Claus per entendre la nova era que comença a Síria i a l'Orient Mitjà amb la caiguda d'Al-Assad

Les primeres hores de la caiguda violenta de qualsevol règim acostumen a ser fonamentals per veure la direcció que pot agafar el país en qüestió. Òbviament, encara és molt d'hora, però el que estem veient aquest primer dia a Síria --amb la caiguda del règim d'Al-Assad-- suggereix que estem davant de l'inici d'una transició mínimament planificada que, amb sort i encert, pot evitar que el país se submergeixi en un caos i una nova guerra civil. 

Els comunicats que els rebels han emès el matí de diumenge són especialment importants, ja sigui el d'Abu Mohammed al-Julani, líder islamista que ha conquerit la meitat nord del país, com el del comandament militar de les forces d'oposició que ha pres Damasc.

Aquests últims proclamen oficialment "l'alliberament de la capital" i criden a totes les seves forces a "respectar les institucions de públiques de l'estat i les seves propietats, ja que són del legítimament del poble". I afegeixen: "El nostre deure és protegir-les, preservar-les i ajudar a desenvolupar-les. Està prohibit envair o danyar també qualsevol propietat privada de qualsevol forma".

Al mateix temps, avisen que està estrictament prohibit disparar bales a l'aire sota cap circumstància, ja que provoca pànic entre els civils i posa en perill la vida d'innocents.

"Tots ens hem d'unir i cooperar per presentar la millor imatge de la nostra revolució i del nostre poble"

I Al-Julani encara ha anat més lluny. Ha dit que totes les institucions de l'Estat "continuaran sota la supervisió del primer ministre de Bashar al-Assad fins que s'entreguin oficialment a les noves autoritats". El primer ministre, a diferències del seu excap, ja s'ha mostrat disposat a col·laborar i de fet, s'ha vist aquest matí un grup de rebels anar-lo a buscar educadament a casa seva.   

De fet, Charles Lister, un dels experts més respectats sobre el conflicte, assegura que fa dies que hi havia comunicacions entre la milícia d'al-Julani i l'oficina del primer ministre i faccions de l'exèrcit per preparar el traspàs.  

Comença a prendre forma la transició 

Almenys fins aquest migdia, la caiguda de Damasc ha estat relativament pacífica i no hi ha hagut el temut bany de sang. Les celebracions són festives i, almenys fins ara, no estem veient imatges de pillatges massius, assalts d'edificis públics o execucions sumàries d'oficialistes als carrers que s'han donat en altres derrocaments de règims com ara el de Saddam Hussein o Moammar al-Gaddafi.  

En situacions així és molt important que l'Estat no caigui, que no hi hagi un buit de poder i que l'administració pugui continuar funcionant, precisament el que no va passar a l'Iraq i a Líbia.

Per tant, les primeres hores de la nova era a Síria indiquen un esforç dels revolucionaris per aparentar un cert ordre i seriositat. No serien quatre eixelebrats sinó gent madura preparada per prendre les regnes del país. I fer bé els primes passos és clau perquè l'inici de qualsevol transició sigui exitosa i mínimament ordenada. 

Ara bé, com hem vist els últims dies, és impossible fer previsions al Pròxim Orient i tot just estem al primer d'una nova era. Demà, Damasc pot ser un caos que ningú hagi previst; per tant, prudència, molta prudència en els pronòstics. 

Com pot ser la incerta transició siriana?

Una de les grans preguntes és com serà aquesta transició perquè l'oposició siriana és una amalgama de múltiples grups i grupuscles de diferents ideologies, ètnies, religions i interessos.

Fins ara, tenien un objectiu comú, derrocar Al-Assad, però ara s'hauran de posar d'acord en quin model de país volen, com volen fer aquesta transició, quina forma haurà de tenir el consell o govern de transició i quin pes tindrà cada facció a l'exili o a l'interior.

Teòricament, tota la revolució desemboca en una nova Constitució i en unes primeres eleccions lliures.

No serà gens fàcil ni senzill. Síria es troba en un estat catastròfic econòmicament, amb un trauma de 13 anys de conflicte brutal i mig segle de dictadura de ferro. És un país on està tot per fer i, si aconsegueix estabilitzar-se, necessitarà molta ajuda exterior.  

