Cimera en defensa pròpia: la UE es reuneix d'urgència per estudiar l'ingent pla de rearmament

La carta que el president del Consell Europeu, António Costa, va enviar fa tot just una setmana als líders dels 27 per convocar-los a la cimera d'aquest dijous, començava així: "Voldria convidar-te al Consell Europeu Especial del 6 de març, que es dedicarà a la defensa europea i a Ucraïna".

Aquest és el motiu oficial de la cimera. L'oficiós podria ben bé ser una cosa així: "...que es dedicarà a esbrinar com ens ho podem fer, els europeus, davant uns Estats Units que a la mínima ens deixen com un drap brut". 

Ho està fent el president Donald Trump quan diu que "Europa es va crear per fotre els Estats Units", o el vicepresident J.D. Vance quan afirma que "el perill més gran per a Europa no és Rússia o la Xina, sinó que ve de dins, del retrocés en alguns dels seus valors més fonamentals com la llibertat d'expressió". Són declaracions que cauen com una bufetada atordidora per a Brussel·les, que assisteix incrèdula a un divorci transatlàntic inesperat. 

També hi ha aquella altra afirmació del secretari de Defensa, Pete Hegseth, que des del quarter general de l'OTAN a Brussel·les avisava: "L'Oncle Sam no serà l'oncle estúpid", en referència al fet que els EUA no trauran les castanyes del foc als europeus si no inverteixen més en defensa.

Europa ha d'invertir més en defensa (i ho ha de semblar)

Fa tres anys que hi ha guerra a Ucraïna, i en tot aquest temps la Unió Europea ha destinat 140.000 milions d'euros en ajuda de tota mena a Kíiv perquè resisteixi l'embat de Rússia. Però en només un mes, des que Trump és president dels EUA, s'ha evidenciat que només ajudant Zelenski a resistir no n'hi ha prou. 

En una imatge d'unitat, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha conservat distesament davant de les càmeres amb el president de la UE, António Costa, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, abans de començar la cimera.

Amb la imatge encara recent de l'encarament del president dels EUA, Donald Trump, el president ucraïnès ha agraït el suport dels líders europeus: "No estem sols, ho notem i ho sabem".

Washington ha deixat d'enviar més ajuda a Ucraïna. Trump diu que els Estats Units han ajudat més que ningú destinant-hi 350.000 milions de dòlars, i que això s'ha d'acabar, que la seguretat d'Europa depèn dels europeus. 

Un estudi del prestigiós Institut Kiel, per cert, desmunta l'afirmació que els Estats Units són qui més ha ajudat Ucraïna, que no són 350.000 milions de dòlars, sinó 118.000. És a dir, 114.000 milions d'euros davant els 132.300 milions que fins al 31 de desembre hi havia aportat la Unió Europea. 

L'esforç econòmic europeu hi és, les dades ho demostren, però no ho sembla prou davant els missatges falsos de Trump. I en aquest context, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha posat sobre la taula un pla per invertir 800.000 milions d'euros en defensa. 

La xifra és ingent. Si fa o no fa el mateix que va costar el fons de recuperació per la pandèmia. 

Parlar de 800.000 milions d'euros pot servir per desarmar Washington --mai millor dit-- en la seva retòrica contra la falta d'implicació de la UE en la seguretat d'Europa.

Amb 800.000 milions, sembla que Europa es pren la defensa seriosament. I més que semblar-ho, ha de ser real, perquè amb Trump donant ales a Vladímir Putin, la seguretat del Vell Continent no està garantida. 

"Estem davant una nova era. Europa afronta un perill clar i present a una escala que cap de nosaltres ha vist (...) Europa s'ha de fer càrrec de la seva pròpia dissuasió i defensa". 

És un fragment d'una altra carta. Aquesta, la que fa un parell de dies enviava Ursula Von der Leyen als caps d'estat i de govern dels 27 socis europeus plantejant-los el seu pla de rearmament. El pla que ha de servir perquè sembli i perquè sigui incontestable que Europa realment inverteix en defensa. 

Al mateix temps, té l'objectiu de garantir que aquest racó de món té prou múscul militar per continuar ajudant Ucraïna i, a la vegada, presentar-se com un actor fort en el tauler internacional capaç de dissuadir qualsevol que li passi pel cap atacar-lo. 

El pla de rearmament de la UE que debaten els 27 

La proposta de la Comissió es diu "Rearmar Europa", i proposa tot de mesures a disposició dels estats membres perquè triïn les que més els convenen a l'hora d'incrementar la despesa militar.

Poden oblidar-se de les regles fiscals i gastar en defensa sense preocupar-se per si excedeixen els límits de dèficit o de deute. Poden recórrer a préstecs per un valor total de 150.000 milions d'euros per invertir en despesa militar.

Poden redirigir part dels Fons de Cohesió a la compra i producció d'armes. A més, hi haurà inversions del Banc Europeu d'Inversions i, finalment, Brussel·les espera mobilitzar capital privat perquè la indústria armamentística senti el dringar de l'aposta europea per la inversió en defensa. 

