Com afronten els professionals l'eutanàsia? Acompanyar una persona a morir com vol

Poc després de l'entrada en vigor de la llei de l'eutanàsia a finals de juny, l'Hospital Josep Trueta de Girona va rebre la petició d'un pacient a qui feia anys que ajudaven amb la seva malaltia neurodegenerativa.

"A finals de juny, principis de juliol, vam rebre, a través d'un facultatiu del servei, una petició d'eutanàsia"; Lluís Ramió, cap del Servei de Neurologia de l'Hospital Josep Trueta de Girona, recorda així aquells dies:

La demanda va impactar els professionals del centre –per als qui l'eutanàsia suposava una prestació absolutament nova– i van fer mans i mànigues per atendre la sol·licitud i acompanyar el Josep en el final de la seva vida. "Per tots era nou, i cal dir que la família ens ho va posar molt fàcil", assegura Ramió.

La família era la del Josep, que tenia 73 anys i tenia esclerosi lateral amiotròfica. Feia dos anys que no podia parlar, tenia moltes dificultats per caminar, es cansava moltíssim, li costava respirar... Va decidir acollir-se al seu dret i va morir el 26 de setembre acompanyat de la seva família.

Ells han volgut compartir la seva experiència a través d'una carta, firmada per la seva filla, la Laura. Creuen que amb el seu relat "potser podríem ajudar a donar a conèixer aquesta nova llei, donant l'opció a qui ho necessiti, i encara que no la conegui o en tingui dubtes."

"Com ho haig de fer per morir tranquil?"

Tot va començar quan, pocs dies després d'entrar en vigor la normativa, van tenir una visita rutinària a la Unitat Funcional d'ELA.

"I en acabar la visita, jo li vaig dir 'papa, vols preguntar alguna cosa més al doctor i a la infermera?' Tot seguit va escriure: -Com ho haig de fer per morir tranquil? Aquí vam quedar tots astorats, se'm va fer un nus a l'estómac... ell, en veure que havíem quedat tots tan sorpresos, va escriure: 'Ho he vist a la tele, ara ja es pot fer'."

Quan es va desplegar la llei, es va crear un registre d'objectors de consciència perquè els professionals es puguin acollir a aquest dret si ho creuen oportú. En qualsevol cas, davant d'una petició, han de facilitar al pacient la via perquè pugui tramitar la prestació d'ajuda per morir.

Quan la petició del Josep va arribar a l'Hospital Josep Trueta, va generar una profunda reflexió, al centre, entre els professionals que havien decidit ajudar-lo i també entre alguns companys. El cap del servei recorda: "Va haver-hi persones que obertament van preguntar als nostres companys si estaven segurs del que anaven a fer; comentaven que estaven d'acord que s'hagués aprovat la llei d'eutanàsia, però que potser ells no es veurien amb cor de fer-ho".

I és que l'aprovació de la prestació d'ajuda per morir suposa un canvi de paradigma en l'assistència al final de la vida de les persones: fins ara, totes les propostes d'ajuda a l'evolució del pacient les feia el professional –sobre un possible tractament, unes cures pal·liatives, etc. Ara, amb la llei de l'eutanàsia, és el pacient qui proposa posar fi a la seva vida i qui decideix com ho vol fer.

Sobre la situació emocional en què es poden trobar els professionals de la salut amb el desplegament de la llei, la doctora Núria Masnou, la metgessa de referència als hospitals de l'ICS, fa la següent reflexió:

"Quan estudies, tant si ets metge, infermera, o estàs vinculat al món salut, el que t'ensenyen és bàsicament a cuidar i curar malalts; la gent té dret a demanar que l'ajudis a morir, però per als sanitaris és completament nou."

I quan en aquella consulta de finals de juny el Josep es va preguntar com es feia per demanar la prestació i qui ho feia, "el neuròleg li va explicar que ell podria escollir el professional amb qui ell confiés, sempre que no fos objector", explica la Laura a la carta. I a continuació ell li va demanar al doctor: "I tu, m'ho faries a mi?"

"Quan el doctor li va dir que ell no tindria cap problema a ajudar-lo a morir dignament, si era així com ell ho desitjava, el meu pare es va mostrar més que agraït, amb el polze enlaire i picant l'ullet, volent dir: tu sí que ets ben parit! (com ell parlava, quan podia fer-ho)"

"Al company, l'acompanyem entre tots, fem pinya"

La doctora Masnou explica que, durant el procés, els metges que es fan responsables de l'eutanàsia poden recórrer en tot moment a consultar altres companys si tenen dubtes sobre el procediment, i també els experts de la Comissió de Garantia i Avaluació del Dret a l'Eutanàsia, un organisme format per professionals de diferents àmbits que supervisa el procés i que acaba elaborant un dictamen favorable o desfavorable del cas.

