Cisjordània zona zero: res va començar el 7-O a Gaza i res acabarà al Líban un any després

Quan els Estats Units, per última vegada, van assenyalar a Israel la Lluna d'una possible solució duradora de la qüestió palestina a Oslo el 1993,  Israel va mirar el dit de l'oportunitat d'esborrar, literalment, Palestina del mapa. No l'home que va firmar aquells acords, Yitzhak Rabin, assassinat dos anys després per un supremacista jueu, sinó pel seu successor, Benjamin Netanyahu, a partir de 1996.

El debat sobre les responsabilitats pel fracàs d'Oslo amenaça de repetir-se ad infinitum com l'intercanvi d'acusacions que encara genera el vessament de sang a l'Orient Mitjà des de les acaballes de la I Guerra Mundial i la Declaració Balfour, instrumental per a la posterior creació de l'estat d'Israel a Palestina.

La crisi de Gaza de fa un any, sumada a la del Líban acabada d'esclatar, només en són un capítol més. Dit fredament, mirat el context. I ni tan sols són el terreny de batalla principal, sinó una de les cortines darrere les quals s'amaguen els llocs on realment es dirimeix el conflicte: Cisjordània i Jerusalem Est.

La (dis)solució dels dos estats

Oslo apuntava a la històrica, però eventual, "solució dels dos estats" basada en les fronteres de 1948, que són les internacionalment reconegudes a Israel.

És a dir, la desocupació dels territoris palestins conquerits per Israel en la guerra de 1967 on naixeria l'estat de Palestina. Estava en l'esperit dels acords, però res en la lletra ho garantia. Ho apostaven tot a la bona voluntat de les parts i a la gestió eficaç del procés de pau posterior per part de l'autoanomenat "honest broker" (mediador honest) nord-americà.

Però amb la balança de poder tan desigual entre les parts i el mediador compromès a mantenir una "ironclad alliance" (aliança de ferro) amb el bàndol que tenia més força i el control de tot el territori, el procés era un impossible. De seguida va caure en mans dels que no hi confiaven... ni hi creien. Bàsicament, les parts enfrontades el 7 d'octubre passat: el Likud de Netanyahu, ara depenent a més de l'extrema dreta irredemptista israeliana; a l'altre bàndol el Moviment de la Resistència Islàmica palestina, Hamas.

Ocupació il·legal

D'Oslo fins avui mateix Israel ha mantingut sota setge ferri i bombardejos la Franja de Gaza, que per Hamas ha estat la seva plataforma de resistència armada. El canvi major ha estat a Cisjordània i a Jerusalem Est.

Bàsicament, Israel s'ha anat reapoderant de facto de la minsa autonomia palestina a la primera, hi ha desmantellat l'Autoritat Palestina, i, a Jerusalem Est, ha accelerat la "judaïtzació" d'aquesta part igualment ocupada de la ciutat.

En total, des de 1993 s'ha més que duplicat la xifra de colons jueus, fins a 750.000, i la d'assentaments, més de 150.

El 19 de juliol, després de dos anys de deliberació, un dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU qualificava d'"il·legal" l'ocupació israeliana i d'"apartheid" el règim de colonització.

També comminava els estats membres de l'ONU a prendre accions per revertir l'ocupació a través de la pressió i les sancions internacionals que fessin pagar un preu a Israel per les repetides vulneracions de les resolucions del Consell de Seguretat i de l'Assemblea General de l'ONU des de 1967.

"Del riu al mar"

Des que va començar l'actual crisi de Gaza fa un any, colons i soldats israelians han accelerat el procés d'assetjament, repressió i despossessió de les comunitats palestines en aquests territoris i hi ha matat més de 700 palestins, inclosos més d'un centenar de menors.

Els Estats Units i la Unió Europea, els principals valedors, financers i armadors d'Israel, no han pres cap mesura ni abans ni després del dictamen del Tribunal Internacional de Justícia. Cap mesura que no sigui, en el cas dels EUA, incrementar el lliurament d'armes a Israel. Hi ha hagut, sí, per part d'alguns països europeus, entre els quals Espanya, el reconeixement de l'estat (virtual) de Palestina; el que no ha evitat, paradoxalment, que Israel s'estengui ja, com un fet sobre el terreny, del riu (Jordà) al mar (Mediterrani).

S'ha fet realitat, a la inversa, l'eslògan del moviment propalestí que alguns havien arribat a qualificar d'antisemita: "Palestina, del riu al mar." Antisemita pel fet que --deien-- proposaria l'expulsió dels jueus del territori.

L'alternativa ha estat la realitat actual: un sistema d'apartheid que té la voluntat, segons alguns ministres del mateix govern israelià, d'acabar per fer fora els palestins. Del riu al mar.