Tots els països estan d'acord a augmentar la despesa en defensa, almenys al 2% del seu PIB com a mínim. I això sona bé a les orelles de Trump. Però també li sonarà bé que alguns estats membres s'alineïn amb la seva tesi de deixar d'apuntalar Ucraïna. I d'aquests també n'hi ha dins la UE. Són el tradicional elefant a la sala.

Hongria i Eslovàquia no secunden l'estratègia majoritària al Consell Europeu, que aposta per ajudar Ucraïna perquè, en cas que s'obrin converses de pau, la negociació agafi els ucraïnesos en una posició de força. Només d'aquesta manera, creuen la majoria d'estats membres, s'aconseguirà una pau justa i duradora. 

Però Budapest i Bratislava creuen que armar Kíiv no fa res més que alimentar la dinàmica bel·licista, i collen per deixar d'ajudar econòmicament i militarment les tropes de Zelenski.

És molt probable que en aquesta cimera s'evidenciï l'oposició de Viktor Orbán i Robert Fico, però davant l'eventual votació del pla "Rearmar Europa" no cal unanimitat, sinó una majoria qualificada. 

La discòrdia que podria arribar d'Hongria i Eslovàquia no seria una amenaça perquè el pla prosperi, però serà una nova taca a la tan preuada unitat d'acció de la Unió Europea. 

L'altra unitat europea 

La cimera d'aquest dijous a Brussel·les està entre els 27 de la Unió Europa, i és evident que la unitat no és sòlida. Per això Europa ha buscat la seva fortalesa més enllà del club comunitari.

Les últimes setmanes s'han fet cimeres a París i Londres en què hem vist des del Regne Unit fins a Turquia, passant per Noruega, o fins i tot el Canadà. També el secretari general de l'OTAN ha participat en aquestes reunions. 

Han estat conclaves que han demostrat que el bloc europeu com a continent se sent interpel·lat a actuar en defensa pròpia enmig de la sacsejada en l'ordre internacional. Han sentit la necessitat de reforçar la seva seguretat començant per assegurar la d'Ucraïna. A Londres també hi era Volodímir Zelenski. 

El bloc continental europeu ha proposat un pla de pau propi, més enllà de les converses entre Washington i Moscou, que empeny per continuar ajudant Ucraïna i no descarta oferir garanties de seguretat a través d'una coalició de països voluntaris perquè enviïn tropes de pau a Ucraïna.

França i el Regne Unit, i potser un parell de països més, assegurava Keir Starmer, hi estarien disposats. 

Entre els 27 de la UE, aquest debat no es planteja. Hi ha països com Espanya que el troben prematur. Fins que no hi hagi acord o converses de pau, no té sentit, creu Madrid, plantejar-se enviar missions de pau a Ucraïna. 

Pedro Sánchez també era a les cimeres de París i de Londres, que són les dues capitals de les dues úniques potències nuclears d'Europa. Buscar aquest espai de col·laboració de l'Europa continental també ha permès, per cert, obrir el debat sobre la necessitat d'augmentar la dissuasió nuclear.

Macron ja ha ofert l'arsenal nuclear de França com a eina dissuasiva. Parlar d'armes nuclears és una manera de deixar clar a aquest món d'homes forts que a Europa no se la pot deixar com un drap brut. 

Recosir els ponts amb Washington 

Europa, tant la continental com la de la UE, saben que el distanciament amb els Estats Units és immens. Que les relacions transatlàntiques no havien passat per un moment tan delicat en la història recent.

Els europeus no veuen l'administració Trump gens disposada a mirar de reconduir la situació, però a aquesta banda de l'Atlàntic encara hi ha esperança. 

La trencadissa desencadenada després de l'esbroncada de Trump i Vance a Zelenski al Despatx Oval és difícil de reparar. Des de l'OTAN, el secretari general Mark Rutte, demanava a Zelenski que mirés de refer ponts.

El president ucraïnès, a través d'una publicació a X, adoptava un to conciliador amb Trump.

Hi ha moviments que conviden a pensar que potser és prematur cantar les absoltes a la relació transatlàntica, però amb un mes i mig de Donald Trump a la Casa Blanca ja ha quedat prou clar que la seva imprevisibilitat i els seus estirabots obliguen Europa a assumir que, ara sí, Europa només pot comptar amb ella mateixa. 

En matèria de defensa, aquest convenciment es posa de manifest amb les cimeres de París i Londres, o la d'aquest dijous a Brussel·les. En matèria comercial, davant la guerra d'aranzels de Trump, es visibilitza amb les alternatives que Europa busca amb acords amb Mèxic, Malàisia, el Mercosur o l'Índia. 

Són només alguns exemples que demostren que Trump està dinamitant les relacions d'aliança històrica amb Europa, però potser a la vegada està encoratjant que finalment Europa faci passos decidits per avançar en allò de l'autonomia estratègica i en començar a construir-se com un actor geopolític de debò.