La importància geoestratègica de l'Iran, una potència clau per no encendre l'Orient Mitjà

Els iranians, i les iranianes sobretot, tenen ànsia de parlar. En tots els sentits. Un simple viatge pel país és impossible de fer sense que tinguis, encara que no ho busquis, l'oportunitat de conèixer les més diverses opinions sobre com viuen i com voldrien fer-ho.

Contràriament a l'estereotip occidentalista, la iraniana és una societat molt evolucionada, absolutament posada al dia del que passa al món, de com el món els veu. I el que sobta més és percebre que ens miren i es veuen ells mateixos sense cap complex d'inferioritat. De tu a tu. Rar a l'Orient Mitjà.

Hi ha por a la repressió evident -i dura- política i social del règim clerical, però sobretot a les ciutats les ganes d'interactuar amb l'estranger poden més.

"Mullah, màfia"

Aquestes dues paraules potser són l'expressió que més vaig sentir allà amb els que no ens podíem entendre en anglès i intentaven expressar el que pensaven del seu govern. Havia passat només mig any de la mort de la jove kurda Jina Mahsa Amini a mans de la policia després d'haver-la detingut. El motiu: portar malament el mocador al cap que les autoritats intenten imposar a totes les dones.

La mort d'Amini havia desencadenat una important onada de manifestacions de protesta a tot el país, reprimida amb la contundència de més de 500 morts, una desena de penes de mort i milers de detencions.

Els ecos encara ressonaven, però pels carrers sobretot del nord de Teheran, els barris més rics, eren moltes les dones que es continuaven negant a cobrir-se el cap. Ha esdevingut un símbol de protesta, de rebel·lia. Una expressió de la voluntat de canvi.

Ànsia de llibertat

La societat iraniana em va recordar -salvant les diferències evidents- l'espanyola del tardofranquisme. La gent estava preparada i necessitava fer el gran salt cap a les llibertats de tota mena. El règim era un tap polític i social.

L'Iran és un país no només completament alfabetitzat, sinó que té la població universitària més nombrosa de la regió, amb la xifra incomparable que el 60% dels alumnes són dones. Les que més pressa tenen.

La República Islàmica ha aconseguit gairebé universalitzar l'educació, en bona part gràcies a un repartiment de la riquesa més just del que imposava la monarquia cleptòmana del xa Reza Pahlevi. Però s'ha quedat a mig camí. L'elevada corrupció del règim dels mullahs i la seva incapacitat de donar sortida a la voluntat de modernització de les noves generacions han generat una frustració social notable i evident.

Els i les iranianes han evolucionat a un ritme molt més ràpid que el règim, enormement desgastat. Ancorat en els seus arcans fundacionals d'un Khomeini que la majoria d'iranians ni han conegut en vida.

Govern en nom de Déu

El Velayat-e Faquí -literalment "tutela dels juristes"- és el que fa del sistema polític iranià una teocràcia. Un règim que reivindica el govern de Déu... a través dels seus representants a la terra. Per "juristes" cal entendre els experts en llei islàmica. I en l'islam xiïta, majoritari a l'Iran, fa referència al clergat. Al govern del clergat.

El concepte va ser rescatat pel fundador de la República Islàmica de l'Iran i clergue de màxima jerarquia format a Qom, prop de Teheran, on hi ha la més prestigiosa universitat islàmica, l'aiatol·lah Ruhollah Khomeini.

Khomeini va avançar l'idea de la "tutela" política en una sèrie de conferències els anys 70 del segle passat quan encara estava exiliat a França. En tornar a Teheran el 1979 després de la caiguda del xa, aquesta forma de govern es va imprimir negre sobre blanc a la Constitució de la flamant República Islàmica. Situava en la cúspide del poder un "líder suprem": ell mateix.

Lideratge espiritual

L'Iran funciona basant-se en un doble sistema polític de poders desiguals. Hi ha una línia secular que culmina amb la presidència de la república renovable cada 4 anys a l'executiu i un Parlament, el Majlis, igualment electe per sufragi universal. Però cadascun d'aquests poders està sotmès a la línia clerical.