Potser una de les explicacions més clares i més ben cartografiades és la que ofereix la principal ONG israeliana prodrets humans B'Tselem.

La conxorxa dels intransigents

Molt es va escriure després de l'11S del 2001 sobre complots, atacs de falsa bandera de la mateixa administració nord-americana Bush per utilitzar els atacs d'Al-Qaeda com a justificació per envair l'Iraq. Les xarxes van plenes de teories no menys conspiranoiques, igualment sense cap prova, d'una suposada instigació israeliana en l'atac de Hamas del 7 d'octubre de l'any passat des de Gaza, a través del mur suposadament més hermètic del món.

No ha ajudat la negativa del primer ministre d'Israel Benjamin Netanyahu a autoritzar, fins ara, una comissió independent d'investigació d'aquells fets. Però és probable que, al seu moment, amb un altre primer ministre, es conclogui el mateix que 20 anys abans va acabar per dir la comissió d'investigació del Congrés nord-americà sobre l'11S: l'administració no va fer tot el que podia haver fet per evitar-ho, però no hi té cap responsabilitat directa ni indirecta.

En el que sí que hi tenien responsabilitats tant les administracions nord-americanes com les israelianes anteriors als atacs és haver donat menjar, en els anys 80, l'escurçó que els acabaria picant: Al-Qaeda uns, contra l'URSS; Hamas els altres, contra l'Organització per a l'Alliberament de Palestina. Ha quedat clar que l'enemic de l'enemic no sempre acaba sent amic.

Cisjordània primer

El problema del govern israelià amb el 7-O, a parer dels més incisius analistes del país, és que va ser negligent. Sabien que Hamas preparava alguna cosa, però en part per incompetència, en part per prepotència, van confiar que ho podrien "resoldre" com anteriorment: una tanda de bombardejos més o menys intensius en funció de la quantitat de coets llançada pels islamistes.

Mai havien previst --perquè no els creien capaços-- una irrupció terrestre amb centenars de guerrillers creuant el mur. Tenien la major part de la intel·ligència, la seguretat i l'aparell militar abocat al territori que més ambicionen: Cisjordània. Gaza, creien, estava neutralitzada dins una gàbia.

L'acció de Hamas --com en el seu moment la d'Al-Qaeda als EUA-- senzillament va accelerar plans que sí que estaven preestablerts. En el cas israelià, la despossessió dels palestins a Cisjordània a través de l'assetjament coordinat de colons i el desplaçament o expulsió de població i de la confiscació de les seves terres.

En paraules de la directora executiva de B'Tselem, Yuli Novak, davant el Consell de Seguretat de l'ONU, que va demanar el seu testimoni el 4 de setembre:

"A Cisjordània, inclosa Jerusalem Est, el govern (israelià) està explotant les circumstàncies per crear canvis irreversibles. Des de l'octubre (2023), les tropes israelianes hi han matat 640 palestins, inclosos almenys 140 menors. Els colons estan atacant els palestins i organitzen pogroms a plena llum del dia amb el suport del govern. Han aconseguit fer fora de casa seva 19 comunitats (palestines)."

3.300 camps de futbol

Des del 7-O, Israel ha confiscat més terres als palestins de Cisjordània de les que els havia desposseït al llarg dels últims 20 anys. En concret 23,7 quilòmetres quadrats, equivalents a 3.300 camps de futbol. El pic absolut de tots els 57 anys d'ocupació.

D'una sola tacada, al juny, el govern de Netanyahu en va confiscar més de la meitat, 12,7 quilòmetres quadrats, a la vall del Jordà, la que havia de ser l'única sortida terrestre internacional d'un eventual estat palestí, tret de les que tindria amb Israel.

El mecanisme, l'habitual: declaració dels terrenys com a "propietat de l'Estat", cosa que permet arrendar les terres, però només a israelians --en la pràctica, jueus-- però mai a persones sense ciutadania de l'estat ocupant.

Un territori, dues "legalitats", en funció de la comunitat a la qual pertanyen els afectats. Això té un nom ja tipificat per la comunitat internacional: apartheid, com recorda el Tribunal de Justícia Internacional i les principals ONG globals i locals dedicades a la defensa dels drets humans.

De l'ocupació a l'apartheid

Apartheid és una paraula afrikaans, idioma derivat de l'holandès que parlaven els colons blancs originaris dels Països Baixos (afrikàners) a la colònia del Cap, actual Sud-àfrica. Vol dir separació, segregació; la que van imposar a les comunitats negres indígenes per tancar-les en bantustans, dominar-les i utilitzar-les com a mà d'obra sense drets ni ciutadania pròpiament dita.