Això i esperar que les potències veïnes que tant hi han intervingut s'abstinguin mínimament de marcar massa la nova política siriana. S'acostuma a dir que el millor dia d'una revolució exitosa és el primer.

Com queden ara els veïns de Síria?

Durant 13 anys, Síria ha estat un tauler on diverses potències regionals i internacionals han intervingut a favor o en contra de les diferents faccions. Repassem, breument, com queden cadascun d'ells:

Iran

És gran perdedor. El règim d'Al-Assad era una peça clau en l'anomenat eix de la resistència xiïta que ara s'ha trencat. Sense el seu suport, el dictador sirià no hauria aguantat tant de temps.

Durant dècades, hi havia una connexió directa i terrestre de Teheran a Beirut, passant per Bagdad i Damasc, que projectava un gran poder iranià a tota la regió. Ara ja no, i probablement la nova Síria caurà en l'òrbita de les monarquies sunnita o de Turquia. 
 

Rússia

També un gran perdedor. Al marge de Bielorússia, Síria era l'únic país on tenia una base a l'estranger i era una peça clau per tenir influència al Mediterrani i al Pròxim Orient. Com l'Iran, hi havia abocat molts recursos i li servia per projectar poder.  

Salvar Al-Assad va ser una aposta personal de Putin el 2015 que ara li ha sortit malament. Hi ha molts rumors que els russos estan evacuant la base naval de Tartús i l'aèria de la província de Latakia.

Si es confirma, seria una derrota també estratègica per a un Putin enfangat a Ucraïna. Està per veure si les noves autoritats sirianes arriben a un acord amb ells, però sembla difícil després dels bombardejos indiscriminats que els seus avions han fet contra milers de sirians.   

Hezbollah

La milícia libanesa no para de patir cops i més cops. Sense la Síria d'Al-Assad queda pràcticament aïllada de l'estranger i li costarà moltíssim adquirir armes i suport perquè no podran arribar-li per Síria, la principal porta d'entrada fins ara.

Si Israel l'havia deixat molt tocada, la caiguda del règim sirià la pot deixar encara més enfonsada; per no parlar de les repercussions que tot això pot tenir en la política interna i el precari equilibri de forces del Líban. 

Israel

A Tel-Aviv tampoc deuen estar massa tranquils. Per una banda, és cert que cau una peça clau de "l'eix de la resistència" proiranià --al qual han contribuït molt a debilitar-- però al mateix temps, durant 50 anys, amb el règim sirià havia existit un pacte no escrit que garantia una certa tranquil·litat a la frontera comuna malgrat estar tècnicament en guerra.

De fet, el govern de Damasc s'havia cuidat prou de desafiar directament Israel i no feia res quan, repetidament, l'aviació jueva atacava objectius proiranians dins de Síria.

Aquest era un veí incòmode però força inofensiu per Israel, que ara tem que si els islamistes pugen al poder a Damasc augmentin la pressió i els atacs en solidaritat amb els palestins. De fet, quan van conquistar Alep, de la gran fortalesa medieval de la segona ciutat siriana es van penjar dues banderes: la de l'exèrcit sirià lliure i la de Palestina.

Monarquies àrabs

Si bé satisfetes perquè l'eix iranià s'ha trencat per Síria i perquè alguns d'ells estan connectats amb faccions rebels, els règims sunnites són al·lèrgics a les revolucions populars i segur que no els fa gens de gràcia el precedent, 13 anys després de la Primavera Àrab, que un poble hagi enderrocat un règim autocràtic.

El terratrèmol que representa la caiguda del govern sirià tindrà probablement moltes rèpliques regionals que ara encara no podem ni intuir i la inestabilitat és el que més odien els règims àrabs. 

Turquia

És el gran guanyador i el president Erdogan avui segur que té una gran satisfacció perquè sense la seva discreta ajuda, les diferents faccions rebels no s'haurien pogut armar, preparar i executar la gran ofensiva contra Al-Assad. I si a més tenim en compte que Erdogan ha tingut sempre somnis neootomans de tornar a fer gran Turquia, doncs la perspectiva de tenir un govern aliat i depenent a Damasc segur que l'omple de satisfacció.  

A l'aire queda com evolucionarà la guerra contra els kurds sirians que porta a terme Ankara i les milícies proturques i que aquests dies estan intentant fer retrocedir forces kurdes aliades dels EUA aprofitant que tothom mira a Damasc.