Cas Pelicot: la violació, prou penada?

El procés de Mazan, com l'han anomenat a França pel nom de la petita població de la Provença on durant deu anys Gisèle Pelicot va viure un calvari dia sí dia també, ha arribat al seu final amb la condemna als acusats: 20 anys de presó per a l'exmarit i entre 3 i 15 per als altres 50 acusats.

El procés, però, no ha estat tan diferent de molts dels judicis per violació que hi ha al país.  

Al centre de l'estratègia de la defensa dels acusats davant d'una acusació de violació sovint hi ha dues explicacions, i Mazan no n'ha estat una excepció. La primera, que la dona que denuncia ser víctima sí que va accedir a aquella relació. La segona, que l'acusat "va creure que" ella havia consentit a la relació.  

En el cas de Gisèle Pelicot, el factor "sorpresa" és un dels quatre que contempla la llei francesa per dir que sí que hi ha violació. Violar i abusar d'una dona en estat semiinconscient és fer-ho "per sorpresa". Fins aquí no hi ha hagut debat. 

Però en les violacions a Gisèle Pelicot, algunes defenses dels acusats han estat argumentant que, malgrat el fet de penetrar una dona que veien adormida sobre un llit, després de prendre precaucions per no fer soroll ni deixar rastres olfactius, els seus defensats participaven en un "joc de llibertinatge" de la parella.  

És una línia de defensa que han exposat advocades joves i mediàtiques i que deixen a Gisèle Pélicot i altres víctimes de submissió química en la màxima indefensió. Què li cal canviar al Codi Penal francès perquè no inclogui cap dubte sobre què és una violació?

Una llei que es queda curta

A França, entre 2012 i el 2021, entre el 86% i el 94% de les acusacions de violació van acabar arxivades. Les xifres no acaben de ser clares, però en tot cas són unes xifres d'impunitat impròpies d'un país que es vol defensor dels drets de les dones.

La redacció actual de la llei es queda curta, per exemple, quan hi ha violències sexuals i la víctima queda paralitzada de por i no ofereix resistència. També es queda curta en el cas d'un "no" inicial a una relació que no és respectat perquè, de nou, la víctima prefereix cedir abans de ser colpejada.  

L'amenaça o el xantatge són altres mètodes fets servir pels agressors per consumar una agressió sexual sense consentiment. Els quatre pressupòsits externs a la víctima que, segons el Codi Penal, poden objectivar el delicte són "la violència, les amenaces, la subjugació i la sorpresa".
 

La rellevància del consentiment

No tots els col·lectius feministes francesos estan d'acord amb una aproximació al problema que inclogui el consentiment. El consentiment deixa entreveure, diuen, que amb el seu "només sí és sí" les dones disposen d'una mena de semàfor per autoritzar els homes a mantenir relacions sexuals amb elles. "L'home proposa, la dona disposa". La frase ja dona a entendre una actitud passiva que no agrada a moltes.

Aquesta tesi, defensada per la filòsofa Manon Garcia, diu que una violació mai és un problema de mala comunicació entre dos, sinó una concepció patriarcal del que són les relacions sexuals: l'home, quan viola, creu que té dret a imposar una relació sexual. Per Garcia, si es defineix la violació pel no consentiment, al cap i a la fi, és el comportament de la víctima el que acaba fent la violació, i no el comportament de l'agressor.  

Una violació seria, doncs, un acte de violència, de superioritat de poder i de voluntat de submissió. Un crim que no té res a veure amb les relacions sexuals entre iguals, insisteixen alguns col·lectius feministes contraris a la introducció del consentiment a l'article que defineix violació.

Què es pot resoldre del Cas Pelicot?

Potser cal tornar a definir de zero què és una violació? El debat té molt de lletra petita jurídica i França vol resoldre'l a la seva manera, amb els seus tempos i, en tot cas, no en calent.  

Més enllà de si aquest debat acaba donant o no algun fruit, el procés de Mazan ha resolt poc més del que s'esperava d'ell: les violacions a Gisèle Pelicot confessades pel principal incriminat, Dominique Pelicot, i una desena d'homes més.

El judici no ha resolt altres violències que s'han entrevist durant el procés: els dubtes de Caroline Darian sobre si el seu pare també la va sotmetre a submissió química i va abusar d'ella, els milers d'arxius trobats a casa Dominique Pelicot o els obscurs fons del portal Coco.fr on tots 51 abusadors, i la vintena que no han estat trobats, van acudir en un moment o altre per satisfer les seves perversions sexuals.