dreta espanyola, la trobada d'aquest dilluns legitima la figura de Puigdemont com a negociador. I el fet que durés més de tres hores obre la porta a un canvi d'escenari impensable fins ara.

I si Yolanda Díaz no veiés que hi ha una petita esperança per a l'acord, no hauria agafat un avió fins a Brussel·les. Perquè, per més que la Moncloa vulgui fer creure que Yolanda Díaz va viatjar a la capital europea a títol personal i com a líder de Sumar, la posada en escena no era pas d'una trobada que es volgués amagar, malgrat la sorpresa i les presses amb què va ser anunciada i convocada.

Era estudiat: al Parlament Europeu, just el dia que Pedro Sánchez fa una conferència per acabar de rebregar la investidura fallida de Feijóo i obre la porta a la reconciliació i el dia abans que Puigdemont exposi les bases del que vol que sigui la negociació. Unes condicions basades en l'amnistia i el referèndum, dos termes incòmodes per a Pedro Sánchez, però en el cas de l'amnistia, indispensable si vol revalidar quatre anys més a la Moncloa.

Sánchez va amb el fre de mà posat en aquesta negociació. A ningú se li escapa que no vol cremar la seva figura, ho deixa en mans de Sumar, que està desbrossant el camí per veure si hi ha la possibilitat d'incorporar els vots independentistes i que es pugui reeditar així un govern de coalició i evitar una repetició electoral que podria ser demolidora per a les esquerres.

L'escletxa del 23J

Han calgut cinc anys per sacsejar aquest tauler. I és que els resultats de les eleccions generals del 23 de juliol van obrir una finestra d'oportunitat per a un independentisme en hores baixes. No eren els millors resultats de Junts ni Esquerra, però els convertia en decisius per a Pedro Sánchez.

I en el cas de Puigdemont, per primera vegada es posava damunt la taula la possibilitat de tornar. Per bé que Puigdemont sempre ha dit que no volia una sortida personal, el cert és que durant l'estiu no s'ha fet altra cosa que parlar d'una llei d'amnistia, de com podria encaixar en la Constitució i de qui podria incloure.

De cop, calia un canvi de paradigma, el govern espanyol havia d'abandonar els prejudicis i admetre que tenir Puigdemont a Waterloo i Marta Rovira a Ginebra, si més no, era una situació anòmala.

Per revertir el discurs calia una cocció lenta i l'home triat, Jaume Asens, de perfil pausat i sense estridències, amb bona relació amb l'independentisme, era l'ideal per a l'exploració del terreny. Home de lleis que perfila com hauria de ser la redacció d'aquesta llei.

Puigdemont agafa les regnes

Ja no ocupa cap càrrec al partit, però s'ha erigit com la persona que pilota aquestes negociacions. Ha començat a virar de discurs i d'estratègia i ho vol fer segons els seus paràmetres i avalat per la cúpula del seu partit, que el reconeix com a líder indiscutible.

Ara és el seu moment; fixarà una proposta de màxims i caldrà veure si això després és modulable quan el PSOE entri en joc. Un PSOE de qui no es refia i, per això, fa extensiva la premissa de cobrar per avançat.

A Esquerra hi ha satisfacció en veure que Junts s'afegeix a la negociació. El mateix president Aragonès, a l'amnistia i el referèndum hi suma el que anomena "el benestar dels ciutadans", on s'hi encabeix eixugar el dèficit fiscal i el traspàs complet de Rodalies.