A l'Hospital Josep Trueta, l'equip que va atendre el Josep va comptar també amb el suport dels responsables de l'equip. "Al company, l'acompanyem entre tots, fem pinya! La llei al final és escèptica: fes això, fes això, fes això, i no et saltis cap pas. Les persones són les que hem de ser allà, i segurament necessitem un parell de cafès més per parlar d'aquestes pors que tenim", explica Núria Masnou.

I el suport miren de mantenir-lo fins al final. El dia assenyalat per la mort del Josep, el cap del servei, el doctor Ramió –que estava de vacances– es va desplaçar a la localitat on es feia l'eutanàsia per ser a pocs metres del seu equip, per si necessitaven ajuda: "No val caldre, però vaig sentir que havia d'estar a prop dels meus companys". La conclusió a què han arribat des de l'equip, segons el metge, és que:

"El nostre equip sanitari va ajudar una persona a morir com i amb qui ell volia, i això és el que ens omple d'orgull i de satisfacció"

La sol·licitud es va acabar formalitzant a l'agost. Alguns professionals implicats directament van interrompre vacances per poder donar-hi resposta; van haver de mirar-se tots els detalls i complir totes les pautes burocràtiques i també tècniques que exigeix la prestació de l'eutanàsia i que s'escapaven a la seva feina habitual a l'hospital.

Entre altres qüestions, els professionals van haver de familiaritzar-se, per exemple, amb la base de dades informàtica que registra tots els passos de la sol·licitud; van haver de consultar si podien anar a fer una prestació fora de l'entorn hospitalari –com demanava el pacient– o esbrinar com haurien de certificar la mort i confirmar quina mena de control existia per treure medicaments com els que requereix una eutanàsia i portar-los fins a un domicili.

"El servei de farmàcia de l'hospital ens va ajudar molt i ens van preparar tot el kit de medicació ben retolat i amb tot detall, i un altre kit exactament idèntic per si fallava alguna cosa del primer", explica el cap del servei, que afegeix que després de tres setmanes molt intenses de feina i de consultes es va practicar l'eutanàsia:

"Va anar molt ràpid, perquè el pacient ho volia d'aquesta manera i perquè nosaltres vam treballar per fer-ho en el moment que el pacient volia."

Quan es va fer el model de desplegament, "es va dir que la persona era el centre de tot; per tant, ell decidia com, amb qui i de quina manera", explica la doctora Masnou. I el Josep, com explica la seva filla, ho va decidir tot:

"El dia seria el dijous 26 d'agost, dos dies abans del seu aniversari, i el mateix dia que va morir el seu germà gran. Va decidir que només volia que hi fóssim la mare, el meu germà i jo. Ens va demanar que li donéssim la mà, tots. El lloc, que fos a la barraca, on sempre ho celebràvem tot, amb família, amb amics, fent costellades, calçotades, cargolades, senglar caçat per ell... És el lloc on sempre ha sigut feliç celebrant la vida, ben acompanyat."

Acostumats a treballar en l'entorn hospitalari, el metge, la infermera i la psicòloga que havien d'assistir l'eutanàsia del Josep van anar a la barraca una setmana abans amb ell i els seus familiars per preparar-ho tot. L'experiència va ser tan positiva que ara ja s'ha incorporat com una mesura protocol·lària per a futures assistències a domicili. En qualsevol cas, com que les demandes del pacient són diferents en cada cas, són els professionals els que s'hi adapten.

"O sigui, cada vegada que n'arribi una de nova cal dir: 'ara, com ho farem?'", explica la doctora Masnou, que afegeix: "El fet que sembli que hi hagi moltes sol·licituds inicials jo crec que és perquè hi ha molta gent que estava esperant això, per poder prendre la decisió". I valora que, com a especialistes de la salut, sempre han de tenir present l'autonomia i la voluntat del pacient: "Al final som animals, i el que volem és sobreviure; per tant, quan algú et diu és que ja no puc més... te l'has d'escoltar".

I per acabar, la carta de la família del Josep reconeix i agraeix l'esforç fet per tots els professionals que van acollir la demanda del pare:

"Sabem que va morir com ell volia, sense patir gens, a la seva barraca, i molt ben acompanyat per la seva estimada família. Només podem donar les gràcies a l'equip de professionals que ho van fer possible; per a ells segur que tampoc va ser fàcil, van exercir la seva feina amb molta professionalitat i sobretot molta humanitat! Gràcies de part del pare i de tots nosaltres."

Un escrit sincer i generós on la família ha volgut compartir una experiència molt íntima, que considera l'últim acte d'amor del seu pare, i que podeu llegir sencer íntegrament aquí: