Cinc filles del colonialisme al Congo demanden Bèlgica per crims contra la humanitat

El túnel més llarg de Bèlgica fa 2.534 metres de longitud i és una de les principals artèries d'entrada i sortida de la capital, Brussel·les. Hi passen uns 65.000 vehicles cada dia en trajectes rutinaris. És ben normal creuar el Túnel Leopold II. O ho era.

Aquest any la ciutat ha rebatejat el nom del túnel amb un doble objectiu: feminitzar i descolonitzar l'espai públic. A través d'una campanya de participació ciutadana, ara el túnel d'aquell rei dels belgues artífex de la colonització i d'un historial d'atrocitats que avergonyeixen molts belgues d'avui es diu túnel Annie Cordy, una cantant i humorista molt popular a Bèlgica a partir dels anys setanta.

La regió de Brussel·les ha aprovat una resolució per descolonitzar l'espai públic. Això vol dir eliminar referències que magnifiquin la figura, sobretot, de Leopold II. Hi ha moltes estàtues i monuments dedicats al monarca que es va apropiar literalment de l'Estat Lliure del Congo per explotar els seus recursos naturals, ivori primer i cautxú després. I també en va explotar despietadament els recursos humans. S'han documentat amputacions de mans i abusos a les dones i filles dels congolesos que, a parer dels colonitzadors belgues, no rendien prou.

Són aquestes atrocitats instaurades en temps de Leopold II (1865-1909) les que incomoden bona part de la societat de Bèlgica, i d'aquí, que s'hagin atacat monuments dedicats als colonitzadors arreu del país. És una manera d'esborrar el rastre d'algú que va posar les bases d'un sofriment que, en canvi, no s'ha esborrat encara avui de la memòria dels que el van patir en primera persona.

"No ho podia explicar al meu marit"

Lea Tavares va néixer al Congo Belga gairebé 40 anys després de la mort de Leopold II. La colònia ja havia passat de mans de la monarquia a ser controlada pel govern de Bèlgica, en un intent de passar pàgina a aquell sistema d'atrocitats. Certament ja no s'amputaven mans, però la inhumanitat dels colonitzadors no va desaparèixer.

Quan tenia dos anys, agents de la metròpoli van arrencar Lea Tavares de la seva mare. El motiu: era filla de mare congolesa i de pare colonitzador, era mestissa. A ulls de Bèlgica, filla del pecat.

La van posar al càrrec d'una missió de monges que la van dur a Bèlgica. "Separaven aquelles criatures del món i dels seus orígens, de les seves famílies, i se les enduien. A l'adolescència ens abandonaven, ens deixaven al carrer sense diners. Com se'n diu d'això? Això és un crim", explica Tavares.

Lea Tavares ha silenciat la seva història durant tota la vida. Diu: "No ho podia explicar al meu marit, ni tampoc als meus fills. És massa fort." Però ara, ella i quatre nenes més que ja són àvies, han decidit portar el seu cas davant els tribunals per acusar Bèlgica d'haver comès crims contra la humanitat.

"Durant la colonització, les mestisses constituïen una amenaça per a la supremacia de la raça blanca i per a la colonització. I per afrontar aquesta amenaça l'Estat belga va instaurar un sistema amb l'objectiu d'eliminar els mestissos."

L'advocada de les demandants, Michèle Hirsch, posa en context aquells fets per argumentar la demanda que ha elevat als tribunals. "Eliminar per raons racials una part de la població civil és un crim contra la humanitat. I això és el que va organitzar l'estat belga amb la complicitat de l'Església".

Una vida construïda sobre la base d'un trauma i de mentides

Fa tres anys Lea Tavares va decidir fer el pas i explicar la seva història a la seva família. No pas al seu marit, que va morir sense saber-la. Començava el camí per mirar de buscar una reparació d'un passat traumàtic per a ella i per als seus familiars.

"Cada vegada que parlo d'aquesta història tothom plora perquè és trist, és una bogeria, és dolorós. Com pot un ésser humà fer això a nens petits?"

No només els van separar de les seves famílies, també els van mentir. Ho sap bé Simone Ngalula, una altra d'aquelles filles del colonialisme que forma part del grup de cinc demandants. La seva història és similar a la de Tavares, però amb una mentida dolorosa que recorda més de set dècades després.

"Un dia la meva mare va veure venir els agents de l'estat belga i li van dir: "El teu marit estava molt malalt, va marxar a Bèlgica i ha mort." Com que encara tenia dues filles petites li van dir: "No les podràs educar i alimentar. Ens les enduem. Ara he sabut que el meu pare no era mort. Era mentida!"

Ho ha sabut perquè la seva defensa ha accedit a documentació de l'Església sobre aquella pràctica, en què es recull, entre altres, els noms i cognoms dels pares d'aquelles criatures i telegrames per preparar el transport dels infants. Ho explica l'advocada Michèle Hirsch.

"Hem trobat una gran quantitat de documents que confirmen un sistema administratiu i una comptabilitat extremadament precisa que demostra que la institució religiosa rebia pagaments."

Tot i que l'advocada també ha demanat poder accedir als arxius de l'Estat, no ho ha aconseguit, però està segura que existeixen. Sense l'existència d'aquesta documentació, diu Hirsch, el govern belga no hauria fet cap reconeixement públic per demanar perdó a les mestisses, com va fer l'any 2019 l'aleshores primer ministre de Bèlgica, Charles Michel. El 2020, Felip, el rei dels belgues, també demanava perdó per primer cop en nom de la monarquia.

Amb el perdó no n'hi ha prou

Aquell acte de contrició oficial del govern de Bèlgica va ser un pas en la voluntat de reparació de les conseqüències del colonialisme, però les cinc demandants no en tenen prou. La seva advocada ho argumenta així:

"Aquesta història és horrible. Són víctimes d'un crim comès per l'estat belga durant la colonització i hem decidit demandar l'Estat per la reparació d'aquest crim. Cal que es reconegui el seu estatus de víctimes, que l'Estat pagui pel dany i, eventualment, un reconeixement de responsabilitat per part de l'Estat que es podria traduir en una llei de reparació per a les mestisses."

La defensa fa una petició de reparació moral i material de 50.000 euros per a cadascuna de les demandants. El cas està pendent de sentència i podria suposar un precedent per a les altres víctimes del colonialisme. Es calcula que, com els casos de Lea Tavares, Simone Ngalula i les altres tres demandants (Marie-José Loshi, Noëlle Verbeken i Monique Bintu), n'hi podria haver milers.

Davant les veus que, cada cop més, demanen que Bèlgica faci passos inequívocs en el reconeixement i reparació del seu passat colonial, no només hi ha les peticions populars perquè es retirin estàtues del rei Leopold II dels espais públics i es canviïn noms de túnels. També s'ha redactat un extens i demolidor informe d'experts que ha sol·licitat el Parlament amb recomanacions perquè Bèlgica pugui digerir, no oblidar i aprendre d'una pàgina massa fosca de la seva història.