A Cisjordània, Israel torna a tenir el control militar de tot el territori, desmantellada totalment l'Autoritat Palestina emanada dels Acords d'Oslo i, fins i tot, el seu aparell de seguretat dissenyat --el temps ho ha demostrat-- per col·laborar amb l'ocupació.

A poc a poc, amb el canvi forçat de possessió de la terra, Israel també s'ha atorgat la "propietat" de fins a un 80% del territori, fins a pràcticament tancar els palestins en el que molts ja anomenen bantustans urbans: enclavaments sense gairebé territori agrícola, assetjats per controls de seguretat i només accessibles per carreteres i camins igualment segregats entre colons i autòctons.

Objectius ocults

Hamas sabia perfectament en desencadenar l'atac més sagnant contra Israel el 7-O que la resposta israeliana seria brutal per la desproporció habitual. Però va decidir assumir-la per tornar a l'agenda internacional la qüestió palestina, invisibilitzada completament des de l'administració Trump i els seus Acords Abraham que va fer a mida de Netanyahu. Buscaven el reconeixement àrab d'Israel sense un estat palestí viable a canvi.

Gaza va esclatar abans que es completessin amb la normalització de relacions amb l'Aràbia Saudita, imprudentment accelerada i publicitada abans d'hora per l'administració Biden. La seva pressa per apuntar-se el "triomf" abans de les eleccions va acabar de situar Hamas i l'Iran --rival dels saudites-- en la mateixa òrbita.

Netanyahu va decidir, des del primer dia, doblar l'aposta, amb la mirada posada clarament a Cisjordània. L'atac, per ell, era una finestra d'oportunitat per intentar fer l'assalt final contra els palestins de Cisjordània, inclosa l'Autoritat Palestina, que li feia nosa.

La guerra, un escut

El primer ministre d'Israel pot ser moltes coses, però el que és segur és un tàctic especialista en la seva pròpia supervivència. Sabia --és clar-- que no podria destruir, molt menys aniquilar, Hamas en la seva essència, que és la resistència a l'ocupació.

Però també estava convençut d'una altra cosa: la seva supervivència política estava vinculada a la guerra després dels errors del 7-O comesos pel seu govern. Aquesta mateixa guerra augmentaria la seva popularitat a Israel i li mantindria en suspens el perill d'acabar a la presó per casos de corrupció política i econòmica que els tribunals ja jutjaven.

Un acord d'alto el foc seria, probablement, la seva fi política. L'escut és la guerra. L'ambició ha passat davant la recuperació dels ostatges en mans de Hamas, perquè requeria un cessament d'hostilitats. Amb això, probablement Hamas no hi comptava.

La fugida cap endavant malgrat haver sumat ja més de 40.000 morts a Gaza, com a mínim, estava garantida. Ara, al Líban, si pot ser amb l'Iran com a següent graó de l'escalada i aconseguir arrossegar els Estats Units a una guerra regional, tot esperant desmobilitzar vots demòcrates i aguantar fins a ressorgir ell mateix amb una segona presidència del seu millor aliat, Donald Trump.

Paral·lelament, prémer l'accelerador a Cisjordània, "judaïtzar-la" irreversiblement fins a fer impossible un estat palestí, com en els seus somnis. Els mateixos en què guanyaria unes noves eleccions amb aquestes "victòries".

Deliris de grandesa

Els Estats Units també van tenir un somni arran d'una altra provocació el 2001: dominar l'Orient Mitjà amb règims no tan democràtics, com deien, sinó sobretot clientelars, com volien. La "pax americana" havia d'inaugurar el New American Century (nou segle americà), nom amb què es va donar a conèixer aquell think tank neocon que va acabar portant Bush (fill) a la presidència i el vicepresident Dick Cheney al poder real.

Però dues dècades després, l'Afganistan ha tornat a mans dels talibans, per desgràcia sobretot de les afganeses. I durant aquesta crisi de Gaza, Washington s'ha hagut de comprometre a la retirada final de l'Iraq, un país ara bàsicament satel·litzat per l'Iran.

Els Estats Units primer van perdre la lluita pel relat sobre la suposada democratització de l'Orient Mitjà, després la guerra en el camp de batalla. Israel és, probablement, el país del món que més depèn que li comprin el seu, de relat, començant pel mite de la "terra sense poble per a un poble sense terra".

En realitat n'hi havia i n'hi ha dos, de pobles. I no m'atreveixo a fer previsions de com es repartiran la terra ni com es governaran d'aquí a dues dècades més, del riu al mar. El territori únic que es va dibuixant amb més força des del 7-O, l'espai en què s'estan recloent els anhels confrontats d'uns i d'altres.