Canvia alguna cosa sobre el terreny, el reconeixement diplomàtic de Palestina?
Amb el temps es veurà si el gest d'Espanya, Irlanda i Noruega haurà servit per encoratjar la resta d'Europa a reconèixer l'estat palestí
El reconeixement de l'estat palestí per part d'Espanya, Irlanda i Noruega té el poder --ha quedat clar-- d'enfurismar Israel. Però, més enllà d'això, no desplega grans efectes sobre els territoris palestins: ni aconseguirà aturar l'agressió a Gaza ni frenar l'extensió de les colònies israelianes a Cisjordània, on els colons actuen cada vegada amb més violència sobre la població autòctona, sovint emparats per l'exèrcit.
L'abast de les conseqüències dels reconeixements, per tant, ara és difícil de valorar. El temps dirà si més estats agafen l'estela dels que ho han fet: els tres darrers i els que fa anys que reconeixen l'estat palestí. I el temps dirà si aquests suports diplomàtics i la difícil situació d'Israel acaba provocant canvis en àmbits ara controlats tots per Tel-Aviv.
Pel que fa a Gaza, quan s'acabi la guerra s'ha de definir quin tipus d'administració s'hi instal·larà. Els falcons del govern de Netanyahu insisteixen a reocupar la Franja, una operació que sembla poc viable i que el primer ministre, si més no en públic, descarta.
La pressió internacional ha de modular la decisió d'Israel, i la pressió dels reconeixements la fa més o menys poderosa.
Cisjordània segueix, de facto, sota control pràcticament total d'Israel, i les fronteres que els tres països europeus han reconegut no tenen res a veure amb les que ara mateix hi ha dibuixades sobre el terreny.
Les línies de demarcació prèvies al 1967 incloïen Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza, però gran part d'aquest territori avui està controlat per Israel. El reconeixement no canvia la realitat que Cisjordània és un territori cada vegada més inviable per als palestins.
Tampoc l'estatus de la capital, Jerusalem, varia amb els reconeixements diplomàtics. Israel controla de facto la ciutat sencera, que considera la seva capital "única i indivisible", tot i que hi viuen més de 300.000 palestins i que la meitat est estava administrativament en mans palestines.
La governança de Palestina, reconeguda o no, és una governança limitada. Els Acords d'Oslo del 1993 van dividir els territoris palestins ocupats en tres àrees depenent de si el control civil i militar l'exercien els palestins o Israel, en un model transitori que havia de culminar en uns anys en un Estat propi. Per fer-ho, es va crear l'Autoritat Nacional Palestina (ANP).
Va ser la primera fórmula d'autogovern per als palestins, que havia de ser provisional, però que avui es manté amb un poder cada cop més minvat i que només pot exercir en zones reduïdes de Cisjordània, davant la creixent ocupació i presència militar israeliana.
A la Franja de Gaza, les disputes entre Fatah --facció secular formada per Yasser Arafat que controla l'ANP-- i Hamas van acabar amb l'expulsió de l'ANP i la presa del poder per part dels islamistes el 2007, aprofundint en la fragmentació, no només de la societat palestina, sinó també del seu territori.
El recorregut del gest d'Espanya, Irlanda i Noruega només pot ser avaluat en el temps. Hauria de servir per encoratjar la resta d'Europa a reconèixer l'estat palestí. Encoratjar Washington és ara mateix una quimera.
Occident fa dècades que contemporitza davant la gran col·lecció d'abusos comesos quotidianament contra la població palestina. L'operació de càstig pels crims comesos per milicians i civils palestins el 7 d'octubre ha sobrepassat els límits de la proporcionalitat en vides humanes i danys materials. I també ha sobrepassat els límits del temps allargant una invasió per motius polítics.
