Carla Simón: del viatge emocional d'"Estiu 1993" a tocar el cel de Berlín amb "Alcarràs"

Diu que potser no hauria estat cineasta si no hagués vist "Tres dies amb la família", de la directora Mar Coll. I, sempre modesta, no se sent còmoda en el paper de líder d'una nova generació de cineastes. Però en els 13 anys que separen les dues pel·lícules, Mar Coll i Carla Simón són referents indiscutibles d'un cinema català que estan protagonitzant majoritàriament dones.

Neus Ballús, Clara Roquet, Belén Funes, Pilar Palomero, Elena Martín, Elena Trapé i, sobretot, Carla Simón, que ha fet història en guanyar l'Os d'Or a la Berlinale.

L'èxit a Berlín no és flor d'un dia, és fruit d'anys de treball i d'una aposta per un cine intimista, amb fort segell d'autor i autobiogràfic, desdibuixant fronteres entre ficció i realitat, fent servir també actors no professionals. Amb emoció, sensibilitat i versemblança.

Com "Estiu 1993", aquell viatge emocional, el de la mateixa directora, a través dels ulls d'una nena de 6 anys que ha d'anar a viure amb els seus pares adoptius, els seus tiets. Cine de ficció, sí, però que es nodreix de la seva vida. Com ara ha fet amb la seva família pagesa i cultivadora de préssecs a "Alcarràs".

"Estiu 1993" va ser el debut més espatarrant de la dècada per al cine català: una quarantena de premis, Festival de Màlaga, Gaudís i Goyas inclosos. L'embrió de tot plegat, justament, el Festival de Berlín, fa 5 anys, que hi va apostar amb doble premi, com el de la millor òpera prima.

Com va passar abans amb Albert Serra o Marc Recha a Cannes, amb els lampistes de Neus Ballús a Locarno, a Moscou amb "El ventre del mar" d'Agustí Villaronga, o ara a Berlín, el cine rodat en català també s'obre pas al circuit internacional de festivals de màxim prestigi. I demostra que no és cap obstacle per arribar, des d'allò local, a audiències universals.

I tot plegat en un moment en què el cine rodat en versió catalana toca fons: només sis pel·lícules l'any passat. I també dies després que el cine català arrasés als premis Goya.

Un potencial innegable que el sector demana que s'acompanyi de més pressupostos i ajuts, sobretot per al cine en català. I que arribi al gran públic i faci millors xifres de taquilla, un altre dels deutes pendents.

Hi ajudaran segur pel·lícules com "Alcarràs" o "Un año, una noche", d'Isaki Lacuesta, un altre dels grans abanderats del cine independent i dels festivals de màxim nivell. De fet, "Un año, una noche" ha estat una de les pel·lícules que més han impactat a la Berlinale, i ha estat a moltes de les travesses del palmarès.

Lacuesta i Simón seran, sens dubte, els màxims referents cinematogràfics catalans d'aquest any cinematogràfic.