Per sobre del president de la república hi ha el líder suprem, no en va conegut també com a "guia espiritual", actualment el successor de Khomeini, el també aiatol·là Ali Khamenei. Un càrrec vitalici.

Els candidats a president i a diputats del Parlament han de passar, a més, pel sedàs del Consell de Guardians, 12 membres, la meitat nomenats pel líder suprem, que tenen dret de vet sobre els candidats de la línia secular.

Les diferències entre el Parlament i el Consell de Guardians, per si tot no estigués prou lligat, les dirimeix un Consell del Discerniment, que és un òrgan consultiu del mateix líder suprem.

Turbants amb galons

La preeminència clerical es rebla amb el poder de poders que té el guia espiritual. És el comandant en cap de totes les forces armades, l'elit de les quals, les Forces al Quds (Forces Jerusalem), només responen directament davant d'ell.

Són l'elit de l'elit, dedicades a la guerra secreta i a la intel·ligència militar dins la Guàrdia Revolucionària que ja de per si és el cos més ideologitzat i expeditiu de l'exèrcit. Són els que patrullen al golf Pèrsic, encarregats de les missions més vinculades a la política i la diplomàcia iraniana a tot l'Orient Mitjà.

El general Mohammed Reza Zahedi era la figura més sènior de les Forces al Quds a les estratègiques posicions iranianes dins Síria i el Líban, l'enllaç amb el règim sirià, al qual va ajudar a guanyar la guerra civil, i amb la poderosa milícia xiïta libanesa Hezbollah, més ben dotada militarment que el mateix exèrcit del país; les posicions privilegiades de l'anomenat front de la resistència a Israel perquè tenen frontera directa amb l'enemic.

Declaració de guerra

Reza Zahedi --i el seu segon-- va ser assassinat l'1 d'abril en un bombardeig contra el consolat iranià a Damasc que tothom atribueix a Israel i que Israel no nega.

Immers en una operació tremendament desgastant en termes diplomàtics a Gaza, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, havia decidit apostar cap amunt: liquidar l'home més valuós per Teheran en la posició més important de la guerra de tensió que manté amb Tel-Aviv.

Israel relaciona l'Iran amb l'atac sense precedents de Hamas del 7 d'octubre en el seu territori. Paral·lelament, són dos aliats de l'Iran --Hezbollah des del Líban i els houthis des del Iemen-- els que mantenen una pressió militar de baixa intensitat al nord i l'est d'Israel com a mesura de denúncia de l'operatiu militar contra Gaza.

L'atac de Damasc era un desafiament directe a l'Iran. Per Teheran, una provocació al límit de la guerra directa que va respondre situant-la encara més a prop.

Atac de teatre

Ali Khamenei, el líder espiritual (i real) de l'Iran, finalment va donar l'ordre d'atac directe a territori israelià. Va avisar que ho faria des del primer dia. L'Iran ho va arribar a comunicar almenys a l'Iraq i a Turquia 72 hores abans. Els Estats Units ho sabien i Biden va tenir temps fins i tot de seguir-ho des de la Casa Blanca. El dia D: el 13 d'abril.

Tothom va saber quan començava l'atac almenys dues hores abans que els primers drons i míssils iranians arribessin a l'espai aeri israelià. La major part van poder ser interceptats abans, en ple vol, per nord-americans, britànics, francesos i jordans: 99% d'èxit.

De fet, tampoc cap dels aparells apuntava a ciutats. Teheran només volia indicar a Israel que també tenia línies vermelles i que n'havia travessat una.

La resposta d'Israel va arribar divendres, amb un atac contra l'Iran que cap dels dos països ha admès oficialment per no escalar la tensió.

El missatge de l'Iran anava més destinat a Washington. Perquè contingui Israel a Gaza, però sobretot per demostrar-li que és una potència regional que cal tenir en compte, a menys que es vulgui encendre tot l'Orient Mitjà.